A Joan Fuster (25è aniversari de la seva mort)
I
El convent…era una de les més llòbregues concrecions de l’edat mitjana…era el punt d’intersecció dels terrors…estava ple de la irradiació de la mort. El convent espanyol era més fúnebre que cap altre. S’hi alçaven…ferrenys altars…immenses creus…uns enormes santcrists d’ivori…tacats de sang…els colzes mostrant els ossos…clavats amb claus d’or i amb diamants als ulls [que]…feien plorar uns éssers tapats amb vels que…s’agenollaven als seus peus amb els costats ferits pel cilici i pel fuet amb puntes de ferro, els pits serrats amb canyissos de vímet…dones que es creien esposes…posseïen el Crist. De nit, el bell i jove home nu baixava de la creu i era l’èxtasi de la cel·la…A l’orient, eren llaçades a la mar; a l’occident, se les sepultava.
Els Miserables [Segona part. Llibre setè (Parèntesi). II El convent, fet històric] Víctor Hugo
Volum II. Brau Edicions, 2002 Girona.
Hem assistit, un any més, a les processons de setmana santa, una davallada al barroc periòdica, indefugible, de la mà dels mitjans de comunicació públics –i privats– d’abast estatal, vers Virgilis que ens condueixen a les entranyes d’Espanya, la real, la de la mili per a tothom, la de la capital centre radial de perifèries, l’Espanya catòlica més romana que Roma, més santa que Jerusalem, la de la Constitució intocable. Una Espanya feta de clausures on les llums no hi entren, conventual i de ferum. L’Espanya dels Borbons, negats hereus de la pestilència que Napoleó va temptar de treure d’Europa a Waterloo, sense aconseguir-ho.
Els plau de desfilar als espanyols, tothora, d’estar-se en moviment perpetu i sense fi –àdhuc, sense finalitat–, com en una mena de peregrinació de convalescents d’esperit que hagen d’expiar les penes i redimir-se, cavar un altre cop el forat d’on brollen les essències per amortallar-se de bell nou de veritat –la seua– a costa de sola, tot i usant el calor de la fregadissa del cautxú amb l’asfalt, a peu o en autobús, segons ho impose la distància a cobrir, una despertà o una recollida de signatures contra el PEPD, tant se val, la cosa és tocar els dallonses de la gent que no se sent prou com cal, prou de caverna, bastant d’inpace.
Desfilar en processó per les carreteres d’Espanya com cucs processionària un darrere l’altre en les anades i tornades del centre peninsular, cap cots després d’oldre el salnitre de les nostres costes, d’assaborir els àpats dels nostres restauradors, de passejar-se altre cop per les colònies del Levante que tenen com a casa pròpia, el lloc on defecar cíclicament de paraula i obra cada vegada que tenen uns dies d’esbarjo, una acció militant que fan servir també per recordar-nos que són ben presents, si no tots els dies de l’any, almenys sempre que poden, que hi vindran a dir la seua en la seua llengua, devots d’Espanya, de la bandera i de les foscúries que convé alimentar.
I la bandera a mitja alçada dels pals de les casernes, de tots els llocs militars d’Espanya, en senyal de dol per la mort de Crist, el mateix pel qual es dolen –i es dolien– totes les ànimes sepultades als convents de la mateixa Espanya d’ara i un temps, per ordre de la ministra de defensa Cospedal, entre dijous Sant i diumenge de Pasqua, les hores necessàries perquè el símbol vetlle les processons de fe i les de les ànsies d’oci, espantades al marge, que també n’hi poden haver, siga per la desesperació de les llargues cues, siga per la inoculació d’un estat d’inseguretat que atorgue carta blanca a la soca Espanya de fer i desfer en matèria de mordasses, fins i tot del riure.
Com cada any, els mitjans de comunicació preparen l’escenografia perquè el relat penetre més endins i més intensament. Una setmana abans, divendres de dolors, ja ens ensinistren i ens donen instruccions en predir el temps que farà. Ens preparen perquè el cervell vaja generant drogues que ens facen dependents de la climatologia. Disposen les butxaques per al consum de béns de l’avenir, roba adequada, destinació ideal, coses que no ens podem perdre de cap de les maneres, i tot sota l’amenaça de les xifres d’ocupació, màximes, ratllant el ple, fet que ens exclouria de tocar el cel, eixe cel d’indigència per on camparan “si el tiempo lo permite”.
La dosificació de l’oci imposat duu aparellada l’entrega de la informació per capítols, tota, això sí, destinada al client de la capital, en un intent patètic de fer d’aquesta una mena de generador de producció de riquesa, quan en realitat sense aquests desplaçaments esteparis, amb la devaluació que introdueixen als llocs visitats, les nostres costes, en concret, acumularien un guany generalitzat d’abast incalculable, en el pla real –economia d’allò propi– i en el simbòlic –deixaríem de ser destinació de processó–, amb l’alliberament implícit de tot un espai en discussió que romandria sencer a la nostra disponibilitat, fes el temps que fes.
Els plau de fer l’orni i jugar a l’etiqueta de la disfressa, quan en realitat s’ho agafen seriosament, això de desfilar, a la manera dels soldats imperials, ben endreçats, sense poder evitar, però, que sure el brou que hi ha dessota, flaire de naftalina casernària, i és el darrer cas que queda a Europa d’implicar l’Estat, tots els mitjans de comunicació generalistes de masses, en la sintagmàtica dels fets, en la insistència de reduir a pasos i neguits de pèrdues, consolacions d’edat mitjana, realitats històriques que no poden pair, que ja no són imperi, que el Barroc és fosc per dret propi i no cal passejar-lo, que el món no és cap masmorra.
Espanya i les seues autonomies, amb l’ajuda dels partits que no hi volen veure que hi ha vida més enllà de l’alternança política immobilista, que les construccions humanes i socials estan pensades per poder-se modificar, es dissoldran per la niciesa ondulant, per la freqüentació tossuda d’apel·lar als pous de les glòries eternes, assecats des de sempre. Estem a les portes d’uns canvis importants, on unes nacions decidiran fer el seu camí, a l’aixopluc de l’evidència de les majories lliurement manifestades que els pobles d’Europa no podran desoir. Mentrestant, els espanyols seguiran desfilant en processó, militarment, devotament, abillats del ferum dels cabrum.
