La bona educació

Fa uns dies me’n vaig anar a la llibreria a comprar el diari, per això d’estar ben informat de l’actualitat mundial; per bé que he de reconèixer que molt sovint, en acabant de llegir la premsa acabe amb tal confusió i desgavell d’idees que amb prou faenes aconseguisc aclarir-me amb tan gran embolic de guerres, atemptats, corrupcions, delictes, escàndols polítics i bodes de famosos.

Vaig pagar els diners que valia el periòdic i en eixe moment em vaig entropessar amb un conegut. Oh, quina alegria! Quants anys! Era un vell amic de la infància. Havíem anat junts a escola i feia un bon grapat d’anys que no ens havíem vist.

Encaixàrem les mans i ens férem un breu resum del que havíem fet de les nostres vides els darrers anys. Ell tenia un treball ben remunerat, s’havia casat i ara era pare de dues formoses criatures. Es va girar i em va mostrar una xiqueta d’uns set anys que pareixia entestada a adquirir totes les revistes de l’establiment: la seua filla major.

Jo li vaig explicar que no m’havia casat, no perquè tinguera res en contra de les dones –ans al contrari–, sinó perquè més aviat eren elles les que semblaven ignorar la meua grata persona. Misteris de les dones.

Vam estar xarrant una estona i vam rememorar aquells vells temps de la infantesa. Que joves érem, com de bé ens ho passàvem jugant pels carrers i els garrofers dels afores. I que bandarra era aquell mestre que tenia la mania de confondre educació, disciplina i garrotades, tot alhora. Per fi vam decidir acomiadar-nos i tornàrem a encaixar les mans. La xiqueta, la filla del meu amic, semblava molt satisfeta fullejant un llibre infantil. En aquell moment, ell va mirar la xiqueta i li va amollar: “A ver, Elena, decide por fin qué es lo que quieres comprar, que nos vamos ya”.

Jo jure que vaig fer tot el que vaig poder per dissimular –més que res, per allò dels bons modals–; amb tot, però, un rampell com d’esgarrifança, estupor i fàstic va sacsejar tot el meu cos. El meu amic m’ho degué notar, però no digué res –més que res, supose, per allò dels bons modals–. Va pagar el que havien comprat, em va dir “adéu” i se’n van anar tots dos, pare i filla.

Jo vaig eixir al carrer poc després i vaig evocar aquells llunyans temps en què preteníem canviar el món, les persones i les injustícies.

També vaig rememorar quan d’infants ens burlàvem dels fills dels rics que per distingir-se de nosaltres, els pobres, feien servir el castellà com qui exhibeix, de manera impúdica, un cotxe luxós, un vestit car o una cartera farcida de bitllets.

Vaig pensar que si en un rampell de gosadia, li hagués retret res al meu amic, potser ell m’hauria replicat tot indignat: “Qui ets tu per a dir-me com he d’educar els meus fills? Els parle en la llengua que em dóna la gana!”.

I tal volta, llavors, jo li haguera contestat: “Precisament eixa mateixa pregunta et volia fer jo a tu. Qui ets tu per a negar als teus fills el coneixement de la teua llengua, de la llengua dels teus avantpassats i d’aquesta terra? No tens dret a fer una cosa així. No tens dret a fer una cosa tan infame, indigna i immoral”.

Aleshores ell tal vegada m’hauria fitat amb estupefacció, se n’hauria anat fingint indignació i no m’hauria tornat a saludar mai més.

Però clar, tot això són cabòries produïdes per la meua febrosa ment i jo en realitat –més que res per allò de la bona educació–, no li vaig dir res, absolutament res.

Comentaris

jaume valència
1.

No l`havia publicat anteriorment aquest article ? En tot cas felicitacions .Un excel.lent i valent article.

  • 4
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat