A moltes escoles tenim la sort de viure amb alegria la diferència
Quan portes més de vint-i-cinc anys de professió al muscle comences a veure les coses amb una perspectiva més global, és com si la mirada perifèrica que se’ls demana als esportistes o la mirada de conjunt (partitura i director) que se’ls demana als músics fóra el prisma des del qual percebre la realitat.
Allò que pensaves, intuïes, experimentaves, exploraves i provaves ara ho constates i passes a defendre amb més fermesa els teus principis. Els alumnes que passaren per les teues classes i ara ja sobrepassen, sobradament, la vintena d’anys comencen a fer les seues vides i, sovint, hi pots veure amb ells un pessic, una espurna, una lleugera pinzellada d’aquells moments viscuts. Vivències intenses i apassionades, discussions i somriures, alegries i contrarietats que formem part d’una història compartida que cadascú guarda en els seus records i floreixen en trobar-se de nou.
Quan acabem el curs, els i les mestres hi fem memòria, repassem, enumerem, analitzem i busquem propostes de millora. Aquest exercici administratiu acaba convertint-se en una deformació professional, en pertànyer a un col·lectiu que viu el cicle de l’any amb dues variants diferents, la de l’any cronològic i la del curs escolar. I, així, cada juny i juliol, sense voler, com de forma inconscient, en veure marxar els alumnes cap a altres etapes fem reflexió i valoració.
És en eixe procés de meditació al final de la primavera quan em vénen a la memòria els noms dels meus alumnes, Eva, Pau, Sidati, Javi, Salva, Federico, Fadila, Chete, Tito, Julia, Raquel, Desiré, Raül, Andreu, Joan, Mireia, Montse, Albert, Robert, Cintia,… i tants i tants més. Ara, a molts d’ells no els coneixeria però a altres sí. Als que viuen al poble, a aquells amb els quals no he perdut el contacte, als que tornen a l’escola, a aquells que són del meu veïnat amb els quals compartisc els drets i els deures de ciutadania.
En tots ells i elles, tinguen la professió que tinguen, estudien el que estudien, veig que hem aconseguit consolidar un aprenentatge, un que no s’aprèn als llibres, a les fitxes o amb activitats realitzades a través de les tecnologies de la comunicació. Tots ells i elles han aprés a conviure amb la diferència, a respectar la diversitat, a ser més assertius, més empàtics i més solidaris.
I ho han aprés gràcies a tindre la sort, la fortuna i la gràcia d’haver tingut a les seues aules companys i companyes que eren diferents. Dels quals cada dia podien aprendre que la vida està feta de colors molts diversos, d’aromes variats, de músiques distintes, de vegades dissonants, de vegades harmonioses. I és que els que tenim la sort de treballar amb alumnes de tota mena mai estarem prou agraïts a aquests xiquets i xiquetes per l’aprenentatge que ens aporten cada dia. Ens ensenyen a estimar, a fixar la mirada en allò que realment és important, a caminar junts i deixar les discussions de banda, a apreciar el sol d’un dia d’hivern, a estimar el ventijol d’un capvespre calorós, el somriure d’una iaia, l’aroma d’un àpat, la conversa en bona companyia, la música d’un dia de festa… Moltes coses senzilles i la certesa que l’amor, la salut i la fraternitat probablement són el més important en la vida, lluny de discussions estèrils per altres motius.
Són xiquets i xiquetes que, sovint, a més del seu nom i cognoms, duen enganxades unes etiquetes llargues i estranyes que a alguna gent sembla que els fan por o els resulten desagradables. Són infants que sovint van amb regularitat als metges o a l’hospital. Són una xicalla que farà una trajectòria diferent però, sobretot, són persones amb un nom, un cor i un ànima com qualsevol ésser humà, que duen al seu interior un tresor que comparteixen amb facilitat.
La conselleria d’Educació, Cultura i Esport, sabedora d’aquestes circumstàncies expressades, el curs passat va fer un pas endavant per a facilitar que, a totes les escoles del País Valencià sostingudes amb fons públics, pogueren beneficiar-se dels avantatges de tindre a l’aula tot tipus d’alumnes i enriquir, així, la formació i educació de tot l’alumnat del país. Els que, gràcies al bon saber fer dels regidors i regidores d’educació, portem gairebé vint anys duent a terme aquests processos en poblacions com l’Alcúdia vam aplaudir a mans plenes aquesta norma que, encara que era un pas tímid, en el futur facilitaria a tots els centres educatius el que gaudim al nostre poble.
Però el camí s’obri a poc a poc i, malauradament, altres poblacions estan intentant instaurar aquest model inclusiu i integrador i troben resistències en determinats sectors de la mateixa administració. Sembla ser que encara cal molta formació, informació, sensibilitat i una major despesa econòmica per a possibilitar aquesta política educativa. Publicar un decret, una ordre o una resolució és la manifestació d’una voluntat política però, després, calen accions, decisions i compromisos per a fer-la realitat i a algunes poblacions aquestes últimes no arriben. I, a la fi, això suposa a més d’una irregularitat legal una vertadera llàstima, ja que, en definitiva, s’està privant el conjunt de la societat d’un aprenentatge que forma millors persones per a una ciutadania de futur que respecte, tolere i empare la diferència que ens fa créixer com a societat civilitzada i desenvolupada.
Confiem que els responsables polítics que s’assabenten d’aquests casos actuen amb seny i certesa i possibiliten l’escolarització equilibrada de l’alumnat en tots els centres sostinguts amb fons públics. Solament així la resta dels alumnes podran créixer en el cultiu dels seus valors, les seues habilitats personals i emocionals per a posar-les en pràctica dia rere dia. Solament així aconseguirem formar una societat que visca i accepte la diversitat amb alegria.
