Les primàries del PSOE, una pràctica de salut democràtica (alguna rebel·lió i una constatació)

31 maig 2017 01:00h

La claríssima victòria de Pedro Sánchez en les primàries socialistes ha desvelat i/o aclarit unes quantes coses que, a vegades, semblen envelades, però que ni ho estaven ni ho estan. En primer lloc, a més de representar un exercici de salut democràtica, el conegut resultat suposa capacitat de rebel·lió contra el “poder”, perquè poder era/és la nombrosíssima nòmina de dirigents, emèrits o vigents que, majoritàriament, es decantaren per Susana Díaz. Això de rebel·lar-se contra els poders, des de baix, és un acte o un esdeveniment molt propi i molt connectat amb els valors de l’esquerra, independentment que, també, de vegades, es practica contra poders d’esquerres, que els rebels creuen anquilosats, paralitzants, resignats o abusius. O interessats en certes mantinences. Eixa victòria desvela també que, per molts bons servicis i entregues que s’hagen realitzat a la democràcia, al benestar general i/o a les polítiques progressistes i al mateix partit, ningú té el patrimoni ni de la història ni de la marca socialista. Lliçó que esperem que hagen aprés i interioritzat, entre d'altres, Felipe González, Alfonso Guerra, José Luis Rodríguez Zapatero, Rubalcaba i alguns altres. Deia Josep Borrell, en una entrevista en el setmanal d’El País, fa molts anys, estant en un dels governs de Felipe González, que “ser socialista és tindre capacitat d’indignació davant la injustícia social”. Dita per un secretari d’estat d’Hisenda, com era Borrell aleshores, la frase em va agradar moltíssim i em va colpir molt positivament. Agarrant eixa sentència o idea com a exemple, per descomptat també atribuïble a altres ideologies progressistes, socials o revolucionàries, podem dir també que la victòria de Pedro Sánchez, el digne percentatge obtingut per Patxi López i, sobretot, la derrota de Susana Díaz, representen una rebel·lió contra la injustícia. Perquè, com a injustícia, hem vist la majoria d’afiliats socialistes i, crec que també la ciutadania, l’acció contra Pedro Sánchez en el Comité Federal, que va desembocar en el seu descavalcament de la Secretaria General del PSOE.
    
Una altra lectura, crec que també molt significativa del pensament de la militància socialista, en connexió amb la ciutadania i la territorialitat diversa de l’estat espanyol, és la referent als minvats percentatges de Susana Díaz en els territoris amb llengua pròpia, diferent de la castellana, i/o de fets marcadament diferenciats de la Meseta central i territoris amb afinitats centralistes. On menys percentatge de vots ha tret la presidenta de la Junta d’Andalusia ha sigut a Catalunya, Euskadi, Galícia, Balears, Navarra i País Valencià i a algun altre territori perifèric. Els del jacobinisme a ultrança i aliats circumstancials s’ho haurien de fer mirar. La dirigent andalusa i molts dels seus consellers àulics han demostrat tindre una visió molt curta i esbiaixada de l’Espanya diversa i realment plurinacional de fet. Amb això, Susana coincidix, ara, amb algunes velles glòries i amb algunes baronies centrals, per a les quals Espanya és una, i en el millor dels casos, una i un poquet. I prou. Alfonso Guerra, per exemple, és un adalil del centralisme jacobí, amb algunes concessions a la diversitat, però les justetes, i sempre que no es lesionen massa els interessos de l'Espanya uniforme. I és un dels que tenen la “glòria” d’haver donat munició a l’independentisme català, entre altres actuacions, declaracions o posicions, quan, sent president de la Comissió Constitucional del Congrés, va dir, tot ple de supèrbia, que eixe òrgan “se ha cepillado el Estatut catalán como un carpintero”. Res comparable amb el PP de Rajoy i altres “patriotes” en el menyspreu a Catalunya i en l’aliment a l’independentisme, però humiliant i ofensiu per als catalans i, particularment, per als socialistes d’allí, i d’ací, per exemple, i d’altres “perifèries”. Supose que els antics dirigents, com l’esmentat Alfonso Guerra, Rodríguez Ibarra, José Bono, per descomptat, Felipe González i alguns actuals, com Fernández Vara, García Page, Javier Lambán, Jorge Fernández i la mateixa Susana Díaz han entés el missatge de la militància i tota la lliçó, en tots els sentits. I en l’horitzó està caminar cap al federalisme, com proposa Pedro Sánchez i proposava, entre altres, Pasqual Margall, i té aprovat el mateix PSOE en els documents de Granada. Mira per on, ciutat andalusa.

Amb tot, els i les que pronosticaven l’afonament i el trencament del PSOE passara el que passara en les primàries s’equivocaren, perquè el mateix resultat de les primàries, així com les reaccions positives de la majoria dels dirigents que donaren suport a la lideresa sevillana a favor del reconeixement i la total acceptació del novament líder del PSOE, auguren llarga vida al partit dels socialistes i a la socialdemocràcia, ideologia absolutament necessària per a les polítiques progressistes de benestar i concòrdia, al País Valencià, a Espanya i a Europa.
    
Conclusió: Les primàries del PSOE del 21 de maig han sigut un exercici i una pràctica, ja definitivament instal·lada, esperem, de salut democràtica, detergent i profilàctica. I els militants socialistes ha demostrat capacitat de rebel·lió i indignació, virtuts molt pròpies de l’esquerra, aixi com de reconeixement i constatació de la realitat diversa i plurinacional d’Espanya. I, ara, a esperar i, sobretot, desitjar que el Grupo PRISA, Juan Luis Cebrián i Felipe González no tornen a ficar la pateta i a posar-hi entrebancs, com feren amb Josep Borrell i també amb Pedro Sánchez. De moment, El País ja es va posicionar el dia següent de les primàries socialistes contra el resultat. A veure si, en passar el disgust inicial, recapacita, per respecte a la democràcia exercida en les files del socialisme. I recomane, sobre eixe posicionament, la lectura de l’excel·lent article de Clara Esteve “El brèxit d’El País”, publicat en este mateix diari La Veu del PV.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next