LIVE (Llei Integral Valenciana d’Educació, 2018)

La família; després, la societat i, finalment, l’estat constitueixen la trama sobre la qual se sosté el compromís de viure plegats. Bé, de les nostres latituds hegelianes. Els valencians hem viscut –i vivim– diferint una de les condicions de possibilitat imprescindibles perquè aqueixa fenomenologia de l’esperit qualle. La llengua. Diferint socialment l’assumpció del valencià com a llengua dels valencians. I això és un fet.

L’afirmació política la llengua pròpia dels valencians és el valencià, que és la base fundacional del projecte –Estatut d’Autonomia–, no acaba de fer massa, ni crítica ni de cap mena. I no és un problema de la dreta en exclusivitat. Diguem-ho clar i català. És un problema polític que travessa estructures de molt diversa catalogació. El cas és que la LUEV, trenta-quatre anys després, la llei d’ús i ensenyament de la llengua pròpia dels valencians, no ha assolit l’objectiu per al qual va ser dissenyada. I aquest objectiu era que, amb l’ensenyament i l’ús d’aquest artefacte polític que anomenem llengua pròpia, la generalitat de les persones s’hi arribaria a identificar, primer pel seu coneixement i després per poder-se-la estimar usant-la.

No s’ha assolit l’objectiu de donar-la a conèixer –i estimar-la usant-la– per moltes raons que ara seria fins i tot esgarrifós de temptar de traçar. Però bàsicament és perquè no hem volgut. Part del poble valencià no vol acceptar i assumir que, políticament, la llengua pròpia dels valencians és el valencià. Si més no, així sembla des de posicions que diuen representar-lo, al poble. I no és una qüestió tampoc i únicament de comarques castellanes que remuguen amb una insistència que ratlla l’animadversió envers la llengua de tots, de capitals dimitides que no han sabut ni volgut exercir de models on emmirallar-se o de consciència lingüística pràcticament inexistent. Per poder aplicar segons quins conceptes, cal abans tenir una superfície on contrastar-los, des d’on parlar-los.

Per poder explicar segons quines coses, cal tenir una visió de conjunt. La resistència al Decret de Plurilingüisme, per exemple, tot i que de procedència molt diversa, deixant de banda els qui l’impugnen judicialment, va tenir dos focus principals. Les persones que el valoraren a la baixa per tènue (Universitats i Escola Valenciana) coherentment i sense fissures, francament. I aquells, en canvi, Organitzacions Sindicals sobretot, amb tot d’incoherències i mitges tintes –encara avui no se sap què defensen alguns sindicats en matèria de catalogació de places, d’ensenyament en valencià, d’obligació d’assumir la normativa en matèria de llengua, de formació lingüística, d’acceptació de la pròpia Junta Qualificadora– que està provocant desconcert entre aquells Funcionaris –interins o no, docents o no– que sí que varen fer la feina necessària per complir amb els requisits –els lingüístics també– per poder ocupar un determinat lloc de feina i ara veuen, amb perplexitat, que no hi ha hagut prou per a alguns amb trenta-quatre anys de moratòries i volen més temps per no fer res.

Sota l’excusa alarmista que algú pot ser desactivat del lloc de feina –la norma deia treure de la borsa, però el Consell ho alleuja– per raó de llengua i no poder accedir mentre no es compleix amb la legalitat, s’està malbaratant el treball de la immensa majoria que sí que varen fer la seua feina i varen complir amb els requisits. Aquells dimitits de llengua, al meu entendre, no han estat mai vertaderament activats ni en el seu lloc de feina ni enlloc. I ja seria hora que les organitzacions sindicals ho tingueren clar: ser un docent en un sistema educatiu que malda per la Normalització Lingüística i no tenir ni els requisits –lingüístics, o altres– necessaris és, en sentit estricte, un entrebanc de primer ordre, tant si es tenia el requisit i no es feia complir com si no es tenia. I no valen cançons memorialistes d’excusa de si hem ajudat que aquest País avançara –i es diu en castellà després de tota una vida aquí–. Efectivament, no s’ha avançat gens ni mica. Estem on érem fa molts anys, encallats. I ara hi ha una voluntat política ferma de corregir tendències que ens duien de la involució a l’extinció –que alguns ja denunciaven–. Ara és quan s’ha d’estar a l’alçada de les circumstàncies. Tot el que es fa ara, i no és ni de lluny tot el que, al meu entendre i d’altres, s’hauria d’estar fent, tempta de posar una mica d’ordre i evitar la desaparició, sí, la desaparició de la llengua d’aquesta terra, la pròpia.

Altrament, el poble valencià ni existeix. No sense una acceptació i execució de la premissa política que el delimitaria. La llengua pròpia dels valencians és el valencià no és un eslògan publicitari de cap àmbit lingüístic, partit, sindicat o individu. És la raó per la qual hi seríem considerats, dins i fora, a l’ensems i aleshores ens veuríem, ens veurien. Mentrestant, no hi som. No és que no hi compten amb nosaltres a l’hora de fer els pressupostos, és que no ens veuen. No existim. Diferencialment, no. Encara-per-ser, no ens esperen. Ni qui ens representa ens té previstos del tot i sempre. En tot cas, ens hi tindrà, si pot. Si pot, jo hi seré. Em pariran en discontinuïtat, ara sí, ara no. Quan ara sí, amb sort, hi podrem fer extensible les indicacions i les normes que en matèria lingüística ens començarien a formar. Si pel camí, ara no, malauradament, exposarem mancances de forma, disminuïts de llengua, minoritzats. Assetjat per la por a l’altre que des del supremacisme continuem assumint.

S’ha de fer política, i tant! Una millor política en matèria lingüística, clar! Sí. Els anys d’aprenentatge no han donat els fruits saborosos desitjats. Els anys de no fer res no han acabat de fer-nos responsables del tot. Les obligacions dels gestors han de ser de veritat. La funció pública –docent o no– s’ha de prioritzar com el nòdul que esbandeix l’ona del quall. Ha de passar de ser ressò informe a paraula transparent. Molta gent, moltíssima gent, funcionaris o no, ha passat el sedàs d’haver-se de formar en valencià. Molta gent, massa gent, no l’ha hagut de fer servir. L’ensenyament i l’ús han viatjat per espais diferents, en òrbites distintes, i no han coincidit.

Per primer cop, un gestor galàctic preveu fer acoblar pels voltants del 23 de novembre de 2017 les dues naus, la que duu el disseny del sistema educatiu i la que conté les indicacions dels usos. El poble valencià tindrà una oportunitat, després de molts anys, moltíssims anys, massa i tot, de sequera clivellant. Serà una situació inèdita en la nostra història recent, que ultrapassa per importància assajos fets amb més o menys fortuna, poc contundents, fragmentaris, de dubtosa consistència. Ara, el dia que la LUEV farà trenta-quatre anys, que ja en són per parlar de majories d’edat, la funció pública que ha d’assegurar l’aprenentatge plurilingüe i l’ha de posar a l’abast del ciutadà, els docents –de carrera i interins– (Decret de Plurilingüisme) i tots els altres –organismes públics, societats mercantils, fundacions sector públic i consorcis adscrits– (Decret d’Usos) hi coincidiran.

El valencià és la llengua pròpia de la Generalitat Valenciana, del poble valencià. Tots els xiquets podran accedir al seu coneixement i se la podran estimar. Tothom s’hi podrà identificar en els usos dels rètols, de l’administració, les comunicacions, publicacions, notificacions, contractes, convenis, escriptures, relacions institucionals, educació, justícia, sanitat, etcètera. És necessari si hi volíem comparèixer. Ser poble. És urgent per evitar discriminacions. Cal activar-nos en positiu, perdre la por a nosaltres mateixos, la nostra llengua. Hem d’universalitzar l'igual tractament per a la llengua pròpia dels valencians. Hem d’apropar l’estructura política al ciutadà. Fer-nos éssers polítics. Assumir la responsabilitat, exercir-la. És un viatge massa preciós per perdre-se’l. I no sabem si sortirà cap nau més amb tanta previsió ni tan honestament comandada.

Aquest és un missatge per a tots aquells que tenen una o més raons per seguir junts. I no se m’acut cap altra opció de base que possibilite aquest fet que assumir que la llengua pròpia de tots els valencians és el valencià, independentment d’aquella que hem mamat, cadascú, individualment, on siga que hàgem nascut, onsevulla que vulguem viure, perquè altrament serem grumolls inconnexos en perpètua incomunicació, estesos d’esquenes eternament, com asímptotes que s’ignoren en el seu camí cap a l’infinit.

Basta de jocs malabars. Tota la política que no fem nosaltres, la faran contra nosaltres (Fuster, dixit). L’hora de la política, i de la política lingüística que recupere espais perduts, és arribada. És temps de coherència per part de tots aquells que diuen que estan a favor de la llengua. També de més empremta política per part del Consell, que ha de negociar més i escoltar aquells que no han fugit d’estudi mai, Universitats i Escola Valenciana, sobretot. I si les Organitzacions Sindicals defineixen unitàriament la posició per una Funció pública –docent o no– valenciana i en valencià ajudarien molt, ara sí, en la direcció que ens ha de treure de l’atzucac i dur cap a la LIVE (Llei Integral Valenciana d’Educació).

Sense llengua no es pot viure. (I tampoc no és cap eslògan).

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat