Benvinguts a la distòpia

"Puigdemont quiere hacer un referéndum

en lugar de escuchar a los catalanes"

(Frase atribuïda a Saez de Santamaría)

Raonar és esgotador. Ho sé. Els darrers vint-i-dos anys, com a mestre, els he passat intentat que els alumnes foren capaços d’expressar les seues emocions de manera reflexiva i entenedora. Que tothom fos capaç de portar pel solc de la civilitat les seues confrontacions, tant les que es produeixen com a conseqüència dels seus canvis personals -amb els inconvenients que això suposa per al seu equilibri emocional-, com els generats per la necessària gestió de la convivència. Substituir l’exabrupte o el colp per un llenguatge que permetés fer profitós aquell moment de conflicte. I que, a més, esdevingués una habilitat, una eina quotidiana a l’abast de qualsevol situació.

I mirant, fins i tot, d’estalviar-me jo mateix els instruments de coerció que l’ús del poder em posava a l’abast. Evitar-me la temptació de l’exercici de l’autoritat indiscriminada. Aquella facultat que certa ciència infusa sembla investir als professors tan bon punt creuen el llindar d’una aula i els fa pensar que la presència, la mirada, la palmada sobre la fusta de la taula és la dissuasió indefugible. Evitar claudicar a la manca de temps, a la inconveniència del moment, a l’espai excessivament acadèmic que només sembla tenir cabuda per al llibre de text. Posposar l’acció docent –malgrat l’endarreriment que patirà un currículum quilomètric, infinit–, per passar a l’acció educadora, només.

Escoltar l’altre. I fer-ho sense fer ús dels models televisius que fan passar per diàleg allò que només és un galliner escarotat, on s’imposen més els decibels que la capacitat crítica. Mirar de no simplificar el debat amb un intercanvi d’opinions que ningú no s’escolta. Una exposició d’arguments sense capacitat d’empeltar-se amb la paraula que torna. Aconseguir que el pensament evolucione a partir de l’observació atenta del discurs aliè.

I tot això mentre la classe política, disfressada per a l’ocasió, ens perboca, dia sí i l’altre també, el seu simbolisme pervers. Conceptualitzen de nou allò que creiem ja ben definit. Reinventen les paraules, perverteixen el llenguatge i ens arraconen amb la seua estupidesa manifesta.

Tot això, dic, mentre a les escoles van estretint, fins la desaparició, els moments de reflexió. Fins que pensar esdevinga una activitat anacrònica i perseguida. Als centres educatius cada vegada caben més coses. Bajanades. Mentre ens van traient els ciments. La filosofia, les humanitats. Els centres del saber convertits en fàbriques d’ignorants. I no poder treure’ns de sobre la condició de súbdits. No ser mai ciutadans. No decidir el futur. Només acceptar. El saber com a perill. La submissió com a valor. Benvinguts a la distòpia.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat