Tal vegada soni avorrit però allò més avorrit és el que més recordo dels meus estius al poble sense ningú més que la meva imaginació i uns cd’s dels Backstreetboys i Estopa que teníem per poder passar aquelles migdiades de juny.
Miro temps enrere i penso: “Però tant han canviat les coses?” Allò que abans semblava que no finalitzaria mai ara és el que busco. Aquella pau i tranquil·litat, aquell silenci que trencaven els pardals, la moto que passava a tota velocitat i la veïna que tornava a casa després d’una jornada laboral intensa.
La mare preparant el gelat, jo sense escola i la brisa corrent sota les meves cames tapades amb un llençol fi i amb una olor peculiar que, sense dubte, encara podria esbrinar quina és. Potser algun llibre teníem però era més bé ja per plaer. Aquestes vesprades sense escola passaven amb sabor a estiu i també amb aquells maleïts quaderns de Santillana.
Si en alguna cosa no pensava és que tot tindria una data de caducitat. Ningú mai ens va dir que el temps sí que anava passant i que el que abans trobàvem una obligació ara és una enyorança.
Encara així ens queden algunes pinzellades cantant amb la granera a la mà; ballant rock i anant als bars amb cara de: “Tens xapes, per favor?”; jugant al baló, al burro o a la mona; sopant al carrer el típic entrepà de llonganissa amb ketxup …
Poden haver canviat molt les coses, però podem dir que som una generació que ha viscut les migdiades de juny sense el mòbil a la mà.
Anar a la piscina dels meus cosins i passar temps amb ells o anar a visitar la meua iaia. Notar aquella frescor de la casa i asseure’m al seu costat. Fer com si mirés la televisió quant simplement tenia ulls per a ella i dir que tenia fam quan mai m’han agradat els gelats.
Els meus nebots diuen que som una generació d’avorrits i ho diuen ben alt mentre tenen el cap sota un aparell electrònic que no es deixa res més que una vista cansada i un engreixament excessiu per no menejar-se del sofà en tot el dia.
Potser érem avorrits. Però, sabeu què? Que aquelles vesprades avorrides de juny són les que més recordo.
