Silenci i por

Ho sé, he escrit d’açò moltes vegades; però què hem de fer. De tant en tant, em vénen al cap certs records i necessite –tal vegada per tal de neutralitzar-los– escriure’ls. Ja sabeu, l’escriptura com a teràpia. Segur que vos sona això.

I és que hi ha coses en la vida que et marquen, que et marquen per a sempre. I a mi em va marcar, i no per a bé, el Servei Militar.

Recorde els llunyans temps en què vaig fer la mili, el Servei Militar obligatori –anys 80. Em va tocar fer-la en Cavalleria, a Écija, Andalusia. Depósito de Recría y Doma de Caballería. Hi havíem de domar, d’ensinistrar cavalls salvatges, que eren poc més que poltres.

També recorde l’olor que percebíem els soldats quan entràvem a la quadra on romanien els cavalls, lligats als pessebres, aterrits, els pobres, amb els ulls destil·lant pànics i temor. Hi sentíem olor de por, la nostra pròpia olor. I la dels cavalls, també. Perquè no sé si ho sabeu, però la por fa olor. Fa pudor.

És una olor enganxosa, àcida i rància que s’apodera dels cossos humans i acaba instal·lant-se als objectes i les parets del voltant, en el nostre cas, a les parets de la quadra.

I havíem d’introduir-nos, amb crits i colps de vara, entre els cavalls nugats a llurs pessebres i agafar-nos a les crins perquè notaren el contacte humà... i la veu humana.

Pobres cavalls, que, aterrits, l’únic que desitjaven era que els deixàrem en pau i lluny de la nostra presència.

Però, nosaltres, impel·lits per les tronadores veus dels oficials i suboficials, havíem de complir les ordres i deixar que els cavalls ens esclafaren. Cos contra cos, lluita contra lluita, crits contra renills, plors contra esbufecs, ràbia contra ràbia, llàgrimes, malediccions, perplexitat, estupefacció, fàstic, silenci...

I els soldats ens miràvem entre nosaltres amb ulls interrogants com cercant una resposta a les nostres preguntes. Què potser allò era un somni? Què potser allò era un malson ideat per una ment obscena i maquiavèl·lica? No podia ser veritat que ens estiguera passant això. Allò no podia ser real. I, sobretot, per què, per què?

Però, a les nostres desesperades preguntes, només ens responia el silenci. Maleït silenci de mort!

El mateix silenci de quan vèiem un soltat dut a cuita-corrents cap a l’hospital, amb una coça marcada sobre el seu rostre o el seu pit... El mateix silenci quan vèiem els ulls de terror dels cavalls, pobres cavalls. Silenci quan vèiem els ulls opacs i negres dels suboficials, impertèrrits, hieràtics i buits... buits de tot... he dit de tot.

Silenci ara quan recorde la meua estada a l’Exèrcit espanyol durant 13 mesos i un dia, on em va ensenyar fins a quin punt tan baix de misèria i crueltat pot arribar la condició humana i fins a quin punt puc arribar jo a odiar tots els exèrcits del món.

Exèrcits, sou la prova més que evident del fracàs, del terrible fracàs, de la civilització humana. Maleïts sigueu!

Comentaris

remigio III
1.

Maleït silenci de mort! Segur que aquest silenci de mort es podria aplicar a molta gent. Primer la Pau dels Cementeris... Quaranta anys i, més tard, la por de l'amenaça d'un exèrcit que mai ha sigut nostre, del Poble. Els que dirigiren el genocidi segueixen amenaçant-nos dia a dia. Això sí, ara democràticament diuen, a partir de la transacció del 78.

  • 1
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat