Desobediència, la virtut original de l'ésser humà

El progrés ha arribat per la desobediència,
per la desobediència i la rebel·lió.

OSCAR WILDE

La condició per a la transgressió ha estat imprescindible per a garantir l’evolució de l’espècie humana. Des del principi dels temps hem fet per transgredir les lleis imposades de la natura per tal d’adaptar-la a les nostres necessitats. De la resignada condició del nomadisme vam passar als assentaments poblacionals i a l’organització comunitària en funció d’una manipulació de l’entorn i les circumstàncies al nostre favor. Necessitem que la vida ens siga òptima als nostres propòsits i no ens resignem mai a l’acceptació i a la invariabilitat de les coses ni de les idees.

Fins i tot aqueixa llarga (en el temps) institució que és l’església catòlica, que ha volgut perpetuar-se en la idea de la conservació i l’immobilisme, ha hagut de plegar-se als canvis per poder sobreviure en un món necessàriament adaptatiu. Malgrat que en les seues sagrades escriptures, al començament mateix, al llibre del Gènesi, fan una crítica demolidora de la transgressió, personalitzada en el personatge d’una dona (veges si no), Eva, que desoint la recomanació de déu sobre l’arbre de la saviesa, tasta el seu fruit. I la lliçó moral que ens queda no és la d’una dona valenta i agosarada, i un Adam poruc i acuseta, sinó tot el contrari. Però la realitat té aquestes coses. U no pot cremar-ho tot en la foguera de la intolerància. Tard o d’hora ha de combregar amb l’evolució si vol continuar tenint la presència i la influència que cerca. I l’evolució és canvi. La progressió que permet l’encaix, que ens millora en la nostra condició d’éssers vius en un entorn, sovint, hostil.

I si teniu un mínim de coneixements sobre la psicologia evolutiva sabreu que, arribats a una edat determinada, per afermar la nostra personalitat, la nostra individualitat, ens hem de mostrar desafiants davant d’aquells que exerceixen l’autoritat. La nostra psique ens mena a buscar raó davant tota la vida viscuda per encaixar-ne la nova, la que recentment portem a les mans. Tot se’ns fa de sobte discutible. No podem ser si no aclarim abans els paràmetres sobre els que desenvoluparem la resta del nostre viure.

Desobeïm. Sí, desobeïm. Perquè és cert que necessitem un marc normatiu que puga garantir la viabilitat de les nostres organitzacions socials. Però hem de saber també pujar a l’autobús i plantar una rosa als seients que fins a aquell moment estaven reservats per al supremacia intolerant. Hem d’aturar els telers que només ens teixeixen un vestit a la mida dels amos. Hem de saber eixir al carrer per reivindicar que l’estima va més enllà de la genitalitat que ha imposat atzarosa la natura. Hem de considerar el nostre deure posar en qüestió la llei vigent per tal de cridar l'atenció sobre els motius pel que ho fem i impactar sobre la consciència atònita del món.

Ens dotem de criteris que puguen posar raó allà on sembla haver-hi buits, la vora d’aquell abisme que anomenen caos. Però sovint hem de desobeir per avançar. Hem de qüestionar el corrent de certes coses, canviar el curs de les aigües del pensament perquè no podem romandre varats en el mar mort de la intolerància, de les desigualtats, de la por. Hem de desobeir per aconseguir drets que l’estat encara no protegeix. No podem fer norma perpètua del passat. Perquè quan això passa, quan ens establim de manera definitiva, ens tanquem i ens marcim. Necessitem avançar. Com l’aigua, avancem o ens podrim.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat