Iñigo de la Serna, polític de raça

7 juliol 2017 01:00h

Iñigo de la Serna, el ministre de Foment, tracta d’emular, sense aconseguir-ho, el més pur estil d’aquell “Paco granota”, cabdill de fa molts anys –encara que em sembla no n’hagen passat tants–, ungit per “Dios y por España”, que inaugurava pantà rere pantà, tot i que sembla que en sobren la meitat, perquè com, si fos maledicció, a Espanya i al País, ara com ara, ja no ploga el que cal.

Com és sabut “Paco granota” fou marit de “Carmen collares” qui, als meus temps de la infantesa, per ells jo tinc l’ànima presa, vora el barranc de Picassent, mentrimentres l’espòs inaugurava envasaments, joiers de les zones visitades, buidaven caixes fortes, exposant joies preuades, a disposició de la senyora, vora el barranc de Picassent.

Ai Paco, Paco, Paco... però Paco, Paco, Paco..., quant enyorem alguns els temps aquells quan cantàvem a l’escola: “La mirada, clara y lejos, con la frente llevantada, voy por rutes, imperiales, caminando hacia Dios”. Allò, Paco, era, veritablement, un adoctrinament a les aules com pertoca, no com el que es proposa d’imposar el conseller Vicent Marçà tractant d’incloure el separatista valencià –que no val per a res– en forma dictatorial, conculcant la llibertat, perquè tothom el sàpiga per igual com el castellà. Tant de bo la gent ben pensant, com la directa hereva teua, a més a més de l’equitat justiciera, emparats per la ”Geperudeta”, aturen tot aquest desgavell. Amén.

De la Serna, de la molada hereva ideològica d’aquell cabdill per la “gràcia de Déu”, encara millor, perquè Déu fou un graciós, del qual han titllat ara mateix –després de quaranta anys– el seu règim de dictadura, ha protagonitzat al País, recentment, tres actes importants, enlairats a bombo i platerets de fal·làcia i manipulació, atemptant contra la matèria grisa dels valencians, amb el propòsit ferm d’enfosquir afronts i vergonyes per a emblanquinar i disfressar inversions estatals no previstes als Pressupostos Generals de l’Estat del 2017 en aquesta soferta, beneïda, escarransida, pobra, escassa, migrada, esquifida, arraconada, neulida i ofrenant regió no obstant això o per això. Perquè s'ha de veure com es fa allò de tragar-se els valencians el fet de ser a la cua de tot l’Estat. No em canse de repetir-ho i diré un eufemisme: un autèntic espoli fiscal.

El primer acte ignominiós fou al poble de La Font de la Figuera, on, després de més de nou anys d’obres a la nova carretera A-33 d’enllaç entre la d’Albacete i d’Alacant, el ministre n’inaugurà cinc d’un total de 12,6 kilòmetres perquè el trànsit de set mil camions no transcorregués pel casc urbà de la població. La resta prometé “inaugurar-la” el 2020. Cal dir que l’import total de l’obra fou pressupostada, el 2007, en 110 milions d’euros pel govern de Zapatero. Francesc Signes, sotssecretari d’Obres Públiques de la conselleria, com que això no pot entendre’s, l’instà a posar termini aviat al tram restant habilitant els recursos necessaris. Ignomínia, mofa, burla...? No, home, no, a quin sant. No es comporta de manera diferent a altres. És un polític de fonamentada raça.

L’endemà, el ministre, en altre acte de propaganda, signà un conveni perquè Adif i l’Autoritat Portuària de València (APV) destinaren 84 milions d’euros per a millorar la línia fèrria Sagunt-Zaragoza, així com l’accés al port de Sagunt. Aquesta obra, assegurà, es finalitzarà el 2020, encara que el projecte s’acabarà de redactar a finals d’enguany. Això m’ho crec, perquè els diners no provindran d’inversió directa del Ministeri sinó d'Adif i el Port de València, empreses de gestió autònoma, però, com que són estatals, signà De la Serna en representació de la sobirania nacional. És a dir, com diu la dita castellana: “Amb guitarres d’altres, bons cops”.

El ministre, en una altra mostra de cinisme sublima, calia esperar-ne, digué que “S'ha de valorar l’esforç inversor de l’Autoritat Portuària”. Endemés, que “gràcies” a la signatura d’aquest conveni es millorarà la competitivitat del port, per la qual cosa potser ningú no estarà en contra. Les persones viatgeres que usen el tren, de retruc –actualment es tarda a realitzar el trajecte més de sis hores–, seran els grans beneficiaris. Què fem? Sense comentaris. El senyor ministre, m’oblidava, és un home preparat; endemés d’un gran gestor polític, és enginyer de caminis, canals i ports.

Pocs dies després, el ministre, del País no ix –a l’estil “Paco granota”, dut en andes per “autoritats” locals, provincials i autonòmiques, sols hi restava la música i la traca, a la comarca d'“Els Ports”, a tocar de Morella, a la carretera N-232, al tram Barranc de la Mota-Masia de la Torreta, sense dir ni olives de quan aplegarà l’AVE a Castelló, ni tampoc entre Castelló i Vandellós– posà la primera pedra per a les obres de condicionament del Port de Querol, xifrades en un munt pressupostat de 39,89 milions d’euros, les quals es perllongaran al llarg de trenta-sis mesos. Si les matemàtiques no em fallen, vés per on, acabaran el 2020. De què em sona el 2020? Xè, sí, quan s’acabaran també les obres de la Font de la Figuera i les del tren a Saragossa! Llavors, veurà tothom, per si no ho sap, qui som nosaltres disparant mascletades i castells, al mateix temps que sona la música.

Com que el ministre de la Serna es mostra polític de raça, amb la paradoxa que se li suposa el rigor d’un enginyer, remembre Fuster i la seua opinió de l’escepticisme: “Aspecte moral: L’escepticisme és l’únic correctiu viable de la fanatització i de la badoqueria. L’únic: no n’hi ha un altre. De més a més, l’escèptic s’inclina a practicar el sarcasme, que, com tothom sap, és una forma higiènica i eficient de caritat”. Així que seré caritatiu amb De la Serna i, de retruc, amb Montoro, perquè potser nodrirà de fons el projectes del ministre i d’altres.

La meua gata, blanca com el gesmil, amb algun negre tacat que comença a emblanquir-se, que ha complit deu d’anys essent plena de neguits, romanent al meu costat, dóna una ullada a la foto de De la Serna en la Viquipèdia i m’etziba: “Sembla molt temprat, però, per dins, ell i Montoro, com totes les gavines, han de tenir l’ànima molt negra”. Xica!, Què diria Fuster? M’amolla tres meus i se’n va.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next