El factor patriarcal de l’explotació animal també es pot detectar amb l’habitual mansplaining versió taurina, que forma part de la seua tradició. Es pot veure, per exemple, a l’estranya i a la vegada terrorífica versió invertida de la Cançó de Nadal de Dickens que ens fa anar amunt i avall darrere d’un Scrooge torero mentre ens ensenya els animals que vol matar i ens conta que deixa tirada la gent que l’estima per això, perquè té l’obstinada missió en la vida de torturar i matar bous. O en les divertides cites del Entendido Cero de El Intermedio, que ens diuen que “el bou fugiria si sentira dolor” o que no el pot sentir perquè l’adrenalina fa que “el nervi no estiga flàccid”.
També ho podem veure a un vídeo anomenat El arte de embolar, que tanca amb la frase final estelar “si poguera, [el bou] diria sí!”. El germans Machancoses defensen aquesta pràctica, que per la seua especial crueltat comença a ser vetada a molts municipis on es fan linxaments de bous al carrer. Com sempre, ens adornen el que fan amb frases com que el bou embolat és un “festeig de la vida” on l’animal “ni es maltracta ni es mata. El bou torna a l’explotació”. S’obliden, també com sempre i malgrat que no hagen eixit de ramaderies com la de Machancoses, dels més de 800 salvatges que maten cada any després de ser embolats.
Insisteixen molt i molt que els ferrats, “que es posen en qualsevol embolat de qualsevol poble”, estan dissenyats perquè el bou no es puga cremar i que és impossible que es puga quedar cec a causa del foc. Ens els mostren de prop i ens diuen que “es guarden les distàncies” entre la bola i les banyes, i agafen fort el ferro per sota de la bola encesa per a demostrar que no crema.
El reglament taurí vigent incorporà unes “condicions mínimes” per a l’autorització de linxaments amb embolats, que es refereixen a les característiques de la corda amb què s’immobilitza el bou i a les dels ferrats d’embolar. S’estableix que no haurien de danyar les banyes amb els seus ancoratges i, per a això, han de tindre unes mesures determinades. I s’estableix una distància mínima de 15 cm entre la bola i la punta de la banya (molt inferior, per cert, a la del ferrat que ens ensenyen al vídeo dels Machancoses).
Queda clar que han fet una norma amb què volen garantir que el bou no es crema… Però, després, es poden inventar una diversió de les seues que consisteix a embolar molts bous junts, i fer-ho mentre són tancats junts a la mateixa caixa oberta d’un camió, sense separació entre ells. Així ho podem veure al vídeo denúncia que han fet públic la Plataforma Bous Embolats Abolició i el Moviment Antitaurí de Lluita – MAL.
Aquest no és l’únic cas. N’hi ha moltes, de fotos de correbous embolats, amb les boles a les banyes d’uns tocant els cossos dels altres. Sorgeix una pregunta senzilla: si s’entesten a demostrar que l’aparell està dissenyat per a garantir una distància mínima entre el bou i el foc, si imposen aquesta distància mínima per via reglamentària, com és que es pot deixar sense efecte d’una forma tan evident?
És molt senzill: físicament, el bou no pot eliminar la distància que crea el ferrat, però això no serveix per a res si tenim altres bous al costat i embolats amb el mateix ferrat. Els bous es poden fer mal els uns als altres amb els ferrats abans d’encendre les boles i mentre estan enceses. Es poden cremar els uns als altres a totes les parts del cos, més com més bous siguen. Si, a més, els tenen tancats a un espai molt reduït mentre els embolen, i tarden un temps considerable perquè no els poden soltar fins que els han embolat tots, quantes vegades poden arribar a fer-se mal o a cremar-se?
Nosaltres hem insistit moltes vegades que el reglament de bous al carrer és paper mullat, que no és altra cosa que una justificació dels linxaments que no evita el patiment animal i que, fins i tot, no està pensat per a la seua aplicació, com es demostra amb aquests casos. Qui s’hauria encarregat de verificar la seua aplicació als pobles on fan correbous embolats? On han estat els controls?
Diu el reglament que l’exigència del seu “compliment exacte” correspon a la direcció i control de la festa, que ha d’estar sempre present mentre duren els linxaments. Aquesta direcció i control recau en la persona que ostenta l’Alcaldia del municipi, o en la regidora o funcionària de la policia local en qui haja delegat. En el cas de Sant Joan de Moró, que va fer la direcció perquè les teòriques funcionalitats dels ferrats d’embolar no quedaren en no res?
Què va fer la direcció per a garantir que els bous no s’anaven a cremar els uns als altres? Recordem que el que passà vulnera l’article 36 del reglament, que diu que durant el linxament s’ha de respectar “la integritat física de l’animal” i que “es prohibeix la crueltat i el maltractament dels caps de bestiar, l’ús de pals, garrots, burxes, llançament d’objectes i coets contra aquells, i també qualsevol altra pràctica que els supose tortura”.
L’autorització dels linxaments correspon a la Generalitat Valenciana, a través de la seua Conselleria competent, i perquè ho faça és necessari que l’Ajuntament emeta una declaració favorable. Quan l’Ajuntament l’atorgà per a aquest correbous amb embolats, ho va fer tenint en compte que el reglament està per a alguna cosa més que per a fer bonic? I, en el cas de la Conselleria, quin criteri aplica per a autoritzar-les en lloc de denegar-les? Fan cap tipus d’anàlisi crític de les sol·licituds? Exerceixen cap tipus d’inspecció sobre el terreny mentre se celebren els linxaments i s’evidencien les vulneracions del reglament que ja es podien preveure a les sol·licituds?
Esperem que les respostes no donen per a un nou capítol de Entendido Cero. En tot cas, nosaltres denunciarem tot el que amaguen i especialment les actituds de les administracions a l’hora de tapar les vulneracions dels reglaments vigents, que ens venen com a garants que tot està en ordre.
