Una anècdota judicial com a exemple de normalitat

El passat 3 de maig del 2017 vaig assistir com a advocat a una audiència prèvia que es va celebrar en un dels jutjats de primera instància i instrucció d’Alzira (la Ribera Alta). No revelaré més dades del cas perquè legalment no puc i perquè l’únic interès d’aquest article és parlar de l’ús del valencià en l’audiència prèvia celebrada (que és la primera part d’un judici ordinari, arts. 414 a 430 de la llei d’enjudiciament civil, que versa essencialment sobre la proposició de la prova, en la segona part del judici, on ja declaren les parts, els testimonis i els perits i s’exposen les conclusions).

La jutgessa, amb total normalitat, va acceptar que cada lletrat usara la llengua que lliurement triara: jo, el valencià, i el meu company, el castellà. Li va preguntar al meu company si entenia el valencià i el lletrat li va respondre que sí, que no el parlava perquè els seus pares eren procedents de Burgos i havien vingut a viure ací (jo fora ja m’havia adreçat en valencià i sí que l’entenia perfectament).

Em va encantar la resposta perquè reflecteix la realitat de la normalitat i del no-conflicte de llengua quan la gent actua amb sentit comú i fa normal el que per a alguns és anormal. No crec que el meu company haja estat escolaritzat en valencià, però m’ha donat la impressió de ser una persona oberta i amb prou capacitat per a entendre i tindre una actitud de normalitat envers la nostra llengua.

L’anècdota és poder fer ús de la llengua en un acte judicial de rellevància, amb la mateixa normalitat que en la immensa majoria de les audiències prèvies que ahir, hui o demà se celebraran al País Valencià exclusivament en castellà. Això sí, a cost zero d’inversió en assessors lingüístics (!), perquè la mateixa jutgessa també usava la llengua de cada lletrat en part de les seues intervencions.

Aquesta és una de les claus per a fer una campanya d’ús del valencià en instàncies judicials. A cost zero. Quan vulguen ens posem a fer-la possible. Salutacions.

Comentaris

Pere Alcoi
5.

Encara estem aixi? aixo no te que ser una noticia, aixo es normalitat cotidiana, acomplexats, patetic.

  • 0
  • 2
remigio III
4.

Tot plegat sols és, sentit comú. Aquestes històries ens diuen que no tot està perdut i, que quan les llengües no siguen representació de poder brutal, el sentit comú s'imposarà de nou. La versió novel·lada i, si pot ser, en pel·lícula, del "Tio Canya" hauria de ser matèria curricular.

  • 6
  • 0
Francesc de Cocentaina
3.
Contar-vos una anècdota com a testimoni. A mitjant decada del anys noranta em van dur al jutjat per un article d'opinió meu publicat a la revista Cocentaina El Comtat. En estar davant de jutge i fer-me les preguntes pertinents vaig contestar al que em demanava en valencià. En dir-me que parlara en castellà, vaig contestar en la mateixa llengua tot dient que volia acollir-me al dret que tenia d'expresar-me en la meva llengua. A la qual actitud el jugte va contestar: "tiene todo su derecho, però hable despacio".
Tenim molts problemes que entrebanquen la nostra llengua, però, la més important que tenim -segons el meu parer- és la manca d'ús (irrenunciable) que fem d'ella. No hi ha més que estar sempre al lloro.
  • 10
  • 2
Rafael Quatretonda
2.

Testimoni molt significant i d'agrair. A més dels advocats, el dia que els notaris, bisbes, capellans, policies, guardiacivils i empleats administratius públics entenguen que s'honoren a sí mateix i al poble que els acull i han de servir, integrant-s'hi i fent seu l'ús de nostra llengua, haurem assolit la normalitat menystinguda al nostre País, no contra ningú, sinó en favor i dignitat de tots.

  • 24
  • 0
Toni La Pobla de vallbona
1.

La primera vegada que vaig anar al jutjat per ser testimoni d un robatori, vaig pensar de canviar me al castellà... finalment no ho vaig fer i el jutge va acabar parlant també en valencià.

  • 22
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat