Les aigües baixen térboles

No n’han tingut prou en 20 anys per a fer naufragar la llengua dels valencians en el magma putrefacte de l’autoodi. Ara volen triturar el derelicte que, veges per on, tracta de defensar els darrers bastions de la dignitat nacional.

Eixa és la causa per la qual han obert foc depravat sobre les restes heroiques que bivaquegen en les arestes aspres del nacionalcatolicisme. La seua ànima purulenta intenta impedir, amb l’ajut incondicional de la judicatura nacionalista espanyola, un tímid avanç del valencià a la seua casa pròpia i natural. Allò que no s’han atrevit a qüestionar obertament a Catalunya, ho assagen sobre la terra i la cultura sotmeses a la voracitat del pensament únic.

Els enemics declarats i confessos de la valencianitat real són capaços de practicar les més grans i aberrants traïdories abans que protegir el senyal identitari al qual tenim dret els fidels a les arrels primigènies.

Els qui ixen en la fosca nit del ventre del cavall de Troia són els mateixos: els hereus directes del franquisme sociològic i ideològic que preferirien alçar-li un monument a Manolo el del bombo abans que permetre deslligar la baga sinistra que ofega els valencians que ho són a les verdes i a les madures. I no disparen amb projectils de fogueig: com el general Yagüe, no volen fer presoners… Per això llancen les catapultes que consagren el derecho de conquista davant dels qui s’estimen el País lliure de tuteles emasculants. De res valdran les raons dels qui –segons la cosmovisió submisa, mesquina i vassallàtica dels abdicants– no tenen cap dret a existir com a poble. En conseqüència, tot paper –decret, disposició, requisit, etc.– en defensa de posicions de resistència justa davant del poderós Leviatan castellanòfil serà fustigat des de la trinxera on resideix la rancúnia, la desvergonya i l’odi.

Per la part que em toca, afrontaré els desafiaments desiguals com sempre: veient, impotent, com el meu Poble és bombardejat des de l’interior de la ciutadella que ens domina. Però mai acotaré el cap ni em tallaré la llengua ni dimitiré del meu origen. Tanmateix, ells, els que oculten la memòria i l’idioma tant com ignoren la història, s’arrossegaran sobre la terra com a monstres reptilians de panxa viscosa, com les sangoneres que xuplen la sang al cos sagrat d’un Poble que voldrien invàlid.

En fi, el refranyer valencià ens diu que “al juny, la falç al puny”.

Comentaris

Volsdir
3.

Article de míting que no soluciona ni proposa res, però si t'has quedat a gust i has xalat, això que tens.
Ser més concrets, constructius, autocrítics... és la via real per a buscar solucions al que tenim i hem patit.

  • 0
  • 0
santa paciencia borriol
2.

Molt be Sr. Moreno, com sempre, voste demostra que es un capdal valencia i a mes il-lustrat, be per voste. Per-ho si volem que els valencians se conciencien de la desfeta parlarem dels 6250 milios de eures de deficit fiscal 100 per valencia al mes i dels 44000 milios de deute historic 9000 per valecia (xiques i jubilats incluits)

  • 1
  • 0
joanr canet
1.

Excel.lent. El que trobe a faltar en els nostres representants polítics, que no han dimitit de la seua valencianitat, és una actitud pública com la que manifesteu en aquest article. Què fan els càrrecs públics de Compromís que no alcen la veu i acusen a aquests "monstres reptilians" amb veu alta i clara de genocides, d'éssers corcats per l'autoodi, feixistes, fills bords del franquisme...? Potser Olivares tenia raó...."los valencianos son un pueblo muelle"?

  • 7
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat