La davallada, o millor dit, les davallades electorals que el PSPV-PSOE ha sofert al País Valencià des de fa dècades obliga a una reflexió general prou complexa, reflexió sempre ajornada sistemàticament pels dirigents d’aquest partit, que mai no han volgut entrar a analitzar el problema pel qual la societat valenciana ha deixat de confiar en ell: estaven tan abstrets en les lluites de poder internes que era impossible dedicar un minut a la reflexió general, malgrat que és evident la sagnia de vots elecció rere elecció a tots els nivells territorials. Una extensa xarxa d’agrupacions locals i de regidors municipals emboiren la realitat no fent-la visible de forma tan crua com els números deien als recomptes de vots, però està aquí.
A tot allò cal afegir que el PSPV-PSOE va estar més de deu anys regit per comissions gestores –tan famoses actualment a nivell d’estat–, camarilles teledirigides que prenien decisions impròpies deixant la militància òrfena i desorientada i que, a cada nova elecció, improvisava líders que duraven el que tardava a secar-se la tinta de la firma del seu nomenament.
El terratrémol socialista valencià, però, s’inicià quan el PSPV-PSOE, encapçalat per Joan Lerma, perdé les eleccions autonòmiques el 1995 i començaren, més encara, a revifar les eternes baralles internes, i més, quan aquest deixa el grup socialista a les Corts Valencianes per anar-se’n a Madrid a formar part del govern de Felipe González com a ministre.
Des d’aleshores, el PSPV-PSOE no ha resolt el seu problema de lideratge ni ha tingut un missatge genuí, propi, com a força valenciana referent i ha estat permanentment mirant cap a la Meseta a l’hora de prendre decisions donant una imatge de sucursalisme que, amb el pas del temps i de les exigències de la societat valenciana moderna, sembla insofrible, la qual cosa han sabut arreplegar altres partits per a colonitzar aquell espai que, àmpliament i amb solvència, omplia el PSPV de la transició.
El pacte del Botànic i rere altre debacle electoral contundent, tornà a maquillar la dura realitat socialista valenciana posant a Ximo Puig a la presidència de la Generalitat quan per vots el PSPV-PSOE estava a anys llum d’haver-hi pogut arribar i malgrat això, el socialisme valencià no dona la sensació de remuntada ni genera confiança.
El posicionament de Ximo Puig donant suport a Susana Diaz a les darreres eleccions primaries del PSOE a la secretaria general i, sobretot, la seua participació en el cop de mà donat contra Pedro Sánchez en dimitir junt a altres de l’executiva federal per a propiciar la caiguda d’aquest, no posen el Molt Honorable en un lloc on es puga confiar massa amb ell per a liderar el PSPV-PSOE del futur. Hi ha una frase que diu: En política no sempre es paguen els crims que es fan però el errors sí. I amb eixes estem.
Queden un parell d’anys per a les properes eleccions municipals i autonòmiques i la imatge d’un triumvirat no val per a presentar-se a elles on, com és natural, cada partit, ara col·ligat, lluitarà pel seu espai electoral i institucional rivalitzant amb els ara socis, per la qual cosa, si el PSPV-PSOE no es presenta ràpidament amb moltes novetats que vagen més enllà de la comuna reclamació de millor finançament i inversions per al País o altres que, de forma coral, sonen, la debacle pot continuar i, aleshores, ja no valdrà cap maquillatge que tape les arrugues de l’envelliment del seu ideari.
Que persones com Joan Lerma, Ciprià Ciscar o altres de menor rellevància encara continuen aquí representant, no se sap què ni a qui pot passar, com ha passat en eleccions anteriors, una factura onerosa que envie els socialisme valencià a viure del recapte de forma més ostensible, si cap, encara.
És, doncs, temps que la militància socialista valenciana reflexione i decidisca si vol continuar amb el santoral de sempre o presentar-se davant el poble amb una cara diferent, creïble i alternativa. Gent en té; normalment, a l’ombra o a graons inferiors dels que per la seua vàlua haurien d’ocupar i que no vull nomenar perquè ningú no pense que açò és un acte promocional de cap d’ells, però estan aquí.
Reclamar millor finançament, el corredor mediterrani, el pagament o convalidació del deute històric, etc. no és suficient per a una societat que creix, que té una joventut preparadíssima, una economia que, malgrat tercialitzar-se a passos de gegant, té en expansió una estructura comercial i industrial de primer ordre però també que mira el segle XXI amb pessimisme.
El PSPV-PSOE ha de dir què vol i ho ha de fer ja, de forma creïble, sense demanar permisos a Madrid i convéncer valencians i valencianes que qui mana aquí és el poble i que té persones dispostes i capacitades per a posar en marxa el País amb la Moncloa de cara o amb la Moncloa d’esquena. El socialisme valencià no pot seguir sent una plaça forta únicament per a les estratègies partidistes a l’estat espanyol, ha de ser una plaça forta per a les estratègies locals i, si no ho fa així, ja pot anar cercant el cantó on ajupir-se perquè va estar molt de temps amb la mà estesa.
