Aquest és el títol del treball desenvolupat per un jove de Rafelbunyol, Pau Pérez Duato, llicenciat en història i que està doctorand a la Universitat de Barcelona amb una tesi sobre el debat i l’evolució estratègica del Moviment d’Alliberació Nacionas Basc (MANB).
El llibre, editat per L’Eixam Edicions, és una eina per a la reflexió a partir d’una exposició de fets ocorreguts entre 2007 i 2011 al País Basc i les seues conseqüències polítiques externes a ell i subtitulat: De la desesperança al camí unilateral cap a la pau. És un treball digne de llegir i valuós per les aportacions cronològiques ben estructurades.
Al llarg de la tesi es va entreveient com són els dos grans partits polítics a nivell estatal, PP i PSOE, els qui, arribat l’esprint final del conflicte, afluixen el pas, la qual cosa afegís una nova vessant al panorama que ens aporta la lectura que estem realitzant. Explicar alguna cosa no és justificar-la, encara que alguns, interessadament, ho plantegen així perquè el terrorisme sempre ha estat una arma dels governs per a controlar la gent portes endins, imposant-li canviar una protecció teòrica contra el fanatisme per una pèrdua de llibertats real.
Cert és que 829 víctimes mortals d’ETA pesen molt, més que els 474 ciutadans bascos morts a mans dels aparells de l’Estat, però quan es tracta d’acabar definitivament amb l’últim conflicte armat a Europa cal tindre una alçada de mires més enllà de les sumes de morts o dels anys de plom. Així ho diuen els experts internacionals de prestigi que avalen el procés finalitzador de la banda terrorista. Però no és aquest el tema que vull desenvolupar ací. El que intente plantejar és per què l’Estat espanyol necessita l’existència d’un (o uns) conflicte dintre les sues fronteres amb un determinat territori d’ell per avalar les seues tesis unionistes.
Cada cop queda més evidenciat que la Constitució de 1978 tancà en fals un problema centenari: el de l’estructuració de l’Estat. Els Estats mai no han estat construïts a partir del consens i sí per la força d’uns contra altres que històricament formaven part d’un espai geopolític. Això ha propiciat que sempre hagen quedat obertes ferides que de tant en tant sagnen, i mai millor portada aquesta frase al text com a metàfora, i és el nou Estat constituït el qui continua emprant la força per imposar-se una i altra vegada posant-se, això sí, com a víctima dels intransigents humiliats.
El cas del País Basc, exposat al treball esmentat, és un exemple que tenim ací per a reflexionar sobre quines vies són les escaients per aconseguir un objectiu i quines no. És evident que, després de tants anys de lluita armada s’ha arribat a la conclusió de què la solució estava (i està) en el diàleg, per això cal preguntar-se per què es pensa que no és aquest i sí la força la que ha de continuar solucionant (o mantenint) els problemes territorials, i a qui beneficia ara allargar el problema.
Catalunya intenta solucionar els mateixos problemes que Euskadi mitjançant el diàleg i estem veient que no hi ha manera d’arribar enlloc perquè és l’Estat qui, retorcent les lleis, impedeix el diàleg atacant amb recursos d’inconstitucionalitat les decisions dels governs autonòmics i que han de resoldre jutges posats a dit. Aquest ha comprovat com tenint el Tribunal Suprem de la seua banda pot impedir que, democràticament, s’arribe a una solució, la més lògica: Preguntar a la gent. Així no els hi calen tancs i tot sembla més net.
Tornant al plantejament constitucional del 78 se’ns diu que les autonomies de l’Estat espanyol tenen més capacitat de decisió sobre assumptes propis que molts territoris que demanen la independència o són federals. Fals.
És cert que els estatuts d’autonomia, literalment, donen a les comunitats autònomes espanyoles moltes competències però, políticament, ninguna capacitat de decidir plenament sobre elles. Tenim plenes competències, per exemple, sobre sanitat o educació però no podem decidir quin model sanitari o educatiu volem aplicar al nostre territori perquè això es decideix lluny d’ací. Una llibertat vigilada i sota restriccions és qualsevol cosa menys llibertat per molt que es vulga dir que sí.
El recurs d’inconstitucionalitat sistemàtic contra les decisions democràtiques dels parlaments autònoms són la negació d’eixa autonomia i això provoca entre la gent conscienciada la convicció d’estar contínuament enganyat i burlat per un poder llunyà que ni ens entén ni fa el menor esforç per entendre’ns. No els hi convé als governs estatals comprendre, mai no han fet el menor esforç per arribar-hi. És més, entre totes les cometes que es vulga, podríem dir que els hi ve bé l’existència dels conflictes per a fonamentar les seues tesis unionistes donat que no hi ha un discurs racional que puga justificar per què li es pot negar a un territori elegir el seu destini.
Traslladat el mateix cas a Catalunya, caldria pensar que als governs estatals els hi vindria bé un renaixement de Terra Lliure per a justificar les traves a la seua autodeterminació? Podria pensar-se que sí donat que voluntat de diàleg no en té i es fregaria les mans amb allò. Quin discurs podria fer el govern estatal sobre el dret a decidir en un paisatge sense problemes? Com convèncer que la unió forçada és millor que la independència consensuada? Impossible.
Llegir aquest llibre és obrir la ment a la crítica constructiva i ens provoca automàticament la reflexió sobre el País Valencià i el grau de reivindicació que tenim. Semblem a anys llum d’aquells que se senten vius i amb força suficient per autogovernar-se, conscients de les seues facultats i disposts, com a mínim, ser ells mateix.
