La dictadura de la feminitat

Que vivim en una societat que intenta uniformitzar i esmicolar la personalitat de l’individu és una cosa més que sabuda; tots en som, en major o menor mesura, víctimes. I que el capitalisme salvatge en què estem immergits vol convertir-nos en consumidors impulsius sense cervell, també. Però que la major perjudicada sol ser la dona potser ja no és tan evident. I així ho crec jo.

Tot just naix la dona, és sotmesa a un bombardeig constant que pretén marcar les directrius del que han de ser el seu comportament i la seua vida.

Mitjançant el cinema, la música o, sobretot, el món de la publicitat, la dona pateix amb missatges gens subliminals, una tongada d’eslògans destinats a dirigir el que ha de ser i fer.

Has de ser contínuament bella bellíssima per a ser admirada i envejada per tothom. Els teus cabells han de ser sedosos i flairosos, el teu cos espectacular i ben farcidet de tota mena de perfums, no pots menjar qualsevol cosa si no vols engreixar-te, guerra a les calories; has de ser eternament jove i atractiva, la teua veu... mmm... la teua veu, sensual, femenívola; els teus llavis carnosos i ben pintats; i què direm de les pestanyes llargues i ben ombrejades? Per descomptat que les dones també han de ser simpàtiques i, sobretot, emprenedores, és a dir, competitives; dones amb futur del segle XXI. I esportistes, i mares amatents, i...

Per descomptat, i com sol ocórrer gairebé sempre, els més vulnerables i desprotegits davant d’aquesta allau d’ordres de comportament, són els adolescents. I paradoxalment, en el cas de les dones, els seus principals “enemics” i vigilants, no solen ser els homes, sinó les altres dones, les companyes de classe o les amigues. La competència, ací, també és ferotge.

No pots anar pel món sense seguir la moda, no pots vestir-te de qualsevol manera com una salvatge en off-side. Pantalons de marca, sabates de marca, tot de marca si no vols ser condemnada a l’ostracisme i a les burles contínues de tot el món. I vigila el pentinat!

En definitiva, que han de seguir les directrius que marca la indústria cosmètica i de la moda, perquè aquesta puga continuar augmentant els seus guanys econòmics. No vull semblar exagerat, però crec que la indústria de la moda és, juntament amb l’armamentística, la pesticida i la farmacèutica, una de les més nocives i perilloses per a la salut humana. En aquest cas, la salut mental.

Més tard, amb l’edat i ja carregades de tendres infants, aquestes dèries tendeixen a minvar, car no hi ha tanta saviesa intel·lectual que la que ens dóna l’experiència vital.

He parlat de les adolescents, però tampoc és gens estrany vore xiquetes impúbers —sempre molt més precoces en tot que els homes— “disfressades” de dones amb minifaldes, pantalons curtets i maquillades, competint ja entre elles per tal de ser admirades, creuen elles, i envejades per tothom (o totdon, com diria una coneguda escriptora amiga meua).

I, per descomptat, que els homes tampoc romanen sans i estalvis davant la influència de la dictadura de la moda. Els homes han de ser agressius, virils, vigorosos, atlètics –si no volen ser titllats d’efeminats—, competitius i ara, damunt, atractius i ben depilats.

Francament, a voltes tinc enveja del meu gos, és tan feliç l’animalet! I té tan pocs de maldecaps! Caldrà tornar al Neolític o al Paleolític per a assolir la felicitat?

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat