Miguel Hernàndez, al cartell taurí dels homes vells

Veniu de l’Edat Mitjana on no haveu nascut,
perquè no sou del temps present ni de l’absent.
Us mata una veritat al caduc niu: la que imposa la vida del sempre adolescent.
Miguel Hernández

Los hombres viejos 

Miguel Hernández serà la cara de la tortura taurina a Alacant mentre aquesta parasita les Fogueres 2017 com parasita totes les festes de l’estat espanyol. Al cartell taurí també han posat versos del seu poema “Llamo al toro de España”, del poemari “El hombre acecha”. Cal destacar el vers que tanca el poema: “Salva’t, dens bou d’emoció i d’Espanya”.

Nacho Lloret, empresari de la plaça, diu que volen reivindicar la memòria del poeta taurí mostrant que les ideologies no tenen res a veure amb aquesta afició. El món taurí també vol aplicar això de “Salva’t, bou” a “Salva’t, més que qüestionat negoci de torturar i matar bous”, i no té cap problema en apel·lar al captiveri i mort del poeta, que ens ha de convidar a la reflexió “perquè no tornem a ser víctimes d’un nou tipus d’intolerància i no es qüestiona la vigència dels [negocis de linxar, torturar i/o matar] bous a Alacant o a qualsevol altra part d’Espanya”.

La lectura d’aquest poema ens pot cridar a reflexionar sobre el nostre segle (si els taurins encara no ho saben, és el XXI). El vell passat que ja ningú no pot ressuscitar, com diu el tango, queda recollit en els androcèntrics versos de la castració, que jo m’imagine recitats per José Nieto a l’escena final de Raza, la peli de Franco, amb aquella cara que posava i aquells ulls tan exageradament il·luminats. Els versos de Miguel Hernández diuen així:

“No et van a castrar: no deixaràs que arribe fins als teus atributs de mascle abundant eixa mà felina que te’ls pretén arrencar d’arrel, impunement: clava’ls una guitza, bou. Vibra’t. No et van a absorbir la sang de riquesa, no t’arrabassaran els ulls minerals. La pell on recull resplendor l’estel no arrencaran del bou de torrencial mercuri. Torna’t. És com si volgueren arrencar la pell al sol, al torrent l’escuma amb ungla i picada. No et van a castrar, poder tan masculí que fecundes la pedra: no et van a castrar. Trona’t”.

El passat és un taurí com la majoria dels que van a les places, moltes vegades com el de “Los hombres viejos” del mateix poemari. Tan vell i tan caducat com eixa tronada idealització de la masculinitat que, fins i tot, es trona. Al davant de les places, es troba amb el present que desqualifica des d’eixos paràmetres androcèntrics seus, fins i tot sense adonar-se que la majoria són dones. Al voltant del 80% d’eixe present, del nostre futur, són dones que no existien al vell poema de Miguel Hernández, qui demostra que ni tan sols els genis poden apuntalar amb versos uns ideals tan caducs.

El 1939, quan les tropes franquistes entraren a València, es trobaren la primera edició d’aquest poemari abandonada als tallers i, per descomptat, acabà sent destruïda. No es tornà a publicar fins a 1981 un facsímil d’aquella primera edició amb els seus 19 poemes, escrits entre 1937 i 1938 i marcats per la derrota. Com el poema del ferit, musicat per Joan Manel Serrat a “Para la libertad", el del bou és de to afligit i defensiu, i no sembla més que una disfressa en mans d’aquest prepotent negoci protegit pel poder i garantit per les subvencions. 

Com he dit abans, l’empresari d’Alacant recorre al discurs de la pau guerracivilista, amb el qual els vencedors sempre han volgut defensar els seus privilegis, i ens convida a reflexionar respecte del “nou tipus d’intolerància” que representa el moviment antitaurí. La gent animalista, però, és qui acaba davant els tribunals portada pels autèntics intolerants, que s’atreveixen a utilitzar com a argument que som un moviment organitzat i que anem contra els seus interessos. Així li ha passat a la Datxu Peris per opinar amb respecte des de les xarxes socials sobre la mort de Victor Barrio.

Lloret diu que la llei és un fet objectiu i qui la qüestiona està “fora de tot”, i ho fa utilitzant el Miguel Hernández. Més objectiu encara és allò que li fan als bous, tan objectiu com tot allò que pateix “El niño yuntero”. La propera fi de la tortura taurina no serà, de bon tros, com la derrota que patí el Miguel Hernández.

Allò més surrealista és el “salva’t” a un cartell taurí. Li ho diuen a un animal que només té la salvació lluny de les places, perquè per a ells és tan insignificant que no té més valor que com a projecció dels seus gustos, les seues aficions i, especialment, els seus interessos. Com solen dir, no són altra cosa que animals de producció, i no tenen sentit més enllà del seu ús per als humans: les gallines no tenen altre sentit que el de posar ous, les vaques no en tenen altre que “donar llet” i el porcs, ser pernils. Segons qui els utilitza, els salven a través del seu patiment, però això no té cap sentit.

El juny, mataran 30 niños yunteros nascuts com a eines i amb el coll fatalment perseguit a les 5 corregudes de bous de la fira d’Alacant. Al carrer estarà la gent de cor que no podrà fer res per ells, portant a les mans el martell botxí de les cadenes d’altres, que mai arribaran a ser torturats a una plaça. Al seu davant, tindran la imatge d’aquell Miguel Hernández que fou taurí i que no sabem què seria hui.

Comentaris

remigio III
1.

Cap poema, de cap poeta pot, ni deu estar brut de sang. Ni que siga d'una rata. Més encara si és un poeta represaliat pel franquisme que, tanta sang compatriota, va vessar amb el genocidi.

  • 1
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat