La normalització de totes les desigualtats

2 maig 2017 01:00h

Com cada any, un vint-i-cinc d’abril m’impregne d’aroma de maulet, i em capbusse en la manifestació a València ciutat. Són molts anys ja, però ni em canse ni defallisc. A més de les cares habituals, m’hi trobe cares noves, somriures nous, missatges nous però igual d’engrescadors. Escolte la Muixeranga de sempre, decorant uns castellers que alimenten de companyonia la desfilada pacífica i educada que demostrem els i les qui caminem per una València que –de moment per un sol dia- és la somniada.

I quin somni busquem? Almenys jo lluite des de fa molts anys, des de l’activisme polític i social, per un País València on les normalitzacions siguen un fet. De la normalització lingüistica ja en parlem i reclamem en les manifestacions. I de les altres també: la igualtat de la dona, per exemple. Tanmateix aquests clams, orquestrats per consignes i frases en pancartes, poden caure en errors –al meu entendre- dins de les organitzacions d’aquests actes.

La paraula error pot semblar excessiva, sempre i quan no reflexionem l’abast del seu significat.

La nit de la diada commemorativa, després de la mani, i encara impregnat d’aroma de maulet, em va resultar curiós el fet que al concert de la nit sols hi hagués una dona a l’escenari de la Festa dels Vivers.

La paraula curiós pot semblar ridícula, sempre i quan no reflexionem l’abast del seu significat.

En una tertúlia posterior, envoltat d’amigues i amics, es va generar una conversa/debat molt interessant sobre el tema. I hi ha qui va dir –abocant-se a rebre una bona batussa intel.lectual- que la qüestió era la qualitat, com si – amb tots els respectes per tots els grups que canten en valencià- en un dia tan important no s’haguera pogut equilibrar un fet que al cap i a la fi porta intrínsecament la necessitat de la recerca de la balança a nivell en tots els aspectes."...En les dades que hem recollit, hi podem observar que de 3.073 artistes programats, només 294 són dones, un 9,08 % del total....."

Aquest fragment és d'un article publicat recentment per Laura Capsir, a la revista Saó. 

Un 2017, tres-cents deu anys després de la desfeta d’Almansa, i prop de quaranta anys de reivindicació al carrer, la commemoració en recerca de les llibertats i les igualtats, al meu entendre, troba una mancança i un error en l’oferta musical de la cloenda de la diada. Fins i tot podríem dir una contradicció, com si l’esmentada absència de dones a l’escenari la poguérem comparar a publicitar l’acte en castellà.

Estic convençut que tant l’organització de l’acte com els col·lectius i partits polítics assistents tenen en el seu adn ideològic un motiu per a la reflexió sobre aquest detall. Perquè mentre no hi haja normalització, caldrà tindre sempre present, de manera incansable, no sols l'obligatorietat del valencià a les escoles, sinó també el compromís d'incloure l'equilibri entre dones i homes en les manifestacions públiques, siguen musicals o no. La seua absència no sols discrimina, sinó que condemna eixa invisibilitat a apropar-les a l'abisme tan temut de la desaparició professional.

Han passat tres dies, i encara m’envaeix l’aroma de maulet. Però tal vegada els efectes durarien més si la defensa de les llibertats i de les igualtats tingueren una correspondència absoluta en l’execució d’actes tan nombrosos i importants com la del significat del record de la batalla d’Almansa.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next