Les aigües baixen térboles

No n’han tingut prou en 20 anys per a fer naufragar la llengua dels valencians en el magma putrefacte de l’autoodi. Ara volen triturar el derelicte que, veges per on, tracta de defensar els darrers bastions de la dignitat nacional.

Eixa és la causa per la qual han obert foc depravat sobre les restes heroiques que bivaquegen en les arestes aspres del nacionalcatolicisme. La seua ànima purulenta intenta impedir, amb l’ajut incondicional de la judicatura nacionalista espanyola, un tímid avanç del valencià a la seua casa pròpia i natural. Allò que no s’han atrevit a qüestionar obertament a Catalunya, ho assagen sobre la terra i la cultura sotmeses a la voracitat del pensament únic.

Els enemics declarats i confessos de la valencianitat real són capaços de practicar les més grans i aberrants traïdories abans que protegir el senyal identitari al qual tenim dret els fidels a les arrels primigènies.

Els qui ixen en la fosca nit del ventre del cavall de Troia són els mateixos: els hereus directes del franquisme sociològic i ideològic que preferirien alçar-li un monument a Manolo el del bombo abans que permetre deslligar la baga sinistra que ofega els valencians que ho són a les verdes i a les madures. I no disparen amb projectils de fogueig: com el general Yagüe, no volen fer presoners… Per això llancen les catapultes que consagren el derecho de conquista davant dels qui s’estimen el País lliure de tuteles emasculants. De res valdran les raons dels qui –segons la cosmovisió submisa, mesquina i vassallàtica dels abdicants– no tenen cap dret a existir com a poble. En conseqüència, tot paper –decret, disposició, requisit, etc.– en defensa de posicions de resistència justa davant del poderós Leviatan castellanòfil serà fustigat des de la trinxera on resideix la rancúnia, la desvergonya i l’odi.

Per la part que em toca, afrontaré els desafiaments desiguals com sempre: veient, impotent, com el meu Poble és bombardejat des de l’interior de la ciutadella que ens domina. Però mai acotaré el cap ni em tallaré la llengua ni dimitiré del meu origen. Tanmateix, ells, els que oculten la memòria i l’idioma tant com ignoren la història, s’arrossegaran sobre la terra com a monstres reptilians de panxa viscosa, com les sangoneres que xuplen la sang al cos sagrat d’un Poble que voldrien invàlid.

En fi, el refranyer valencià ens diu que “al juny, la falç al puny”.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat