Perpetuum mobile

El movimiento es el fundamento de la Fe en la Realidad, y al fin lo solo que con ese pretesto se mueve es el Capital, que sólo moviéndose vive, la vida de la muerte.
(Agustín García Calvo, 37 adioses al mundo)

Hi ha força unanimitat a considerar que l’escenari actual va començar a perfilar-se al principi de la dècada dels vuitanta, quan Ronald Reagan, actuant com un d’aquells herois d’una peça que apareixien en les seues pel·lícules, es va posar a acomiadar personalment, per carta, els controladors aeris que s’havien declarat en vaga per a exigir millores en les seues condicions laborals, augment de sou, jornades més curtes i alguns drets relatius a la seua jubilació. Alhora que declarava il·legal el sindicat que havia donat suport a la vaga, Reagan va ficar en la presó alguns dels seus dirigents, va enviar a casa onze mil treballadors d’una tacada –als quals va imposar un vet per a tota la vida, cosa que, si més no en grau de temptativa, equivalia a matar-los de gana, a ells i a les seues famílies– i els va substituir per personal militar. El més sorprenent, grotesc i tràgic de l’assumpte és que mig planeta va aplaudir la mesura, començant per això que llavors encara podia anomenar-se proletariat i per una aleshores triomfant classe mitjana. Perquè els controladors cobraven molt, perquè eren uns privilegiats, perquè queien malament. Les conseqüències d’aquesta vilesa es van començar a veure molt aviat, i no cal explicar-les perquè són les que estem patint molts i gaudint uns pocs ara, en plena era de la crisi perpètua.

Durant tot aquest temps, no sols aquell proletariat i aquella classe mitjana que es van trencar les mans aplaudint la gesta del galant de la Casa Blanca s’han emportat tal joc d’hòsties que no hi ha qui els reconega: a la mateixa burgesia que aguantava com un Atles aquell món sobre les seues esquenes les cames li fan figa. Aquella burgesia industrial que va parir aquest sistema i que l’ha defés amb dents i ungles al llarg de dècades encara no se n’ha adonat fins a quin punt ha estat devorada per ell. Acostumats a manar, a identificar-se amb la classe dominant, a creure-s’hi part, aquells burgesos de fabriqueta, Mercedes, dinar dominical en família i missa setmanal –o diària, de vegades–, que es jactaven d’arribar al despatx abans que els seus treballadors i ser els últims a marxar a casa, pareixen no adonar-se que no pinten ja una merda, que els amos del ball són els que mouen d’una banda a l’altra mercaderies arreu del món, assistits per una elit financera completament aliena al seu codi de valors –al seu i a qualsevol altre–. D’ells són les rutes marítimes, les infraestructures viàries, portuàries i aeroportuàries, i d’ells són les llimadures que els diners va deixant-se en el seu perpetu rodar per aquests canals.

Al llarg de les últimes dècades, la logística s’ha apoderat de l’economia. S’ha produït un canvi per a la descripció del qual no existeix encara un lèxic prou precís. Hom parla de globalització, d’interdependència, de multilateralisme, però açò va de rodes i contenidors, com més millor i com més viatgen millor. Tots aquests, la vella burgesia paternalista i panxuda que s’ha deixat els estris en desús escampats pels polígons industrials mig abandonats que tant enriqueixen el paisatge dels nostres pobles i ciutats, encara creuen ingènuament que són els seus, tots aquests l’única cosa que volen és que el món es moga i no pare, perquè en aquest ball de Sant Vito constant hi ha els seus guanys. Per això s’esforcen a separar tot el possible l’origen de les mercaderies del seu punt de consum, per això mobilitzen la seua artilleria mediàtica per a convéncer-nos que estem escassos d’infraestructures, que volen que els paguem per a després gestionar-les en benefici seu mitjançant una convenient «externalització».

Quan els grans canvis històrics anaven indefectiblement acompanyats de violència coactiva, tot semblava fluir a lloms de grans corrents, invisibles però poderoses, que travessaven la història i la determinaven arrossegant tot el que enxampaven, i tots els comportaments particulars, fóra d’individus o de grups socials i culturals, pareixien estar induïts per unes forces que eren imparables no sols per la seua potència, sinó per la seua invisibilitat, perquè s’emparaven en l’engany. Avui, aquesta percepció ja no està tan clara. Les grans forces transformadores actuen a plena llum i la gent pareix que no les vol veure. La ciutadania continua votant en massa els corruptes que l’espolien, aplaudint polítiques de rapinya que després es giren contra ella o consumint en massa allò que sap que està minant la seua salut i la del planeta. I ho fa en virtut d’uns mecanismes psicològics escandalosament simples que, massa sovint, ens remeten a codis tan elementals com la llista dels vicis capitals, no a les lleis del materialisme dialèctic o altres complicades collonades epistemològiques. Conceptes tan primaris com l’egoisme, l’avarícia, l’enveja, la mala bava o la pura i simple imbecil·litat s’infiltren una vegada i una altra en les anàlisis més conspícues de la realitat, com si aquestes constants de la naturalesa humana foren els autèntics vectors dels processos històrics.

Si és així, ací hi ha qui les està fent servir amb virtuosisme. Ara mateix, estan intentant doblegar els estibadors portuaris en una operació que s’assembla molt a aquella que va comandar Reagan fa més de trenta-cinc anys. De fet, potser serà el final del procés, la jugada que sentenciarà el resultat del partit. Hauríem d’estar escarmentats i avisats, però no. Odiem aquests assalariats perquè, segons sembla, cobren una fotralada, i perquè han aconseguit uns privilegis que la majoria de nosaltres no hem conegut ni coneixerem ja, tal com van les coses. I mentrestant, aplaudim els magnats de la distribució, de les grans obres públiques i del món financer que, en comptes d’amagar-se per a ordir les seues trapelleries, es fan selfies obscens en el transcurs dels seus contubernis, dels quals ixen per a exigir grans infraestructures que serviran –diuen i menteixen– per a portar les nostres taronges a Finlàndia, les mateixes que encatifen els camps en temps de collita, o uns productes purament imaginaris que ací ningú no fabrica ni molt menys exporta. A ells no els importa la direcció, només els importa el moviment, que és el que crea el capital. Ací i arreu –alerta els patriotes– volen més i més vies, i les volen expedites. Les vies i els nodes logístics, com ara els ports. I nosaltres no dubtem a ajudar-los a apartar els obstacles. Que es foten els estibadors com ja es van fotre els controladors aeris als EUA o els ferroviaris al Regne Unit, com ens hem anat fotent els altres o com hem estat fotuts, que no és ben bé el mateix. Ens agrada arrebossar-nos en aquesta llepolia que s’anomena mal de molts, el consol dels necis. Si ho som més, no naixem. Però ho som en la mesura justa, perquè sense els necis, què farien els espavilats? Som pobres d’esperit, ja ho va dir aquell, i nostre serà el regne del cel, sens dubte. Però no aquest. Aquest, ben segur que ja no.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat