Durant segles i fins èpoques molt recents, el rol subaltern de la dona s’espargia per tots els àmbits productius, incloent la producció artística. Coneixem, però, l’excepció de les filles de Joan de Joanes, que aprengueren l’ofici en el taller del pare col·laborant amb ell i, després de la seua mort, complint amb la forta demanda que el seu estil va generar. A Dorotea i Margarida Macip s’atribueixen algunes obres que recentment han sigut restaurades. Al respecte i en aquestes pàgines, Sebastià Carratalà ha publicat un interesant article sobre l’anonimat de la dona en el món de la pintura valenciana. És per això que m’ha mogut a donar a conèixer una de les excepcions que confirmen la importància del rol de la dona pintora en el món artístic valencià. La creació de nous sants i beats junt a la construcció de noves esglésies, convents i tota mena d’institucions religioses o laiques propiciaren una gran demanda d’obres d’art. Evidentment, la cotització dels grans mestres no estava a l’abast de tothom i tal com va ocórrer amb els Macip, va succeir amb els models i l’estil de Francesc Ribalta (1565-1628) al llarg de gairebé tot el segle XVII. Els seus seguidors procuraven complaure aquells clients que no podien accedir a posseir una obra d’art que recordara les obres mestres dels pintors més afamats del país. Tanmateix, no es tractava de fer còpies literals sinó de parar atenció de recrear, de la manera més sincera, els suggeriments dels clients per tal de produir una obra d’art amb una forta càrrega emotiva que motivara la devoció del fidel. A més dels tallers sorgits arreu del país, les diverses ordres religioses també contribuïren al món de la creació artística. És notori el cas del monjo Nicolau Borràs i, en menor mesura, el del franciscà Nicolau Factor. Per tant, no ens hauria d’estranyar la probabilitat d’arribar a conèixer l’existència de monges artistes en els nostres convents i monestirs femenins.
A falta de notícies, durant els segles XVI i XVII eren molt poques les dones que es dedicaven al món de l’art. Generalment, ho feien entre els murs d’un convent al qual ingressaven. Solien ser les filles de les famílies nobles o burgeses destinades a la vida de religió, ja que no requeria una dot tan gran com l’exigida en un matrimoni. Per la seua condició, aquestes dones rebien des de la seua infantesa una acurada educació que, de vegades, s’ampliava, si hi havia inclinació, al camp artístic, ja fora la música, la poesia o bé la pintura. Va ser l’any 2002, en què realitzava la primera fase de l’inventari artístic del convent de les clarisses de Gandia, quan vaig copsar que un seguit de pintures anònimes participaven d’un fort grau de relació entre elles, per la qual cosa vaig pensar que eren producte de la mateixa mà o del mateix taller. Van passar uns anys, en la tardor de 2009 quan, amb la neteja d’una de les pintures, sota la capa superior de brutícia acumulada durant segles, va aparèixer el nom de l’autora i la data de la seua realització: Maria Eva Enriques, año 1659. Això equivalia a atribuir-li també l’autoria de totes aquelles pintures i, a més, l’existència, durant molts anys, d’un taller a l’interior del convent.
La pintura que ací presentem no és cap obra mestra però, d’una banda, té interès per al seguiment de la iconografia i models de Francesc Ribalta que feien servir gran part dels artistes de la pintura valenciana del segle XVII i encara més enllà. D’altra banda, també serveix per constatar que aquest va ser un fenomen que, si bé ha estat estudiat al cercle més immediat de Ribalta –és a dir, als seus deixebles més directes i coneguts-– no ho sigut tant en el camp d’altres seguidors menors o desconeguts. Més encara si es tracta d’una pintora. Així, la identificació d’una monja pintora al monestir de Santa Clara de Gandia, l’existència d’un taller dins del convent i la conservació d’algunes de les seues pintures contribueixen, tot plegat, a omplir el buit historiogràfic que existeix en la pintura valenciana, al temps que ens omple de goig. En L’Adoració dels Pastors de sor María Evangelista Enríquez s’inclouen quatre personatges orants: en primer lloc, la figura d’una monja agenollada i en actitud d’adoració. Així mateix, podem veure un xiquet i dues xiquetes, també agenollats, junt al pessebre de l’Infant Jesús. Qquant a la monja clarissa, bé pot representar tota la comunitat, però, per la seua joventut, també podria tractar-se de sor Maria Lluïsa del Nen Jesús (Maria Lluïsa Borja i Dòria-Colonna) que aleshores –1659– tindria vint-i-set anys. Pel que fa als xiquets, per la seua disposició i orientació de les mirades cap a l’espectador, podrien tractar-se de tres fills dels ducs de Gandia –Francesc Carles de Borja i Dòria-Colonna i María Ponce de León– i serien, doncs, l’hereu del ducat i marqués de Llombai, Pasqual Francesc, que llavors tindria sis anys; Jesualda, de huit anys i Victòria Anna, de nou anys [1]. De les dos xiquetes, Jesualda ingressaria al convent amb el nom de sor Jesualda del Nen Jesús. Així doncs, aquesta pintura compta amb el valor afegit de ser un document històric pels retrats de tres germans dels quals Pasqual Francesc Ignasi de Borja i Ponce de León (1653-1716) seria el X duc de Gandia [2].
Una vegada identificada l’autora de les pintures, calia esbrinar la identitat de María Eva Enríques per la qual cosa vaig consultar el Libro de Fundación del convent per veure d’aconseguir més informació sobre el personatge. Així, vaig comprovar que el personatge era en realitat sor María Evangelista Enríquez, que va rebre l’hàbit de religiosa el dia 11 de maig del 1595 i va professar un any després, el dia de sant Joan Evangelista i, per aquest motiu, va adoptar el nom religiós de sor Maria Evangelista. Va morir el 15 de maig de 1673, als 76 anys de vida religiosa i comptant amb el fet que les joves no podien professar fins no tindre els 20 anys, degué de nàixer cap a l’any 1576. Per tant, en el moment de la seua mort hauria de tindre, almenys, 97 anys. Va ser elegida 36a abadessa el 27 de juliol de 1650; de nou, 39a abadessa, el 21 de juliol de 1657 i reelegida quatre anys més tard. Abans, però, de ser abadessa per primera vegada, en 1644 va ser elegida vicària i mestra de novícies, un càrrec que tan sols les més preparades intel·lectualment podien exercir. No content amb aquesta informació, vaig ampliar les investigacions reparant en el seu cognom, Enríquez. Així que, consultades algunes fonts genealògiques, tenim que un dels fills de sant Francesc de Borja, Àlvar de Borja i Aragó, es va casar en 1564 amb la seua neboda Elvira Enríquez [de Guzmán] i Almansa, [3] IV marquesa d’Alcañices, la qual era filla de Juan II Enríquez, Almansa y Rojas, III [4] marqués d’Alcañices i de Joana Francesca de Borja i Aragó, filla també de sant Francesc de Borja. Per tant, Àlvar de Borja es va casar amb la seua neboda carnal.
Àlvar (1534/35-1594) i Elvira (1551-1596) tingueren tres fills, els quals canviaren l’orde dels cognoms [5]. El primer fill, Antonio Enríquez de Almansa y Borja, mort en 1597, va heretar el títol de marqués d’Alcañices. Va casar-se amb Leonor Álvarez de Toledo i Vega, filla de Diego Enríquez de Guzmán, III comte d’Alba de Liste. Aquest matrimoni va tindre tres fills: Álvaro Enríquez de Almansa i Álvarez de Toledo (1587-1643) VII marqués d’Alcañices, casat amb Inés de Guzmán Pimentel, germana del Conde Duque de Olivares. El segon fill, Pedro Enríquez de Almansa i Vega, va morir fadrí (1593-ca. 1622) i el tercer fill –que no ha de ser necessàriament el tercer ja que els documents, de vegades, no segueixen l’orde cronològic– va ser María Enríquez [de Guzmán] de Almansa i Vega de la qual tan sols es coneix que vivia en 1594 i que va morir fadrina, la qual cosa equival a dir que no va morir sent xiqueta. Crida molt l’atenció el fet que no es conega cap notícia més al respecte. En aquest sentit, en la majoria dels casos, açò és a causa del fet que les dones ingressaven en els convents durant la seua infantesa i allà passaven la resta de les seues vides, com a residents o com a monges. Per tant, si acceptem per cert que sor Maria Evangelista Enríquez correspon amb Maria Enríquez de Guzmán, Almansa i Vega, filla del VI marqués d’Alcañices i, vist l’orde en què apareix en la documentació consultada com a tercer fill del matrimoni, haurem de tindre en compte algunes circumstàncies. En primer lloc, la font consultada ens informa que vivia en 1594 i que va morir fadrina, tot i que una altra font genealògica diu que vivia en 1593. Quelcom similar ocorre amb el seu germà Pedro que va morir fadrí en 1622 després de ser nomenat cavaller de Santiago. No hi ha cap notícia més, ni en un cas ni en l’altre.
Sor María Evangelista Enríquez (atribuït)
María Evangelista Enríquez [de Guzmán] [6] va professar, com hem dit, en 1596. Però, si tenim en compte aquesta data, María degué de nàixer abans que el seu germà, el primogènit (1587). Així, partint de la base que les monges havien de tindre un mínim de 16 anys per poder professar, María degué de nàixer cap a 1580. Per tant, hauríem d’admetre que, malgrat que les fonts genealògiques consultades la situen en tercer lloc de naixement i,vista la nul·la informació existent sobre ella, no podem descartar que, en realitat, fos el primer fill nascut del matrimoni entre Antonio Enríquez de Guzmán, Almansa i Borja i Leonor Álvarez de Toledo i Vega [7]. Per tot això, la presència de María Evangelista en el convent de Santa Clara de Gandia estaria totalment justificada per la seua condició de pertànyer a la família Borja, ja que seria besnéta de sant Francesc de Borja. Altres nétes de sant Borja –Leonor, Juana y Ana María Enríquez de Guzmán, Almansa y Borja– ties de María Evangelista, foren monges dominiques al convent de l’Esperit Sant de Toro (Zamora).
Tot i això, com hem apuntat abans, s’han de tindre en compte els nombrosos seguidors que actuaven de manera amateur a causa de la gran demanda d’encàrrecs d’institucions civils i religioses així com de particulars que no podien fer front als alts preus de mestres com Ribalta o Espinosa. Aquesta circumstància es produïa perquè a València no s’aprovaren els estatuts del col·legi de pintors fins l’any 1617. Així, molts d’aquests amateurs formaven part de comunitats religioses que assortien el seu convent de petits retaules i pintures de devoció. Aquests treballs, evidentment, resultaven molt més econòmics que si s’hagueren encarregat als professionals reconeguts. A més, com que treballaven per als seus convents, no arribaren a ser coneguts en el món de l’art [8].
[1] Victòria Anna es casaria amb el seu oncle Diego Mesía Carrillo, comte de Santa Eufemia i marqués de Tavara. Sor Jesualda moriria l’any 1680.
[2] D’aquest duc es conserva un retrat de cos sencer al Palau Ducal de Gandia, còpia d’un original de Jeroni Jacint d’Espinosa.
[3] S’ha de fer notar que aquesta branca dels Enríquez de Guzmán del marquesat d’Alcañices obvia el cognom “de Guzmán” després que Juan Enríquez de Guzmán, Senyor de Verver i Cabreros (fill tercer d’Enrique Enríquez de Mendoza i de María de Guzmán, es casara amb Doña Constanza de Almansa, filla de Diego de Almansa, senyor dels Estats d’Almansa, Alcañices, Tavara i altres. La il·lustre ascendència i successió de don Diego de Almansa va quedar definida i referida pel cognom “Almansa” que va ser el que adoptaren tots els descendents en lloc del de “de Guzmán” tot i que aquest no mai arribaren a perdre’l. Eren convencions de prestigi.
[4] Alguns el fan IV marqués per suposar que el seu germà Francisco, primogènit, que va morir sent xiquet, va arribar a posseir el títol del marquesat.
[5] El VI marqués d’Alcañices, Álvaro Enríquez “llevó en primer término aún siendo nieto de San Francisco de Borja, los apellidos Enríquez y Almansa en conformidad con las prescripciones de la fundación de la Casa de Alcañices, de su línea materna. Falleció joven. Fue caballero de Santiago en 1600, conde de Almansa, Gobernador de las Galeras de Nápoles. Felipe IV le creó Grande de España de primera clase en 1640. Nació en Zamora en 1587. Falleció hacia 1642. De su matrimonio con Inés de Guzmán tuvo seis hijos que fallecieron en la infancia” (Merino Gayubas, C., Genealogía del Solar de Guzmán, 2001, p. 816)
[6] És important notar que en la signatura de la pintura apareix com Maria Eva Enríques però en el Libro de Fundación, ho fa amb el nom de Maria Evangelista Enríquez.
[7] El successor d’Antonio i Leonor naix en 1587 en Zamora i mor en 1643. El segon fill, Pedro Enríquez, naix en 1593 i aquesta font no informa sobre la data de la seua mort. La tercera filla María Enríquez de Guzmán, Almansa y Vega no se sap quan naix ni quan mor. (consultar Salazar y Castro, L., Índice de las Glorias de la Casa Farnesio, p. 376, nota 7523)
[8] Més informació: Vicent Pellicer i Rocher, El Museo de las Clarisas/Museu de les Clarisses de Gandia. Un legado artístico de los Borja/Borgia, Duques de Gandia, Gandia, 2014 i en Academia.edu.
