'Unes espardenyes de jaràgua': De la transfiguració de l'escriptor sobre l'obra de Mari Carmen Sáez

Què us podria dir de Mari Carmen que no haja estat escrit ja? Com tots sabeu, Mari Carmen és una escriptora de raça, una sublim poetessa que conrea amb la mateixa passió totes les formes d'expressió creativa, també la narrativa i el teatre. Només així es pot entendre la flaire a poesia que desprèn la seua manera d'interpretar i d'escriure i la seua disposició a advertir la societat dels perills que l'assetgen. Una característica, però, que la fa escriure pensant en les injustícies socials, en el desequilibri entre les societats benestants i els països en vies de desenvolupament, en el comerç just i en la solidaritat entre els pobles. Com veieu, un vessant molt complet que s'acaba d’arrodonir amb la relació personal que Mari Carmen estableix amb el seu públic. Com a professor de valencià ho he pogut copsar en la representació de l'obra Unes espardenyes de jaràgua. Una novel·la que, posteriorment, ha estat adaptada al teatre. Els alumnes de 1r de l'ESO de l'IES Catral tingueren l'oportunitat de gaudir-la en novel·la i, dos mesos més tard, en obra de teatre. Un fet inusual i digne de privilegiats que deixà al descobert el tret més important de la seua obra: la transfiguració literària.

Generalment, quan llegim un llibre i després en veiem la peli, sempre hi trobem algunes diferències importants. Sempre n'hi ha detalls que no acaben de quadrar entre la imaginació de l'escriptor i els interessos del director. Però quan l'escriptor, el guionista i diversos personatges són la mateixa persona es pot donar un fenomen molt difícil de trobar en el món literari —si no hi ha canvis de perspectiva, com és el cas que ens ocupa. La qüestió és que l'obra teatral Unes espardenyes de jaràgua s'acomoda perfectament a la novel·la del mateix títol i tres personatges (la Tia Empar, la Mare i la Bruixa de la Muntanya Blava) —d'una importància cabdal en el desenvolupament de la història— són representats amb tots els ets i els uts per Mari Carmen. Una concatenació de responsabilitats que fan que Mari Carmen siga una mena de sacerdotessa de la trinitat literària, encarregada de custodiar el secret de com desdoblar-se amb èxit i en un món tan difícil i exigent com és el de la creació literària en valencià.

No obstant això, cal dir que el fenomen transfiguratiu, caracteritzat per fer veure-hi el cos de dos elements de natura diversa, també s'esdevé amb la resta d'actors i així tenim que el director de l'obra, Xavi Navarro, assumeix els esperits de Jordi, el Pilot, el Militar, el Guàrdia de fàbrica i Taron; Miryam Garcés el de Llúcia i el del seu desdoblament nadiu i Mila Fernández els d'Osmina i Llima. Una comunió de papers molt ben adreçada que no deixarà de sorprendre l'espectador.

Unes espardenyes de jaràgua (Els llibres de l'Argila, 2012) pertany al teatre valencià més actual, caracteritzat per l'ús d'escenaris minimalistes i temàtica transversal. De fet, tret de l'impacte del primer moment, la reducció de l’attrezzo facilita una major atenció en les reaccions dels personatges, malgrat la complexitat d'algunes escenes. Perquè la senzillesa de la posada en escena no minva la diversitat ni el nombre d'escenes; més aviat, al contrari. A tall d'exemple, us diré que, en un cert moment de la representació, la tia Empar i Llúcia, la protagonista, pugen a un avió i creuen l'oceà fins arribar al Salvador i no us podeu imaginar quins efectes es poden aconseguir amb uns quants coixins de color roig ben arrenglerats. Un esforç imaginatiu molt talentós dut a terme per la companyia Xana Teatre/L’Argila i digne de ser esmentat.

N'hi ha més, però. Mari Carmen ens sap conduir a la conclusió de com d'important és descobrir les raons de conèixer la memòria història d'una manera molt pedagògica: exemplificant-ho amb un país estranger, El Salvador, i una adolescent absolutament ignorant de la història d'aquell país, Llúcia, la qual se sent abocada a fer un exercici d'empatia total, on —sense saber ben bé com ni de quina manera—, a més d'identificar-se sentimentalment amb una xiqueta nadiua, ho fa també físicament: un tret innovador, però coherent amb la resta de transfiguracions que envolten l'obra. L'assumpció d'aquesta personalitat aliena, la portarà a un taller clandestí on viurà de primera mà les condicions del treball infantil: les condicions laborals i l'objectiu de tot plegat. I és en aquest punt quan el cercle es tanca i veiem allò que la publicitat, les tendències i la moda ens impedeix veure-hi: que el producte que tant anhelava Llúcia abans de fer el viatge, les sabatilles Mariah's, és un producte de l'explotació infantil. Tota una lliçó magistral per valorar allò que tenim abans que siga massa tard i com hauríem de consumir per tal de no esdevenir partícips en el robatori de la infantesa als xiquets dels països pobres.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat