Pensar és pensar l’ésser (…) és pensar la vida.
Pensar l’ésser com vida a la boca és el logos.
Glas. Jacques Derrida
Ho comprovem en tots els àmbits de la vida, ens enfrontem a enemics dels nostres límits, de les nostres voluntats d’efectivitat, de ser en valencià. En valencià, Ésser.
La negativa d’acordar-se al bell mig de les nostres propostes, insistentment, els denuncia com a portadors d’una posició que ens exclou del seu projecte. Nosaltres no hi formem part. I ens entestem que ells hi formen part del nostre, sota la il·lusió que els hi podrem convèncer. Sota l’amenaça que enfrontar-nos-hi ens durà a perdre un cop més la batalla.
Hi ha estadis distints des d’on es planteja el xoc. No som tots en el mateix pla, a la mateixa alçada de la planícia del camp obert. Açò és ja un Waterloo d’entrada, que Napoleó va perdre el juny de 1815, precisament, per falta de perspectiva del terreny. Com nosaltres, que usem un horitzó de llenguatge encara no efectiu, infantil, com el dels hebreus en comparació amb el dels grecs, el logos dels quals, entrat en matèria, executa i finalitza la còpula, la representació, l’especulació, el pas de la brama al valor d’ús i de canvi del llenguatge humà.
No basta amb ballar amb les falleres la cançó “Un passeig per les falles” (vídeo excel·lent, d’altra banda), ni amb corregir el lèxic de l’enunciat (grotesc per rialler), per dur a solc tot un entramat ideològic que no pot ni oldre allò que representen les persones emissàries, que no és altra cosa que seny i revelació per un projecte compartit, civil, social, integrador, lúdic, en valencià. No els basta, ni de lluny. Contràriament, és la raó per la qual activen totes les opcions de cancel·lació de l’enemic, fent servir totes les forces a l’abast per excloure’l per sempre més, sense mitges tintes. Fora del redol, ens volen veure. Fora de la planícia. Fora de joc.
No basta amb fer-los un PEDP (Decret de Plurilingüisme) respectuós amb la decisió dels pares i els consells escolars, i amb el dret dels alumnes a aprendre d’entrada tres llengües del currículum; ni amb oferir-los altre cop la possibilitat de modificar hores de presència d’anglès per poder-los lliurar certificats de competència d’aquesta llengua, tot i no assolir els mínims exigits en valencià que la norma contempla; ni amb facilitar-los la permanència als llocs de feina, malgrat haver desoït ostensivament la invitació a formar-ne part del nostres projectes i haver ignorat la responsabilitat envers la nostra llengua pròpia, una vegada i una altra, cada dia, a tots els centres, a totes les reunions, a tots els actes, en totes les relacions.
No basta amb haver fet un arranjament escolar que intente tímidament afavorir l’escola pública, laica, sense apartats per raó de gènere, de llengua, de procedència social, inclusiva i educada. No. Ni políticament, ni de cap manera, no els basta.
No els basta i no els bastarà fins que no ens vegen fora del mapa.
Hem d’entrar al camp de batalla, jurídica, política, social, econòmica. Si no hi volem romandre cecs, ens hem de rebel·lar per accedir-hi a la llum, el lloc on es produeix l’acoblament, la revelació. El pas del dret natural al civil. El canvi d’un llenguatge sense terra a una llengua arrelada. Hem de deixar d’actuar com a presos d’un déu esclavista, minoritzats a perpetuïtat, i hem d’assolir de ple dret la seguretat lingüística, i la resta. Executar la nostra voluntat d’Ésser. Que cap incidència ens torne a ajupir el cap.
Efectivitat o castració. La diferència entre una opció o l’altra dibuixarà el futur. I és ara i aquí.
