El documental La estrategia del silencio, dirigit per Vicent Peris i emés el diumenge passat per televisió, no deixa indiferent ningú, ni tan sols les persones sense cor. El dissabte 3 de juliol es complixen onze anys del pitjor accident de metro d’Espanya i un dels pitjors d’Europa, en el qual van morir 43 persones i en van resultar ferides greument 47. Resulta incomprensible com, després de tants anys, encara no s’haja aclarit la causa (la causa real, vullc dir) que va originar el descarrilament del tren. En el documental, un maquiniste de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana deixa clar que el sinistre es va produir perquè una balisa que s’encarrega de frenar la locomotora si va massa de pressa no estava activada. Però la versió oficial va atribuir d’antuvi la culpabilitat al maquiniste, mort en l’accident, per conduir a una velocitat excessiva. Li van carregar el mort al mort, vaja.

Tot i això, hi ha un seguit de fets que fan sospitar que la versió oficial no és verídica: la inqüestionada manipulació informativa de…, l’estranya rapidesa per indemnitzar les víctimes, les contrapartides per a no interposar cap recurs, la negativa a atendre les víctimes, els subterfugis d’alguns polítics per tal de no parlar del tema, les respostes robòtiques descaradament pactades dels investigats i més coses que jo no sé i que l’opinió pública no sabrem. Tenim sort que Jordi Évole primer i Vicent Peris després hagen fet pública la causa de l’associació de víctimes; si no fóra per periodistes valents com ells, els ciutadans no sabríem que hi han uns veïns nostres que fa onze anys que no descansen. De fet, no han patit una tragèdia, sinó que n’han sofrit dos: la pèrdua d’un familiar o un amic, per un costat, i la sensació que els estan amagant la veritat, per l’altre costat. Eixa segona font de dolor explica tota l’energia mental admirable que, durant tant de temps, han dedicat per defensar la seua causa, des de les concentracions mensuals a la plaça de la Reina fins al parlament d’Estrasburg.

Tot fa pensar que la responsabilitat última de l’accident no era del conductor i que la causa veritable dels fets està oculta en la consciència d’unes poques persones. Algunes d’elles deuen tindre algun remordiment per la part de negligència que els afecta; les altres s’haurien autoconvençut que no van tindre res a vore amb l’accident (o l’accident no va tindre res a vore amb ells). Siga com siga, si hi ha unes persones que han decidit mancomunadament ocultar la causa de l’accident fins a les últimes conseqüències, és perquè l’error és ben gros i perquè tenen molt a perdre. Però estes persones no saben que, amagant un error per tal de no assumir la seua responsabilitat, perden molt més del que encara conserven: la dignitat. I no pel gran error que haurien comés, que ja està fet i seria relativament comprensible i fins i tot perdonable, sinó per l’ocultació prolongada i premeditada de l’error, que ja fa onze anys que dura i és absolutament indecent i imperdonable.

Si per amagar un error en l’activació d’una balisa els autors de la negligència haurien comprat tants silencis, ¿de què no serien capaços per un error igual o més gran? És per eixa raó que la impunitat és tan dolorosa per a la víctima i tan preocupant per a la societat: primera, perquè eixes persones deuen seguir ocupant càrrecs de responsabilitat i, com que no s’han penedit públicament, serien capaces de reincidir, la qual cosa crea precedent i mal exemple; i segona, per un greuge comparatiu, perquè hi ha moltíssima gent que, per actes molt menors, està privada de llibertat. Però ja sabem que no és igual el sistema judicial que la justícia: el primer ha arxivat el cas tres vegades; la segona seguix sent reclamada per les víctimes. Les víctimes reclamen simplement que els responsables últims de la tragèdia facen un pas cap avant i confessen la veritat; no sé què perdrien fent això, però segur que guanyarien en dignitat.

En definitiva, el fet que el cercle de responsables de l’accident haguera ordit un pacte de silenci em pareix d’una covardia i d’una vilesa desproporcionades. Però la cosa és encara més greu, ja que eixe pacte, desgraciadament, és una pràctica massa habitual en l’Estat espanyol, com demostren els accidents del Yak-42, de Spanair o del Madrid Arena, entre d’altres, que no han tingut cap responsable. Eixa pràctica em recorda els xiquets o adolescents que tiren la pedra i amaguen la mà; però ací estem parlant d’adults, amics lectors, d’adults amb estudis i una bona posició social. Qualsevol diria que, en este país, hi ha una escola que forma persones perquè, davant d’una pífia corporativa, guarden el silenci fins a les últimes conseqüències, pete qui pete. Si eixa escola hipotètica, en comptes d’ensenyar a amagar la veritat, es dedicara a ensenyar a dir-la amb la mateixa eficiència que l’amaga, este país seria modèlic. I si les persones amb càrrecs de responsabilitat que cometen una negligència la reconegueren en comptes d’amagar-se com conills, este país seria molt més respirable. Amics lectors, no només necessitem bons professionals, sinó sobretot que els bons professionals siguen bons, que siguen persones dignes.

Comparteix

Icona de pantalla completa