Enlairem-nos com les muixerangues al cel

El so del tabal
marca l’avís del ritual,
la plaça s’ompli d’expectació
bons averanys i il·lusió.

Les mans es junten,
homes i dones s’uneixen
ja pugen, ja es falquen,
segur que ho aconsegueixen.

Ells i elles s’enfilen amb rapidesa
encoratjats per una melodia que fa palpitar
equilibris, força, passió, pors i tensió,
resistència, confiança, concentració...

En coronar l’enxaneta
i amb el cor en un puny
aplaudim a mans plenes
seguim anant amunt.

La divuitena Trobada de Muixerangues d’Algemesí fa palès que el Moviment de Renovació Muixeranguer gaudeix d’una salut excepcional.

El passat dissabte deu de juny vam poder veure una plaça plena a vessar de gent de totes les comarques del país a la capital de la muixeranga, una ciutat que hi té més de huit cents associats entre les colles de la Muixeranga i la Nova Muixeranga. El cartell elaborat per Raül Hurtado i Joanra Estellés ja era un presagi del que s’estava preparant, i és que complir divuit anys i arribar a la majoria d’edat no és qualsevol cosa i el bon saber fer de les colles va fer que la Trobada fora d’un nivell excepcional. La Nova està d’aniversari i els vint anys de colla els demostraren amb vint pilars de tres que obriren la vesprada castellera. Tot seguit, i a un ritme vertiginós, totes les colles feren que el capvespre passara d'un bufit, un alè ple d’energies i conjugació dels esperits en una comunió de voluntats que possibilità el muntatge d’un conjunt de precioses torres humanes.

Al llarg dels tres torns d’execució previstos vam poder veure com s’alçaven pilars, torres amb bases de tres persones, de quatre, de cinc, de sis, mixtes,... tota una varietat creativa que desafiava els sentits i la gravetat. Amb noms tan nostres com la Morera, la Xopera, la Dolçaina, la Sènia, la Tomasina, la Catedral o la Clàssica, que valoraven la nostra toponímia o rememoraven la presència dels seus creadors.

Algunes torres no es muntaven des de feia més d’una dècada, altres obrin any rere any la processó de la Mare de Déu de la Salut cada 8 de setembre. Les colles locals, la Muixeranga i la Nova Muixeranga, i les colles convidades, la Conlloga de Castelló i la colla castellera Jove dels Xiquets de Tarragona, posaren en repte les forces de la natura en elevar torres humanes de cinc, sis, huit i nou altures, tenyint de colors el blau cel mediterrani que ens uneix al nostre passat i ens marca el camí del nostre futur. Totes les colles van fer un magnífic treball, però sens dubte el bo de la post fou la colla de Tarragona que enlairà un castell de tres de nou amb folre. Fou la segona vegada que aquesta colla feia aquesta proesa fora del territori del Principat. Tot un goig per als sentits, i és que els muixeranguers i muixerangueres ens lligaren el cor mentre els nostres ulls feien llanternetes. En acabar, la seua satisfacció era tal que els castellers i muixeranguers ballaven amb un peu, no podia ser d’altra manera perquè havien aconseguit ballar-nos l’aigua.

El ritual fou possible gràcies a la música, la de les gralles de la colla tarragonina i la de l’Escola Municipal de Tabal i Dolçaina d’Algemesí, una pedrera interminable de músics que incansablement elevà la melodia de la muixeranga buscant l’execució harmoniosa dels intervals, cercant l’afinació de les veus sense perdre el ritme compassat i seré marcat per la percussió.

És evident que el moviment muixeranguer viu una eclosió descomunal, amb la Ribera com a centre neuràlgic del naixement d’un grapat de colles que s’agermanen en compartir components, mestres, inquietuds, ensenyances, convocatòries a través de les xarxes socials i vivències en aplecs in situ com la Trobada anual d’Algemesí. No fa ni una dècada que podíem comptar les colles valencianes gairebé amb els dits d’una mà, la Muixeranga, la Nova Muixeranga, Els Negrets de l’Alcúdia, Els locos de l’Olleria, la Colla de la Safor i la Mojiganga de Titaguas. Ara per ara arrelen les colles de Sueca, Carlet, Guadassuar, Alginet, Cullera i Antella a la Ribera. A més a més, en altres comarques es consoliden colles com la dels socarrats de Xàtiva, la Torrentina, la de Pego, Castelló, Peníscola, Els Ports, la de València i la jove de València, la de Vinaròs, Alacant, Monòver, El Campello i el Corball de l’Alacantí, mentre que a altres localitats s’enceta un procés irregular de conformació de noves colles. En definitiva, una extensió d’una tradició sense precedents, fruit del segon moviment de renovació muixeranguer o de la segona etapa d’aquest, com diu Joan Bofarull Solé, o potser com a consolidació del tercer moviment, el temps ens ho dirà.

El que és necessari és que aquesta onada no siga sols una moda o una tendència passatgera en aquests temps canviants on la immediatesa ens fa perdre ràpidament la memòria. I és que les colles de muixerangues atresoren en flascons menudets l’essència d’una personalitat. Cada muixeranguer i muixeranguera amagat dins de la seua faixa i també en el més profund de la seua ànima du guardat un aprenentatge ple de valors, valors dels que s’abeuren els que arrepleguen l’herència familiar de ser muixeranguers o muixerangueres, valors que també comparteixen els nouvinguts d’altres indrets que ràpidament s’abeuren d’aquests principis. La capacitat de superar-se, de no parar-se davant les dificultats, de treballar en equip, d’assumir el rol que et correspon en una tasca col·lectiva, de compartir, de cooperar, de confiar, de ser tenaç, de perseverar, de ser pacient i eficient, d’esforçar-se, de no témer, de ser valent, de concentrar-se, de ser fort... Un grapat de valors que conjuguen esforços individuals i compartits i que lluny del “meninfotisme” del qual se’ns acusa als valencians i valencianes demostra les virtuts de la identitat d’un poble que es redreça cada dia des de les seues cendres aixecant-se amunt, amunt, amunt com les nostres muixerangues.

Les colles de muixerangues han preservat un d’eixos moments de transmissió popular i generacional a través de la seua activitat cultural, i en elles troben el solatge de la memòria dels segles, de la saviesa d’un poble que sap ha de guardar la seua essència, la que li ha permès construir una cultura i una manera d’entendre la vida. Una essència que, a través de la música de la dolçaina i el tabal, s’escampa com un flaire captivador que la societat globalitzada i multicultural en què vivim necessita, un ingredient fonamental que el poble valencià pot aportar en la recepta d’una Europa de les nacions que ens deu tornar a agermanar amb els pobles de la mediterrània, eixe mar que és el nostre origen i que algun dia tornarà a ser vencill de civilitzacions en lloc de mur, frontera o cementiri.

Per als que no poguéreu estar el dissabte a Algemesí teniu una cita en Alacant el proper diumenge 18 de juny i l’any vinent us recomane que feu tot el possible per a acudir a la cita de la Ribera, de ben segur que no quedareu decebuts en veure les Muixerangues alçar-se fins al cel com en el títol de la rapsòdia de Joan Carles Sempere Bomboi dedicada a Bernat Ahuir. Així podreu viure aquesta joia per als sentits tan ben expressada pel compositor en aquesta al·legoria musical del “ball dels valencians” que inspira el títol d’aquest article d’opinió. La identitat d’un poble que se supera a si mateix prendrà cos, forma i sobretot alçada una vegada més davant de la basílica de sant Jaume d’Algemesí i tots farem pinya perquè el nostre poble puge amunt, amunt, amunt, il·luminant-nos en fer-nos partícips dels valors de la muixeranga. Confiem que per anys i panys puguem estar allí per a gaudir-ho amb tots vosaltres.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat