No es pot pontificar sobre qüestions que afecten el sistema educatiu sense tindre en compte la Pedagogia. És a dir, cal conéixer quina planificació, procediments i maneres de fer, afavoriran que l’alumnat s’eduque, aprenga i es forme millor i que progresse intel·lectualment
Però malauradament, pel que fa a la política educativa en determinats partits primen els plantejaments que puguen proporcionar rèdits electorals, més que no els principis de tipus pedagògic. És això el que ha fet el president de la Diputació d’Alacant amb el recurs presentat contra el PEPD (Programa Educatiu Plurilingüe Dinàmic), que ha provocat la paralització cautelar del mateix. L’esmentat president provincial ha instrumentalitzat una institució política per crear caos i malestar. De fet és ja un clàssic: des de la seua existència, el PP valencià sempre ha usat el tema de la llengua com arma per dividir els valencians i entrebancar qualsevol avanç que es faça en la normalització lingüística. Unes vegades manipulant la qüestió de la identitat del valencià i unes altres argüint hipotètiques discriminacions per al castellà, així com allò tan gastat i fals de la llibertat dels pares per triar l’educació dels fills.
Anem a pams: els actuals caps del PP reivindiquen ara la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) oposant-la a l’actual decret de Plurilingüisme, sense explicitar que l’esmentat decret es fa, precisament, en compliment d’aquella Llei la qual, en el seu article 19 proclama que “en acabar l’escolaritat obligatòria, l’alumnat de la Comunitat Valenciana haurà de dominar el valencià en igualtat amb el castellà”. Doncs bé, a més que el PP va ser l’únic grup polític que, en el seu moment, no va votar a favor de la LUEV que ara diu defensar, des dels inicis de la seua aplicació va estar promovent actuacions, denúncies i recursos en contra de la mateixa. I una de les seues banderes més importants al llarg dels anys, ha sigut que en les zones de predomini castellanoparlant no s’estudiara la matèria de valencià, per la qual cosa ha fet campanya permanent a favor de les exempcions. És a dir, en aquelles zones, l’alumnat podia quedar exempt d’estudiar l’assignatura de valencià si els pares ho demanaven. I el PP, des dels inicis els va animar a fer-ho i els facilità el camí.
Resultats dels plantejaments del PP
Ara que han passat més de trenta anys de l’inici d’aplicació de la LUEV, bo seria que el PP assumira els resultats negatius de la seua política respecte el valencià a l’escola, tant la que han fet des dels governs (autonòmic, provincials i algun municipal) quan els ostentaven, com la feta des dels seus espais en l’oposició. Perquè, què és el que han aconseguit? Doncs, en el cas de les zones castellanoparlants que acabe d’explicar, han perjudicat greument els estudiants, promovent que refusaren l’assignatura de valencià. Els han discriminat privant-los d’una important eina educativa com és el coneixement de llengües i reduint així les possibilitats de promoció personal, cultural i de desenvolupament intel·lectual dels joves. Així és que si es vol fer una política lingüística educativa justa per a tots, cal tindre molt present l’aspecte negatiu que acabe d’esmentar, per no repetir-lo.
De la mateixa manera que cal tindre present que al llarg del procés d’introducció del valencià a l’escola que hem viscut fins ara, l’alumnat que ha estudiat en aules amb una bona presència del valència, ha adquirit el mateix nivell en les dos llengües oficials mentre que el que en l’escolarització ha tingut poca presència del valencià, ha acabat dominant només el castellà.
Pedagogia i llengües
I ara parlem de qüestions pedagògiques. De bilingüisme, per exemple. Perquè quan en una persona es desenvolupen les capacitats lingüístiques en dos llengües, s’estan sumant possibilitats intel·lectuals i culturals i es transferixen coneixements d‘una llengua a l’altra. I la personalitat dels individus s’enriquix. El mateix podem dir referit al plurilingüisme. Quantes més llengües millor, més capacitats intel·lectuals es desenvolupen.
I precisament els valencians ho tenim fàcil això de ser bilingües perquè en la nostra societat funcionen el castellà i el valencià i això es pot traslladar a l’escola. Ara bé, el valencià, com a llengua menystinguda durant molts anys, necessita una presència escolar important i una valoració que compense la minorització social que patix, a fi d’aportar a l’alumnat tots aquells elements lingüístics i afectius que es necessiten per proporcionar una bona base per al seu domini. I això no va en detriment de ningú perquè quant més consolidat estiga el valencià més mitjans intel·lectuals es tenen per consolidar el castellà. I amb dos llengües consolidades, es molt més fàcil assolir-ne una tercera. Però si una de les dos no es domina, la tercera se’n ressentirà
Eixos són els plantejaments pedagògics que, grosso modo, informen el Programa Educatiu Plurilingüe Dinàmic (PEPD) Un programa que cal aplaudir perquè recull, precisament, els principis més acceptats per la comunitat internacional de referència en aprenentatges de llengües: el de les transferències lingüístiques, que vol dir que en el nostre intel·lecte existeixen unes competències lingüístiques comunes a totes les llengües i per tant una llengua reforça l’altra. Per entendre’ns. Saber valencià no lleva lloc al castellà, ni a l’anglés, sinó que els ajuda a ocupar bé el seu lloc.
Després està el tema del punt de partida, el dels tres nivells que proposa el PEPD: bàsic, intermedi i avançat i que la comunitat educativa de cada escola tria democràticament. És a dir, hi ha punts de partida flexibles per arribar a un mateix objectiu final: dominar valencià i castellà i conéixer a nivell funcional l’anglés. I pel camí, aportar recursos, avaluar el funcionament del programa, aplicar mesures correctores si calgueren… En definitiva un repte il·lusionant.
Drets dels pares o drets dels infants?
I ara parlem de la fal·làcia dels drets dels pares. Anem a vore: totes les persones posseïm dos braços i dos mans que són com ferramentes físiques que tenim per a desenvolupar-nos i fer coses. Hi hauria algun pare o mare que reivindicara el dret a impedir el seu fill l’ús i les habilitats d’un dels dos braços? Doncs les llengües també són ferramentes, intel·lectuals i socials, per desenvolupar-nos i fer coses. Qui té dret a impedir que puguem conéixer i usar totes les que tenim al nostre abast? Ningú. Ni els pares ni el president de la Diputació d’Alacant ni el TSJ, el qual, per dictaminar hauria de comptar amb la Pedagogia.
Una altra cosa és que en el Decret hi haja aspectes per ajustar o matisar i que, al llarg del procés d’implantació del Programa, es faça un seguiment acurat del tema, es revisen i es modifiquen algunes qüestions i es posen els mitjans personals i didàctics que hi calen. Això sempre hi ha que fer-ho.
Però en l’actualitat estem en l’inici de l’aplicació del PEPD, que ha de durar uns quants anys i el curs que ve només afecta al nivell d’Infantil de 3 anys. A què responen les presses per paralitzar-lo?
Què pensa la gent del PP?
Puc assegurar que en les escoles en valencià hi ha molts fills i filles de militants i votants del PP que entenen bé els beneficis que aporta als xiquets i xiquetes dominar la nostra llengua. I també conec regidors i regidores i alcaldes del PP que han ajudat perquè s’implantara l’ensenyament en valencià en el seu poble. En quina situació queden estes persones ara que el seu partit està mamprenent una nova ofensiva amb el tema de la llengua en l’ensenyament? Podran explicar els seus punts de vista? Perquè estes persones han sigut capaces de diferenciar polítiques partidistes d’allò que suposa beneficis per als estudiants. I això és molt important: allò que afecta l’educació ha de respondre a plantejaments pedagògics i reflexions ajustades i no al guirigall que vulga armar un president de Diputació.
