Sovint diem allò que “abans el jovent, els xiquets –sobretot–, estaven millor educats i feien més cas als majors”.
Ens fem grans i ens tornem enyoradissos. Algunes coses voldríem que foren com abans; però sols algunes.
El meu parer és que “qualsevol temps passat, no fou millor”.
És ben cert que hi ha un munt de comportaments i costums en la gent jove que seria bo que no existiren o que foren d’una altra manera. Però l’existència de les noves tecnologies i la urgència amb la qual accedeixen a ella –fent-ne un ús nociu– molts adolescents embolica i fa molt de mal en segons quins casos.
No estaria de més que férem memòria de com féiem nosaltres, o altres xicons de poble, quan teníem aquestes edats. Tots hem conegut casos que potser escandalitzarien algú.
Tornant als joves d’ara i al comportament social, tenim els dos extrems. Per una banda, estan els qui són uns impresentables, i a més els hi agrada fer-se de notar, i, d’alta banda, els que tenen un comportament correcte o molt correcte.
Anant en el bus de València a casa (7 km) es va alçar del seient un jove d’uns divuit anys per cedir-me el seu lloc. Jo tinc una edat, però no presente cap deficiència física com per fer un gest com aquest. Val a dir que aquesta situació em va trasbalsar una mica. ;’explique.
Per un costat, em va commoure i emocionar el gest del xicot puix mai no m’havia ocorregut semblant cosa. Per altra banda, quan et succeeixen coses com aquesta , et fan pensar una mica que algú et veu més major del que tu t’hi veus o que el qui no s’hi veu com és és un mateix.
Anant pel carril bici en diverses ocasions, he hagut de tocar el timbre a uns xicots i, en més d’una ocasió, s’han disculpat. Clar, em direu, han fet el que tocava. Però jo vaig pensar que, quan era com ell, ni jo ni cap xicot del meu poble s’haguera disculpat motuo proprio davant d’un adult, llevat que l’adult l’haguera reptat.
Les papereres que hi ha per places i carrers cada vegada es gasten més, hi ha menys brutícia. I un greu problema que generaven els gossos, s’ha reduït en un 70%. No sé com ho han fet –supose que hauran tret una normativa sobre el fet que el qui no l’acomplisca serà multat– però els amos dels animals, quan el gos en qüestió ha amollat la cosa sòlida (el líquid encara no està resolt) trauen una bosseta de plàstic de la butxaca i la porten a la paperera que hi ha més a prop.
No tots els qui porten un gos ho fan, però ja són més els qui ho fan que els qui no. Pel que fa a la pixera, trobe que estaran buscant-li algun remei o potser ja l’han trobat i manca posar-lo en marxa.
Hi ha més àmbits on es veu que el civisme progresa. Per exemple: fa uns 10 anys els passos dels vianants per travessar un carrer, molts pocs conductors els respectaven. Ara és a l’inrevés, la majoria dels qui porten un vehicle paren perquè passe el vianant.
Quan fem cua en qualsevol lloc, per pujar a l’autobús, per fer alguna gestió o per agafar l’avió, el personal té un comportament més tranquil i correcte que no pas abans.
Ens manca molt fins a arribar a comportar-nos com els japonesos que ens van donar una bona lliçó arran de les darreres catàstrofes que van patir. Els véiem guardant cua (quan els abastien de queviures, aigua i medicines) amb un respecte, silenci i comportament admirables, que feia molta enveja.
Allò és l’Orient i açò l’Occident. Però els bons costums no entenen de continents i bé que podíem mirar de fer com ells.
I posats a millorar el nostre civisme, seria bo que, quan enraonem amb una altra o altres persones, fórem capaços d’escoltar qui parla sense interrompre’l i que el to de veu fóra més discret. De vegades sembla que l’interlocutor el tenim a 100 metres de tan fort com parlem. No té perquè ser cridant que convencem l’interlocutor fent-lo caure en el compte amb raonaments i argumentacions sòlides que l’ajuden a veure la bondat del nostre missatge –en un to de veu discreta– i qui sap si no acabarà fent-se del nostre bàndol.
