Els processos vitals, que afecten tot allò que és viu, i concretament en el cas dels humans, de transformació voluntària i conscient d’un estat, ja siga individual o col·lectiu, s’entén que són una particularitat, una característica pròpia, per bé que transferible entre les parts, internament o externament, que constitueixen el conjunt d’aquells.
Una singularitat també és, però, un punt d’inflexió, el lloc matemàtic abans del qual s’és una cosa i després del qual se n’és una altra. Un canvi. Un ser destinat a la mort que es desvetlla com una revelació. En general els grups socials en tenen en el transcurs de la història i saben mantenir-los referencialment per avançar.
En són models les etapes en què hom divideix l’època medieval d’una de moderna, d’una de postmoderna. Un estat de ciència d’un altre (mecànica clàssica o relativista). Una classificació d’una altra (humanitats, ciència, tecnologia). Fins i tot ho és, una singularitat, un punt d’inflexió, el moment en què deixem de considerar el saber com a sinònim de just i verificable.
Passa, de vegades, que les singularitats ocorren en moments de clausura dels sistemes, de les societats, que els impedeixen l’observació. Són rebutjats per inadequats en aquell context de foscúria, de tancament. Ho hem vist en casos de científics (Galileu), d’homes de lletres (Joan Lluís Vives) i, en general, sempre que hom cerca un boc emissari que expie les culpes, responsable de les iniquitats, dels torts dels altres.
Clos, el grup només pot escopir.
Nosaltres encetàrem un procés de Normalització Lingüística que era un conjunt d’accions jurisdiccionals en matèria lingüística constituent (LUEV, 1983). Era el mateix que una singularitat, un punt d’inflexió en la nostra història, la dels valencians, un procés social que havia de suposar un canvi caracteritzat per un tret comú (la llengua) o una direcció definida (ser valencians). El rumb, iniciàtic, i adreçat fonamentalment a universitaris i gent oberta a la formació i a la transformació, el va marcar, allunyat del més mínim tret doctrinal, Joan Fuster l’any 1962 amb Nosaltres els valencians. Que encara no hem llegit. A Catalunya el va marcar una obra adreçada als polítics que esperaven l’oportunitat de continuar la singularitat instal·lada abans del cop d’estat del dictador Franco, Notícia de Catalunya, 1954, de Jaume Vicens i Vives, la voluntat de ser del poble català, que sí que varen llegir.
Closos, en la ignorància, els valencians vàrem defugir la nostra singularitat, la vàrem estigmatitzar i li vàrem posar nom per fer-ne foc. I seguim fent-ho. Cada dia. Hom creu que hem enviat al desert el portador de tots els mals, la nostra catalanitat, quan en realitat el que fem encara contínuament és negar-nos la possibilitat de ser una altra cosa distinta d’aquella que ens han inoculat. Perquè ser valencians vol dir assumir la nostra particularitat constituent en matèria de llengua, primer de tot. Simbòlicament ho és tot.
Declaracions de Palma, de Sueca. Les que facen falta. Accions concretes també: Institut Ramon Llull. En Educació –ara que s’activa la LIVE (Llei Integral Valenciana d’Educació, la segona oportunitat constituent, 2018)– és urgent un cos d’inspecció propi que prioritze la nostra llengua. Una coordinació als centres en matèria de normalització, també és urgent. Unes instruccions als docents que els recorde la Llei de la Llengua, també.
La decisió de llengua és prèvia de voler ser (tret i direcció). Això implica necessàriament una acció política determinada capaç de dur per iteració calculada als resultats que es busquen. Conscientment, ocupar l’espai perdut. I el temps.
