El "naranjitos" botiflers

6 juny 2017 01:00h

Hi ha mots que, de tant en tant, esdevenen modismes. Postveritat n'és un d’ells, i el trobe perfecte per descriure la tàctica política que empren els naranjitos per confondre tots aquells valencians que es deixen. Postveritat, atès el plurilingüisme, és, en castellà, postverdad; en anglès, post-truth. És broma. En roman paladí gens de broma: estafa, mentida, falsedat...

Postveritat és un sinònim, vell com el pecat, de la comunicació estratègica com a instrument de manipulació. Així ho considera, entre altres estudiosos, l’escriptor i assagista argentí Martin Caparrós. Aquesta estratègia, de vegades duta fins a l’extremisme, esdevé conspiració. No és el cas dels naranjitos, déu em lliure, perquè Rivera i cia transpiren un ultranacionalisme espanyol, al qual es deuen, una olor genuïna que aplega, fins i tot, a Nova Zelanda, les nostres antípodes.

Falsos com Judes, botiflers com els que més, diuen, ací, al País, que faran, votant a les Corts juntament amb tota la resta de grups polítics, perquè es reivindiquen inversions justes envers aquesta terra; però, aplegat el cas, aprovats el pressupostos a Madrid, amb el seu decisiu suport, notòriament perjudicial per a nosaltres, no fan allò que van dir que farien, justificant-se, explicant i posant en marxa la postveritat, la qual apel·la a emocions, sentiments, esoterismes i creences personals, en lloc de fets objectius, aquells que diuen que els valencians som els que més patim la insuficiència de finançament de tot l’Estat, negant-nos inversions en els PGE de 2017 i, per a més inri, essent contribuents nets a les arques de l’altiplà, amb la incongruència i injustícia que estem per davall de la mitjana estatal en el PIB.

D'això, ací i a París, en diguem botiflers i deslleials, per no dir una cosa ben grossa. En la pràctica, postveritat és una estafa enorme envers nosaltres. D’ella s’ha fet ressò Alexis Marí, diputat a les Corts de Ciutadans, quan ha argumentat veritats com a punys, piulant i censurant l’acció: “Subo a un ascensor y, si llevo la carpeta de Ciudadanos, la escondo”, al·legant que el partit ha impedit incloure als PGE una ajuda de 37 milions d’euros per al transport metropolità de València. A més, afegeix: “Qué decir sobre nuestro compromiso con 400.000 ciudadanos de las Marinas, por el Tren de la Costa? Luego decimos que no vamos a votar el concierto y el cupo basco, y a los catalanes les han dado una sarta de millones tremenda”.

Fernando Giner, coordinador general dels joseantonianos al País, regidor a l’Ajuntament de València, respon públicament Marí recriminant-li: “Cualquier afiliado de Ciudadanos que lance mensajes críticos alienta el nacionalismo inútil”. De què em sona inútil? Clar, de la senyora Susana Díaz, nacionalista espanyola que nega qualsevol menció a l’estat plurinacional, que governa Andalusia amb el suport exprés dels ultranacionalistes naranjitos

Per al senyor Giner, es veu que el nacionalisme com cal és el del PNV, el dels canaris i, en virtut del seu triatge, usant la postveritat, a l’escarransit nacionalisme valencià, ni aigua. Mentrestant, aquest pobre nacionalisme es dedica a intentar que el nogensmenys pobre valencià, oficial al País, siga considerat com diuen les lleis i tractat amb justícia, eixa que tant enlairen gavines i naranjitos, en igualtat amb l’altra llengua oficial, més enllà de reivindicar el que ens pertany junt amb altres forces polítiques –del retracte de les gavines ja vaig dir la meua en altre article, ací al Diari La Veu–: un finançament just i inversions proporcionades, a més a més d’agranar tot allò que encara hi resta davall de les estores.

A tot aquest ball s'hi ha afegit Toni Cantó (un altre que tal, pare Pascual), diputat al Congrés per València, representant únicament i exclusivament els naranjitos en un article d’opinió del proppassat dia 2 al diari Levante, “Compromís y el chivo”, on retrau a la vicepresidenta del Consell de la Generalitat, Mónica Oltra, amb un cinisme insultant, perquè és president de la comissió contra la corrupció del parlament, “que està ancorada en l’oposició i no fa més que recordar el PP i els seus corruptes, responsabilitzant-los de tots els mals que sofreixen els valencians”. I “repeteix dos anys després, allà on va el mantra de la corrupció”, la qual cosa significa, vés per on, també, que a Catalunya a Madrid i Andalusia n’hi ha més.

Cantó, al mateix temps, cobrint-se l’esquena per haver donat suport al PP en l’aprovació dels pressuposts, a més a més de retirar les seues, perquè es millorés les inversions pel País, els diu en poques paraules que són els de Compromís, com ja havien dit el PPCV i Montoro, els que haurien d’haver negociat amb el govern. No m’hauria de causar estranyesa; Cantó, a més d’actor de cinema i teatre, és especialista a mudar-se de jaqueta considerant, a més a més, que tot el peix era venut (ja ho havien negociat). Curiosament, a l’article, l’actor muda jaquetes, com Fernando Giner, no fa cap de menció del PSOE ni Ximo Puig.

Davant la infàmia postvertadera, contraposem una poesia. Una estrofa de Redreçament, un poema de Marc Granell:

Aquest poble és un poble que desperta i comença a ferir-se de llum molt a espai la carn. Aquest poble se sap la destrossa i coneix qui alça la mentida i el mur i la mordassa. Aquest poble és un poble que voleu ben mort”.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next