Benvingudes les criatures

Ara fa poc més d’un any es va publicar la meua traducció del llibre Memòria d’un altre riu, del gran poeta portuguès Eugénio de Andrade. La traducció és sempre un viatge al fracàs. El traductor sap que mai no podrà vessar en la seua llengua l’univers literari de l’autor a traduir. Les llengües no són instruments de comunicació, no sols; són també móns i entre móns diferents pot haver-hi comunicació –i és molt saludable que n’hi haja molta– però mai equivalència. La traducció implica un capbussament intens en l’oceà de l’autor del qual es retorna moltes vegades exhaurit i sense aire, derrotat, amb la sensació estranya d’haver perdut durant un temps la personalitat, d’haver estat aquell altre inassolible. Quan havia enllestit la feina vaig descobrir que Ángel Crespo havia traduït abans alguns poemes d’aquell mateix llibre al castellà. Crespo no va ser només un grandíssim poeta, un dels més interessants, al meu parer, del panorama espanyol del segle XX, sinó un traductor del portuguès elegant i extraordinari, per a mi, un referent reverenciat. I ara resultava que els dos havíem traduït els mateixos poemes, a llengües diferents però molt properes... Òbviament, vaig comparar les dues traduccions, temorós de situar-me al costat del mestre.

El cas és que un dels poemes d’aquell magnífic llibre es titula “As crianças”. Un poema pertorbador i directe sobre la pèrdua de la innocència infantil i l’arribada trasbalsadora del desig. Jo havia traduït el títol com “Les criatures” però Crespo havia usat “Las niñas”. Vaig dubtar perquè Crespo –insistesc– és un referent ineludible. Per què no havia usat “Las criaturas”? M’havia equivocat amb la meua elecció? Finalment vaig decidir que no. Les “criatures” ens remeten de forma directa al moment de fragilitat primerenca, a les primeres etapes en què els humans –i els animals– depenem dels adults, quan encara necessitem “ser criats”. És una expressió que remet, a més, a aquell temps en què els rols de gènere encara no han arribat a ser assumits: les criatures practiquen una alegria indiferent i promiscua. Moltes llengües europees tenen expressions semblants: “the children”, “les enfants”... definitivament mantindria les criatures.

I, ara, descobresc amb alegria que la Conselleria de Sanitat decideix utilitzar de forma sistemàtica el terme en els centres amb departament infantils. Em pareix un encert, per tot allò que evoca. Sembla que, a algun acadèmic espanyol amb nostàlgies imperials, la idea li ha semblat una ximpleria. Potser li cal un poc més de poesia i un poc menys de mala llet.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat