Polifem contra Odisseu

No volíem (alguns) materialitzar l’égalité com un dels tres pilars que sostenen la justícia social? Doncs per eixa via es mouen les intencions del govern valencià. Ah, però el decret sobre l’ensenyament, equitatiu i solidari segons l’opinió d’alguns, ha posat en marxa una gran quantitat d’energies adverses: són els privilegiats. És a dir, el Polifem monoftàlmic que només veu allò que convé els seus interessos. No serà fàcil embriagar-lo i, a més, Posidó –encarnat en “maese” Rajoy– remourà les aigües del Ponto per a fer naufragar la nau valenciana. I és que hi ha coses que al Poder –en majúscula– li costa admetre. També caldrà considerar que hi ha molts opositors a la mesura educativa. Per tant, la lluita –que desitge incruenta– es planteja en termes d’exclusivitats egoistes in terminis, versus reivindicacions absolutament nobles en origen. El jove conseller inspirador de tan lloable propòsit haurà de suportar retrets, invectives i, possiblement, admonicions i amenaces d’una part ben significativa de la “nostra” societat. Alerta, perquè dubte que el cos social valencià, que continua bevent de les fonts inesgotables del franquisme, accepte abandonar un estatus de signe elitista. Però no ens enganyem: quan les escoles concertades invoquen la llibertat com els sans culotte en la Comuna de París, en realitat reclamen el dret consuetudinari a la discriminació que consagra avantatges i condemna els més dèbils a la servitud. D’altra banda, crec que seria suïcida llançar un míssil d’inusual calibre sense tindre la reraguarda ben nodrida d’efectius. O el que és el mateix, les instal·lacions físiques i l’element humà amb capacitat de dur a rams de beneir la praxi que anuncia el decret esmentat. Sort, diàleg i molta, molta pedagogia.

Tanmateix, el lector no pot sorprendre’s pel fet que aquells que reduïren, minimitzaren, discriminaren, marginaren, vituperaren i condemnaren la llengua pròpia als inferns, s’erigisquen en defensors caníbals del “pobre” idioma imposat “por derecho de conquista”. L’associació entre la classe que es pot permetre pagar un col·legi privat i la postergació del valencià és un símptoma inapel·lable de l’autoodi. El lector faria bé a detectar qui és l’enemic acarnissat del valencià quan, a través dels portaveus polítics, ataca els tímids avanços en aquesta matèria sobre el funcionariat durament castellanitzat pel Partit Popular. Tal vegada –la il·lusió és remota– si tingueren vergonya, guardarien silenci i respectarien la minsa recuperació d’un patrimoni central que ells s’encarregaren d’erosionar.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat