Congrés del PSPV-PSOE: No vos dispareu als peus

30 juny 2017 01:00h

Després de la rotunda victòria de Pedro Sánchez en les primàries del PSOE, s’ha obert una etapa il·lusionant i esperançadora per a militants i simpatitzants socialistes i, en general, per a totes persones que creuen en la necessitat d’una socialdemocràcia forta i amb capacitat de governar, com a garant dels valors de l’Estat de benestar, de la llibertat i de les polítiques solidàries. La recuperació del lideratge de Pedro Sánchez ha creat expectativa i bones sensacions entre la ciutadania d’ideologia progressista. Però, ara, vénen els congressos socialistes en els territoris autonòmics. El valencià el tenim a les portes, però les últimes notícies, respecte d’este procés precongressual, a molts no ens fan el pes. Rafa Garcia, alcalde de Burjassot i figura ben solvent i de gran projecció política en el socialisme valencià i un dels més primerencs suports de Pedro Sánchez, ha anunciat que es presenta a les primàries del PSPV-PSOE i, per tant, competirà, si no se’n torna arrere, amb Ximo Puig per la Secretaria General i, per tant, pel lideratge del partit. Però a molts militants socialistes això els/ens sembla, ara i ací, inoportú i contraproduent.

 

Les primàries per a elegir càrrecs i/o candidats a càrrecs és una pràctica democràtica molt saludable i profilàctica, que dóna a la militància, o al conjunt dels militants i simpatitzants, segons els casos, la facultat d’elegir el/la líder del partit o el candidat o candidata als càrrecs que s’hagen determinat. I lleven o disminuïxen, en gran mesura, una part molt important del poder i la capacitat de maniobra dels aparells burocràtics i la fontaneria dels partits que incorporen eixe sistema. En el PSOE, que ha sigut pioner en esta pràctica, sembla que s’ha instaurat definitivament eixe mitjà com a forma sistemàtica de triar els seus representants màxims i és, per tant, un exercici de normalitat en els principals processos d’eleccions internes. Les primàries possibiliten la confrontació normal, entre els candidats o candidates del mateix partit o coalició, de projectes, de programes, de presentació de línies d’actuació, etc.; i també de mesura de les capacitats, qualitats i solvència política dels/de les aspirants i les seues condicions de lideratge. Ara bé, l’establiment del marc d’eleccions primàries i la possiblitat d’elecció-confrontació entre candidats o candidates, que ha de ser l’habitual, no obliga, necessàriament, que sempre, de manera sistemàtica, haja d’haver confrontació entre candidats o candidates. Precisament, la dinàmica d’il·lusió i de bones expectatives que signifiquen el triomf de Pedro Sánchez haurien de generar consensos, sobre la base de la majoria diversa que ha possibilitat eixe resultat, però també tenint en compte sectors que donaren suport a Susana Díaz i a Patxi López, i que, després dels resultats de la votació, l’acceptaren i oferiren la seua col·laboració, visualitzada en prou casos en els congressos d’elecció de delegats al Congrés Federal. I tenint en compte, també, situacions i escenaris polítics com el valencià i altres en què hi ha governs d’esquerres, amb president socialista al capdavant.

 

Jo sóc dels que, havent-me alineat entre els partidaris de Pedro Sánchez (per a les primàries, com ho va fer el corrent d’Esquerra Socialista), i ho tornaria a fer, veig innecessari i, més encara, inoportú i contraproduent, com ja he dit, la presentació de Rafa Garcia a la Secretaria General del PSPV-PSOE, tot i reconeixent-li la seua gran vàlua política i la seua audàcia a ser dels primers a alinear-se amb Sánchez per al seu retorn a la Secretaria General del PSOE. I ho veig així per les raons següents:

 

1. En les passades eleccions autonòmiques, a la Comunitat Valenciana, es va foragitar el PP del govern de la Generalitat, després de vint anys de domini popularista, així com de molts ajuntaments, després d’uns quants lustres. El que volem que ocórrega a Madrid ja s’ha fet ací. El govern a la valenciana és un bon exemple d’això, amb Ximo Puig al davant.

 

2. Pedro Sánchez té un discurs de reconeixement i suport al fet plurinacional i postula el camí al federalisme. L’actual secretari general del PSPV-PSOE i president de la Generalitat Valenciana representa, en bona mesura, això mateix.

 

3. Si fóra elegit per a pilotar el partit dels socialistes valencians Rafa Garcia, això minoraria i debilitaria, sens dubte, la posició i autoritat de Ximo Puig en la Generalitat i, per extensió, també afebliria la força del PSPV en la coalició del govern valencià i en la societat valenciana en general.

 

4. Si l’elegit fóra Ximo Puig, això significaria una difuminació i un debilitament de l’opció triomfadora en les primàries i de l’autoritat de Pedro Sánchez i de la majoria diversa que li dóna suport. I això no és gens bo ni per al socialisme valencià ni per a l’espanyol. Ni tampoc per a l’objectiu de desallotjar a Mariano Rajoy de la Moncloa i al PP del Govern.

 

D’altra banda, alguns dels partidaris d’un secretari general alternatiu a Ximo Puig especulen sobre les bondats de la bicefàlia. No posen en qüestió el seu liderat de president i presidenciable, però sí el del partit. Altres adduïxen que eixe sistema no forma part de la cultura política de funcionament del PSOE. Una cosa és l’oportunitat o no d’aplicar eixa norma ara i ací, però argumentar la seua falta de tradició o de pràctica no és vàlid, perquè tampoc no en tenia el procediment de les primàries i, en poc de temps, s’han assentat amb certa normalitat. La bicefàlia està establida a Euskadi, on el lehendakari i el president del Partit Nacionalista Basc no són mai la mateixa persona; en el Partit Socialista Francés també s’ha donat eixa situació. I als Estats Units el president mai és el màxim dirigent del partit, ni en el demòcrata ni en el Republicà. Però, en tot cas, el sistema de bicefàlia s’hauria d’implantar de manera general, com a conseqüència del debat pertinent, i s'hauria d'aprovar pels òrgans corresponents, federals o autonòmics. No com una proposta conjuntural interessada i, en certa manera, oportunista. No sé si els defensors d’aplicar la bicefàlia en el PSPV-PSOE, ara mateix, també són partidaris de proposar-la per a les pròximes eleccions generals i que, obligatòriament, el candidat a president de Govern no fóra Pedro Sánchez. O si eixe sistema ja se l’apliquen a ells mateixos. Supose que no.

 

La presentació de Rafa Garcia a la Secretaria General del PSPV-PSOE, en la situació actual, fa una certa olor de revenja. La llei del Talió, ull per ull i dent per dent (i al final, tots cegos i mellats) no és bon principi a aplicar en política ni en cap situació ni en ningun àmbit. Certament, Ximo Puig va deixar perdre una bona oportunitat de mantindre’s neutral o en silenci en les primàries estatals. No s’entén que un referent i valedor del federalisme, amb un perfil clarament valencianista, optara per una candidata que, a banda de discursar a crits i amb escassa argumentació, i xillar que anava a guanyar, que era guanyadora, tenia, únicament i a tothora, el lema de l’‘Espanya unida’ tant en la boca, que pareixia com si desaprovara l’estat de les autonomies i preconitzara un retorn al centralisme caspós, ranci i reaccionari de l’‘Espanya única’. Però eixe error no deu ser obstacle per a valorar les actuacions i idees positives de Ximo Puig, com ara el seu paper i la seua empremta en els canvis al País Valencià, allò que representa identitàriament, i la seua actitud de reconeixement, de disposició i col·laboració amb la majoria guanyadora, immediatament després del resultat de les primàries, com es va vore en l’elecció de delegats al Congrés del PSOE. Crec que pesen molt més els arguments positius que els negatius, pensant en l’interés del partit i de la ciutadania progressista. S’imposa la generositat per part de tots.

 

Sóc dels que pensen que en el PSPV-PSOE cal aprofitar dos realitats positives actuals: la que representa la majoria diversa de suport a Pedro Sánchez, d’il·lusió i de nous aires, i la del lideratge de Ximo Puig al front d’un Consell d’esquerres i valencianista, reflex de la realitat valenciana i exemple per a altres situacions i àmbits. Per a això, crec que cal buscar el consens, amb Ximo Puig d’únic candidat a secretari general, i uns òrgans del partit representatius dels resultats de les primàries passades, amb un lloc i competències significatius per a Rafa Garcia, per exemple, i altres representants d’eixa majoria diversa, entre els quals haurien de figurar, també significativament, representants del corrent d’Esquerra Socialista, plataformes i altres.

 

La disputa i la polarització, en estos moments, sols conduiria al debilitament del partit en el Govern Valencià, a la desautorització del president o a la difuminació del que representa el triomf de Pedro Sánchez i els nous aires d’il·lusió i expectatives que comporta. Seria disparar-se als peus.

next