Conserve les notes d’una xerrada que vaig fer el 1995 a València, concretament en una associació de veïns del Marítim. Segons recorde, a instàncies d’Esquerra Unida, el tema era “Democràcia i corrupció”. Tinc a la vista el guió, i ara, vint anys després es podria reproduir amb els mateixos termes: la generalització de la corrupció manifestada amb l’existència de comissions, de projectes i estudis pagats i no fets, beneficis basats en informació privilegiada, finançament irregular d’activitats polítiques… Al final hi havia propostes, insistint-ne en la prevenció, sense oblidar la part punitiva, i reformes legislatives.
No és que pretenga haver estat “profeta”, no és això. Simplement esmente el cas per destacar com als anys noranta ja hi havia gent i opcions que intentàrem alertar el personal del fet de la corrupció. Cal fer memòria, doncs. Fins no fa gaire, cap dels dos partits majoritaris han pretés frenar la corrupció, a més a més, ara coneixem clarament la implicació del PP, i no sols d’uns pocs dels seus membres. El PSOE també, en altre nivell, es troba afectat per casos concrets. Ara, doncs, tothom es pronuncia, la situació s’ha manifestat com greu, i ho és, puix hem entrat en una fase judicial en què no hi ha hagut fins ara ni canvis legislatius de rellevància ni actuacions prèvies impulsades pels governs de l’Estat o altres institucions.
Confiem, doncs, que la via judicial comporte pronunciaments exemplars i justos. Són moltes les propostes que ens podem plantejar de cara a la prevenció, per tal d’evitar-la. Tanmateix, no es poden descartar canvis de governs, tal com una part de la ciutadania vol. Les pràctiques corruptes, però, es donen no sols a la vida diem-ne pública, hi ha altres formes d’apropiar-se injustament dels recursos. Estic pensant en la lògica d’un sistema que va més enllà de la gestió administrativa o política. Sense anar més lluny, els bancs han fet públics els seus resultat, amb un increment dels beneficis escandalosos evidents, en contrast amb la precarietat que pateix una part de la ciutadania. Què dir de les grans fortunes?
Als dos darrers casos al·ludits, els dels ingressos de la banca o les grans fortunes, no se’ls pot aplicar el Codi Penal, ja que no han infringit cap dels seus articles, o siga la llei. I aquest és el problema, un problema que pot persistir i continuar, en tant, òbviament, els canvis no siguen de més calat i, per tant, s’emmarquen tal com destacava Zygmun Bauman en una escala superior a la dels estats, puix “ja no és possible garantir la democràcia i la llibertat en un sol país…”.
Segurament, el panorama públic que contemplem està ple de dubtes, de certa confusió, especialment si ho observem des del angle d’allò més immediat, que és el de la dificultat d’un canvi de govern a Espanya, producte d’un acord d’esquerres o, fins i tot, d’un pacte més limitat. Al meu parer cal una certa perspectiva, la que comporta idees, canvis de consciència. Aquest darrer aspecte ens portaria a recuperar i revisar continguts, no sols a donar consignes o fer operacions mediàtiques.
