El convent de la Trinitat i els valencians

L’històric i medieval convent de la Trinitat està íntimament lligat a la història del País Valencià. Darrerament ha quedat buit de monges de les que dèiem tancades i està per veure l’ús que se li dona. Ja ens va indicar Vicent Álvarez que havia d'estar disponible al públic perquè els valencians i tothom poguera gaudir visitant un gran bocí d’art i d'història. Sembla que forma part del patrimoni privat de monges Clarisses, tot i que supose que serà sota el control de l'arquebisbat que –per això mateix– no albira molt bona negociació o conveni. És de veres que es pot visitar amb guia pagant una entrada de 6 €, preu de jubilat, que ha posat l'empresa que ho gestiona.

Seduïts per la imatge mediàtica d'aquest monument, un grup d'amics vam concertar una visita al convent el passat dijous dia 8 i anàrem tots plegats en visita turística. Només entrar, la guia ens va oferir triar la llengua que preferíem per fer-nos les corresponents explicacions. Tot i que la majoria érem valencians, i a més valencianistes, un del companys va demanar que ho fera en castellà. Supose que tenia els seus raonaments que ara i ací no qüestione. Tanmateix, em vaig sentir molt incòmode, supose que també els altres companys, perquè el marc del lloc on estàvem requeria fer ús de la llengua d'Isabel de Villena. Potser vaig fer algun espontani comentari i algun gest d'aquells no verbals que se'm va notar una miqueta. Efectivament, no estava d'acord amb la decisió col·lectiva, per la qual cosa em va parèixer que va quedar en el grup un ambient lleugerament enrarit. De cap manera vull que pense ningú que tinc una actitud excloent ni la més mínima fòbia als castellanoparlants. El que em coneix sap que la meva incomoditat no corresponia a l'opció i llibertat que té tothom d'usar qualsevol de les dues llengües oficials al País Valencià. Si vaig mostrar algun símptoma enutjós és per la generalitat de cassos que tots els dies hem de patir per un sector de valencians que malgrat viure i treballar a València no són capaços d'entendre les pertinents explicacions d'una guia en valencià. Damunt, hem de suportar moltes voltes, no crec que siga aquest el cas, que ens acusen d'intransigents. Els valencianistes fa temps que hem cedit i hem assumit ser bilingües, per la qual cosa els que viuen i treballen a València, per tal que no hi haja un greuge comparatiu, també havien de fer-ho. És el mínim que havien de fer si vertaderament tots fórem suficientment tolerants i respectuosos en la terra que xafem. Si no volen parlar-lo, almenys que l'entenguen i que no ens facen sentir-nos forasters en la nostra casa. Vist des del meu punt de vista, aquestes persones que, un dia sí i altre també, ens fan canviar de llengua, són les que havien de sentir-se incòmodes per no trobar-se (de fet) en la seva pròpia casa. I ací no puc menys que emular el malaurat Indio Gasparino quan deia: «pobrecito mi patrón piensa que el pobre soy yo». El fet d'anar per un carrer de València i no entendre quan algú et diu bon dia és motiu més que suficient per sentir-se foraster. M'atrevisc a dir que els que llegiu el Diari Veu sabeu com jo que hi ha molta gent que viu a València tota la vida i sempre ha sigut foraster. Clar que ells es troben a gust i nosaltres ho acceptem... així ens va la cosa.

Però no és d'açò del que volia fer uns comentaris i solament quedaran en apunts. La visita al monestir o convent de la Trinitat em va resultar molt depriment, sobretot algunes estances que no tenen res a veure amb la imatge que tenim del convent, de la seva història i dels destacats personatges que han passat per allí. A més, l'espai que es visita és molt limitat per la grandiositat monumental que vam apreciar a la maqueta. Accedir i veure moltes més coses del monument sembla que, per ara, no és possible. A la cuina i voltants, que pel seu caràcter havia de ser de les estances principals, em va semblar observar, si no aspectes mutilats, algun tipus de desordre exposat de qualsevol manera sense cap idea de conjunt museístic. No hi vam veure cap moble d'època, ni pintura que ens donara testimoni que estàvem en un lloc per on havia passat la crema i nata de la noblesa valenciana femenina.

Ni tan sols la icona de la Mare de Déu de la Vetla, que fou restaurada per la Generalitat Valenciana el 1987, està a la vista dels que pagàrem sis euros d'entrada. Cap objecte de luxe i valor vam poder identificar de les que va aportar al reial monestir en el segle vii la comtessa de la Puebla, Maria Corella i Mendoza, filla del comte de Cocentaina.

Això si, vérem una còpia de la Vita Christi d'Isabel de Villena que, per cert, ens deia la guia que Isabel la Catòlica es va interessar tant per aquesta obra que va demanar un exemplar per llegir-la. M'ho van posar tan fàcil que no vaig poder aguantar-me i preguntí a la guia si la reina de Castella va necessitar un traductor per entendre el missatge de la seva homònima escriptora valenciana. La guia va respondre, crec que amb molt de seny, dient que aleshores la noblesa dominava les diferents llengües de la península hispana. No va haver-hi cap altre comentari del grup, però ja m'agradaria saber que és el que va passar pel cap de cadascú.

Per acabar, cal destacar un detall que també forma part del concepte integral històric del convent de la Trinitat de València i que cal tindre’l ben present pels que el visiten. És el cas de la fundadora de la institució Maria de Castella. Una reina que, com la Sofia de Grècia, va tastar durant dècades presumptes infidelitats del marit. Clar que, al costat d'un mascle de tanta magnanimitat com era aquell rei de la Corona catalanoaragonesa, els borbons són simples aficionats.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat