Fuster als inferns: la traïció als intel·lectuals

Com és sabut, enguany es commemoren els vint-i-cinc anys de la mort de Joan Fuster. Per principi sóc al·lèrgic a qualsevol manifestació «reparadora» de necrofília, d’aquelles que nodreixen una part substancial de la nostra política cultural i soterren definitivament l’homenatjat amb l’excusa de l’homenatge, mentre preserven la virginitat ideològica dels que el promouen. Sostinc, per contra, que l’única actitud digna tocant a la memòria d’un intel·lectual que va convertir en vocació irrenunciable l’exercici públic del pensament crític consisteix a transmetre el seu llegat a les noves generacions, sense fariseismes ni beateries, però també sense anatemes ni distorsions interessades, perquè hi esdevinga ferment de futur.

Transcorregut un quart de segle de la seua mort, és obvi que aquest no ha estat el cas de Joan Fuster. L’actual «Comunitat Valenciana» es troba molt lluny de sentir-se interpel·lada per les seues propostes cíviques, per molt que el president Ximo Puig, amb motiu de la inauguració del nou Museu Joan Fuster, proclame frívolament que encapçala un govern que «se sent fusterià», igual com podria haver dit que presideix un govern que se sent faller. Però no pretenc enjudiciar ací les adhesions personals de ningú, ans posar en relleu l’embrutiment constitutiu que revela la recepció proporcionada per la nostra societat a l’obra del Diderot de Sueca, que en la pràctica dels soi disant «nacionalistes» se substancia en una l’obliteració del seu pensament i la transformació de la seua figura en un innocu tòtem paternalista, susceptible de legitimar les ocurrències més peregrines de la política del comboi. Per a mostra un botó: en declaracions recents al diari Levante (9-IV-2017), l’alcaldessa de Sueca Raquel Tamarit explicava amb total serietat que Fuster «Estaría contento por el nivel de normalidad con el que ahora se vive todo aquello que estaba rodeado de conflicto en su tiempo. También estaría satisfecho de haberse equivocado en su máxima de que “el País Valencià serà d’esquerres o no serà”, al ver cómo hasta los empresarios se han unido en reivindicaciones como las del corredor mediterráneo o la financiación». Fi de l’acudit.

Val a dir que no estem parlant d’una mera qüestió de recepció literària, perquè, explícitament o tàcita, els posicionaments de Fuster sobre la qüestió nacional han esdevingut la pedra de toc per avaluar l’abast emancipador dels projectes polítics enfrontats que es disputen el favor dels valencians. Com a conseqüència d’aquesta posició axial, situada permanentment en l’ull de l’huracà polèmic i objecte constant de controvèrsia, l’examen de la sort experimentada per l’obra fusteriana ens permet abordar des d’una perspectiva privilegiada les relacions hostils que la nostra societat manté amb aquells que aspiren a pensar-la sense renunciar a la independència de criteri. No debades la reflexió sobre la independència de l'intel·lectual constitueix un dels temes cabdals de Fuster, que, al llarg de la seua trajectòria pública, no va renunciar mai a la condició de franctirador incòmode, per bé que en els seus últims anys es va deixar ensarronar pel simulacre de «normalització lingüística» orquestrat pel PSPV de Lerma i Císcar al voltant de l’aprovació de la LUEV. Això no ha impedit, però, que el ressò de la seua obra s'haja vist distorsionat tant per les adhesions incondicionals ―que també n’hi ha hagut― com per la bàrbara acollida que, d'ençà de la seua aparició, li han dispensat les forces vives, fins al punt que la seua figura constitueix el paradigma del rabiós refús que entre nosaltres es dispensa a l'exercici del pensament heterodox, més encara si s’expressa en català.

Dit sense embuts: al contrari del que proclama histèricament la dreta local i esquiva la pseudoesquerra vergonyant en el poder, la qüestió no és que Fuster i els seus deixebles traïren els valencians, sinó que han estat aquests, manipulats demagògicament pels seus governants, els que des de fa més de mig segle es lliuren a la persecució sistemàtica de tot aquell que pretén abordar la deriva històrica d’un país que s'assembla massa a un pollastre amb el cap tallat. Val a dir que l'acarnissament amb la figura de l'autor de Nosaltres els valencians no ha estat pas casual, atès que es tracta del primer intel·lectual valencià modern. Estem parlant d'algú que, en condicions duríssimes ―de Sueca estant, immers en la caverna del franquisme i el postfranquisme―, es va proveir d'un bagatge de lectures i coneixements d'abast enciclopèdic, que va bolcar en una obra d'un altíssim valor literari i cívic. Una obra que mai no es va desentendre de l’observació lúcida de la realitat valenciana, terreny en el qual esdevingué un clar precedent de la introducció a casa nostra de les ciències socials, el cultiu de les quals encetaren molt poc després els Aracil, Cucó, Marqués, Mira, Ninyoles e tutti quanti.

Lluny de suposar cap anècdota, la recepció parroquial dels escrits de Fuster resulta eloqüent sobre el grau d’aculturació i de repressió ideològica que es troben en el substrat de la societat valenciana contemporània. En aquest sentit, caldria considerar amb tota serietat l’existència d’un affaire Fuster, encara pendent de resolució i paral·lel en molts aspectes a l’affaire Dreyfus o a l’affaire Verdaguer, que sotraguejaren la França i la Catalunya de finals del segle XIX i començaments del XX. Més enllà de les seues particularitats, els tres casos desencadenaren la divisió en dues faccions de les societats respectives, polaritzades al voltant d'un càrrec d’alta traïció, d'aquells que es castiguen usualment amb la pena de mort. No debades, la transformació d'una figura pública en boc expiatori, sotmès a linxament, sol constituir l'assaig general d'una massacre posterior, perpetrada sobre el col·lectiu emblemàticament encarnat per la víctima. L’affaire Dreyfus no requereix ulterior comentari; Hannah Arendt ja es va encarregar de contextualitzar-lo dins la seua genealogia del totalitarisme antisemita. Més difícils de precisar són les conseqüències del cas Verdaguer pel que fa a l'increment de la rancúnia covada per les classes populars catalanes envers l’església i la burgesia, palesa durant els tràgics excessos anticlericals de la Setmana Tràgica i els primers mesos de la Guerra Civil. Finalment, pel que fa a l’estigmatització de Fuster i les seues idees, potser no disposem encara de la perspectiva històrica adequada per a traure’n conclusions definitives, però, sense cap mena de dubte, va constituir la coartada ideològica dels instigadors d’aquell prolongat episodi de violència feixista que designem eufemísticament com la «Batalla de València», les conseqüències de la qual encara perduren.

Tant és així que la situació del País Valencià actual, transvestit en «Comunitat», no s'explicaria sense el basso continuo de la demagògia i l’odi sembrats per la dreta local en una societat radicalment embrutida per les baixes passions. Algú m’objectarà potser que a casa nostra no hi ha hagut cap massacre, però la història encara prossegueix i els representants més conspicus d'aquesta mateixa dreta no es mosseguen gens la llengua a l'hora d'acusar farisaicament de la substitució lingüística als mateixos professors de valencià o d'incitar al populatxo a rematar-los, tot això per no parlar de presumptes «xantatges lingüístics» o de la brillant ocurrència de carregar els «mals valencians» ―llegiu-hi els dissidents― en camions i deportar-los a Catalunya. Venint de qui vénen, aquesta mena de declaracions no poden ser considerades inofensives, per molt que la justícia espanyola s'enteste a legitimar-les amb la seua inoperància còmplice. Mentrestant, del que no hi ha dubte és que, davant la passivitat culpable de tants «progressistes», l’etnocidi dels valencians com a poble es troba en vies d’acompliment i la transformació del valencianisme en un moviment cívic emancipador, capaç de traure la nostra comunitat lingüística de la marginació, és encara un assumpte pendent.

Coincidències a banda, tampoc no es pot passar per alt l’existència de diferències reveladores entre els casos adduïts. La sort de Dreyfus es va ventilar en els tribunals, el parlament i els diaris i, mal que bé, al final li fou restituïda la reputació personal, encara que l'antisemitisme no hi deixà de créixer. El cas Verdaguer és bastant més ambigu, perquè la batussa entre partidaris i detractors del poeta va tenir lloc a la premsa i en el si l’església. El linxament de Fuster, per contra, s’ha prolongat de manera impune durant dècades, amb la col·laboració de la major part dels àmbits de la societat valenciana, des de la premsa a les cofurnes polítiques i culturals, sense oblidar el món faller o certes entitats financeres. De fet, la pervivència de l'statu quo heretat del franquisme és tan aclaparadora que a penes hi ha hagut cap força política ni cap institució social ―tret potser de la Universitat de València i d’ACPV― que hagen actuat amb una mínima eficàcia de contrapès. Però el més greu de tot és que, a banda de traduir-se en la seua mort civil, l'estigmatització de Fuster es va fer extensiva als petits nuclis intel·lectuals que aleshores encetaven l’anàlisi crítica de la societat valenciana, indissociable de la presa de consciència del procés d’aculturació viscut pel país. Va ser, doncs, la legitimitat mateixa d’aquesta empresa intel·lectual la que s'hi va veure qüestionada de soca-rel, sense que d’aleshores ençà s’hagen produït canvis substancials. La campechanía dels nostres cacics, encarnació salaç del provincianisme, la sacralització de les falles (i altres festes pretesament «populars»), l’embadaliment de les masses amb el pa i circ dels «grans esdeveniments» o el menyspreu rampant cap a la intel·ligència, amb la correlativa fuga de cervells, sobretot en direcció a Catalunya, constitueixen seqüeles funestes que la societat valenciana arrossega moltes dècades després de la infame sentència pronunciada contra Fuster i aquells que decidiren imitar-ne l'exemple.

Fa massa temps que la nostra vida comunitària es produeix sota el signe de la demagògia, entesa com la inoculació entre el poble d’una causa antipopular, que ha trobat el seu boc expiatori en els intel·lectuals preocupats pel redreçament nacional i moral dels valencians. Rafael L. Ninyoles va assenyalar a Madre España (1979) que l'imaginari espanyol ha projectat sobre els catalans els trets que la fòbia antisemita atribueix als jueus. Però, malgrat tot, els catalans constitueixen una societat geogràficament bastant compacta, capaç de fer front a les escomeses assimilacionistes i a les campanyes difamatòries, ben al contrari del que ocorre entre la intel·lectualitat valenciana, que du a terme la seua labor crítica a cor obert, com qui diu, subjecta a la iracúndia verbal i física del veïnat. Lluny de ser exagerada, aquesta observació es veu avalada per la propagació ―i el fenomen no és nou― en el nostre petit món cultural d’aquella variant de la síndrome d’Estocolm consistent a perdre el cul per alguna prebenda ben retribuïda, a canvi del silenci o de la més vil submissió. De fet, l’estratègia patrocinada pels actuals promotors del comboi sembla ser la vaselina ideològica ara en voga destinada a ampliar les mires dels nostres «intel·lectuals», de manera que puguen abraçar sense remordiments el col·laboracionisme.

En el context d’aquesta interminable conjura de necis, es comprèn que el Fuster madur es deixés vèncer pel cansament, motivat per la persecució dels huns, però també per l’actitud d’aquells que l’elevaren a la condició d’oracle infal·lible, que els havia de guiar cap a la terra promesa. La Transició va frustrar d’una manera cruel i prepotent qualsevol expectativa de canvi real i, com sol ocórrer, molt aviat alguns dels que l’aprofetaven començaren a demanar comptes per l’incompliment de les profecies que ells mateixos li havien atribuït. S’explica, doncs, que en els seus últims anys es refugiés en l’estudi de la literatura, en els assaigs i aforismes que l’haurien d’haver convertit ja fa temps en un clàssic a imitar per les noves generacions si aquest país no fos tan bèstia i analfabet.

Conten que Paul Celan, el gran poeta d’origen jueu romanès, detestava íntimament l’alemany, la seua llengua familiar, en què va escriure la seua obra, perquè era alhora la llengua dels botxins del seu poble. El nostre cas, i la figura de Fuster en constitueix una il·lustració emblemàtica, és tot just l’invers: escrivim en la llengua que una part important de la «nostra» gent denigren o patrimonialitzen, però, per damunt de tot, en la llengua que abandonen amb la mateixa pressa que les rates escapen d'un vaixell naufragat. I aquesta fidelitat ens la fan pagar un dia sí i l'altre també amb el seu menyspreu, si més no. Potser per això, em dic molt sovint, exercir el pensament crític en català entre valencians constitueix també una manera ben peculiar de sentir-te tractat com un jueu.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat