Obeint les ordres del general Ripper, que ha decidit fer el que calga per a evitar que els comunistes continuen contaminant els seus fluids vitals, un esquadró de B-52 es dirigeix cap a l’URSS completament fora de control i disposats a atacar. Cada un dels avions porta un carregament nuclear equivalent a 50 megatones de TNT.
En la Sala de Guerra del Pentàgon, el general Turgidson, un compulsiu mastegador de xiclet, exposa al president dels Estats Units el seu punt de vista sobre la situació:
—En menys de quinze minuts, els russos faran contacte per radar amb els nostres avions. Quan ho facen, s’enfilaran per les parets i contraatacaran amb tot el que tenen. Si abans no hem fet res per a suprimir la seua capacitat de contraatacar patirem un autèntic aniquilament total. Si, per contra, llancem un atac immediat, total i coordinat sobre totes les seues pistes i les seues bases, els enxamparíem amb els pantalons baixats! —la seua cara s’il·lumina com si se sorprengués de la seua pròpia sagacitat—. Fotre! —exclama—, els guanyem en míssils de cinc a un!
El president esgrimeix un parell d’excuses protocol·làries. Turgidson les rebat ràpidament i prossegueix, cada vegada més entusiasmat, amb la seua idea:
—Senyor president, ens acostem ràpidament al moment de la veritat. És necessari triar entre dos paisatges de postguerra, certament lamentables però clarament distingibles. Un on moren vint milions de persones, i un altre on moren cent cinquanta milions. No estic dient que no ens embrutarem les mans, però sí que li dic que no moriran més de deu o vint milions de persones, no més, depenent de la sort que tinguem —i dient açò, Turgidson fa una ràpida oscil·lació amb la mà, arqueja una cella i mastega ansiosament el seu xiclet esperant la decisió del president.
En el seu llibre La saviesa dels psicòpates, Kevin Dutton planteja a un d’ells, a qui anomena Joe, aquest dilema:
—Un cirurgià de trasplantaments té cinc pacients. Cada un d’ells necessita un òrgan diferent i morirà si no l’aconsegueix. Desgraciadament, no n’hi ha cap de disponible. Un paio jove i sa acudeix a la consulta del cirurgià per a una revisió rutinària i el metge descobreix que els seus òrgans són compatibles amb els seus cinc pacients. Descobreix també que, si el jove desapareix, ningú no podria sospitar d’ell. Tindria dret aquest cirurgià de matar el jove per a salvar els seus cinc pacients?
Joe no dubta en la seua resposta:
—Si jo fóra el metge, no m’ho pensaria ni un segon. Cinc pel preu d’un. Cinc bones notícies i en canvi una sola de dolenta. És un bon tracte, no?
Amb aquest exemple Dutton tracta de demostrar que els psicòpates «calculen les emocions mitjançant números». És una de les conductes psicopàtiques que va desgranant al llarg del seu llibre, un compendi de tot el que s’ha especulat fins ara sobre el tema. Totes giren entorn de la mentida, la manipulació, la insensibilitat i l’arrogància. I en un altre punt, Dutton afig el que opina Joseph Newman, professor de psicologia en Wisconsin: «La combinació de baixa aversió al risc i la manca de culpabilitat o remordiments, els dos pilars fonamentals de la psicopatia, poden conduir, depenent de les circumstàncies, a una carrera d’èxit, siga en el delicte o en els negocis. De vegades en les dues coses».
Té sentit separar les dues coses? Hi ha algú que no sospite, a hores d’ara, que, ara i ací, delicte i negoci són una mateixa cosa? Sembla evident que hi ha una retroalimentació permanent entre un sistema basat en la recerca del benefici privat i una massa d’individus obligats a viure calculant tothora les seues probabilitats en lluita constant amb la part no utilitarista de la seua personalitat. I està més clar encara que aquells que no tinguen emocions contra les quals lluitar suraran fàcilment en aquest escenari. Fins i tot, podem afegir un tercer àmbit en què determinat tipus de dements ho tenen llis i pla, el de l’èxit personal. En un altre experiment de què dóna compte Dutton, es va posar de manifest que els espècimens que puntuaven més alt en narcisisme, intrepidesa i maquiavel·lisme, trets que prevalen en els psicòpates, tenien un major èxit entre els membres del sexe oposat. I, no és aquest tipus d’atractiu cosí germà del que exerceixen els líders polítics sobre els seus electors? No és el de la política un altre àmbit especialment propici a la personalitat psicopàtica? Tot, en el món que ens rodeja, pareix fet a la mesura dels psicòpates. Els psicòpates no es colen per una porta falsa del sistema, és el sistema mateix qui els genera. És un món solcat per grans autopistes que faciliten el pas als qui són capaços de percebre perfectament les emocions alienes però no són capaços de sentir-ne cap al marge de la seua ambició. Per aquestes autopistes circulen sense obstacles els grans mestres de la impostura, la manca d’escrúpols i la manipulació, uns individus posseïdors d’una gran capacitat per a seduir, per a enganyar a curt termini, per a transformar la seua conducta i la seua aparença en funció dels seus interessos puntuals. Certament, de vegades s’hi colen éssers dubitatius, empàtics, de genuïnes tendències filantròpiques, però més tard o més d’hora —cada vegada més d’hora— són expulsats a la cuneta, atropellats per aquests altres que circulen a tota velocitat i amb els frens de la moral trencats.
En els minuts finals de Dr. Strangelove, or How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb, quan el Dispositiu del Judici Final s’ha posat en marxa i ja no hi ha res a fer, la colla de psicòpates reunits a la Sala de Guerra, amb una fredor que no té res a envejar a la que exhibeixen certs assassins en sèrie quan estan a punt de ser executats o d’executar a un altre, elucubren amb la possibilitat que un grup, triat en funció de certes qualitats excel·lents, sobrevisca a l’holocaust nuclear en l’interior d’algunes mines profundes. Segueixen amb la seua tasca comptable: quants individus es podrien salvar, quant de temps haurien de romandre allí davall, quina hauria de ser la ràtio d’homes i dones, quant es tardaria a recuperar el producte interior brut o què s’hauria de fer perquè els russos no els superaren en nombre en eixir de nou a l’exterior. En un moment donat, el president pregunta:
—Però, diga’m, aquest nucli de supervivents no se sentiria tan consirós i afligit que envejarien els morts i no voldrien continuar vivint?
—No —li contesta Strangelove—. En el moment de baixar a la mina l’emoció imperant seria la de nostàlgia pels que van deixar arrere, combinada amb un esperit de curiositat agosarada per l’aventura que tindrien per davant.
Exactament així és com se senten alguns davant de la perspectiva que el món se’n vaja a prendre pel ses, ja siga per una hecatombe nuclear, pel canvi climàtic o per l’arribada de les deu plagues bíbliques. Se senten expectants i excitats davant de la colossal aventura que se’ls presenta, en la qual estan segurs que podran sobresortir tal com sobresorteixen ara. Per això, perdem el temps cada vegada que apel·lem a aquests escenaris apocalíptics per a intentar ablanir el seu cor. No en tenen, i ens convindria tindre-ho ben present perquè la nostra és una estratègia equivocada. Però són perfectament capaços de fingir alguna emoció que s’assemble a les que nosaltres sentim mentre, en el millor dels casos, ens condueixen a la profunditat de les mines. On continuaran sent els amos, que ningú no ho dubte.
Joan Dolç
