'Collage' o llibre

20 juliol 2017 01:00h

L’amic Eduard Guillot i Castellano, afeccionat a confeccionar collage –l’acoblament amb to unificat d’imatges amb fotografia, dibuixos i textos–, em demana que li’n prologue un pertanyent a l’abril-maig de 2017, bimensual, ja que d’eixa manera els edita. Servidor, immers en un període d’atreviment inusitat, ves per on, sense saber-ne què és això del collage més enllà del que he dit adés, endemés de veure’n algun de fotos de comunions i noces, i que es tracta d’un mot d’origen francès que em sona a alguna cosa així com a “oh là là”, i a més a més del que diuen els diccionaris, va i accepta.

D’una primera ullada a l’esmentat collage, sense entrar massa en el detall, em sembla un autèntic llibre. La tècnica descriptiva emprada per l’Eduard és a la manera d’un coeter de castells, de focs artificials o mascletades durant la setmana de falles, al qual no cal que li diem allò de: “Pot començar la mascletada”. No podia esser d’altra manera, perquè l’autor, d’autèntics trets valencianistes, valencià del cap i casal, és, al meu parer, un mediterrani paradigmàtic: sensible, enginyós i divertit, amb una altíssima dosi crítica pel que fa a la temàtica política i social actual, que fa apunts històrics i que no deixa estaca en paret a l’hora d'encendre la metxa per desemmascarar, d’una manera mordaç, hipocresies i vergonyes de persones públiques, tot fent-les visibles.

Aprofundint en el llibre “Fins al monyo”, és ben eloqüent que es tracta d’una mascletada, ja que l’autor comença deixant palesa la miseriosa moral falsa que gira al voltant de la religió i denuncia la seua mercantilització, la comunió perfecta i engreixada d’església-estat. La banalització per part d’aquells que més enlairen el seu respecte, així com el sacrilegi de la comunió per les entrades a llocs sagrats d’autèntics assassins, amb el pit ple de medalles, de pederastes irredempts amb el bàcul a la mà, els quals dessota la capa de l’església es tapen de les seues vergonyes i se n'ixen impunes. També retreu Guillot l’estament eclesial, l’animositat bel·ligerant contra la llengua pròpia dels valencians i la persecució acarnissada de tot allò que sone a catalanista.

De la corrupció indecent i generalitzada de les gavines rapinyaires que ens governen, en fa un bon reguitzell, sobretot de casos on són involucrades, i hi escenifica personatges ben demostratius. Personatges televisius del partit de les gavines que donen la cara i prostitueixen el noble treball de pallasso. La corrupció a Catalunya, que assenyala “mares superiores”, missals, etc., i d’ací al País també saltadores de balconades a les festes, casos de taules infectes, de “gurtels” i “imelses”, etc. Denuncia, així mateix, l’acarnissament de partidaris de l’antic règim que, per a acabar-ho d'adobar, gosen de subvencions estatals i posen en mans de la justícia i, on calgués, tot aquell que fa broma a les xarxes socials, que expressa la seua opinió respecte de les accions passades d’autèntics criminals de l’antic règim i d’un bon nombre de casos. El fenomen “Trump” i el seu mur, la persecució i entrebancs a l’emigrant, la crisi dels refugiats, l’acarnissament amb el feble, la denúncia de la procedència feixista (nexe comú dels que ens governen des de l’altiplà), l’emparentament del maltractament d’animals per eixa ideologia, la impossibilitat de treballar dels nostres joves, als quals paradoxalment se’ls demana experiència sense l’oportunitat de tenir-la, perquè no poden treballar, etc.

Amb dibuixos i fotografies eròtiques, denuncia la prostitució, el tràfic d’estupefaents, l’abús i el maltractament, la violència de gènere, l’assassinat de dones, les tendències actuals de l’estètica visible i de la intimitat, aspectes mercantilistes, el predomini de la bellesa física fictícia per sobre de l’intel·lecte... L’escriptura de novel·la eròtica per part de dones, per exemple, és percebuda per la societat com una cosa hipòcrita, com una malaltia. La proliferació de revistes, literatura i audiovisuals sobre consells per superar complexos i tendències sexuals. Seguiria hom enumerant i comentant, ratlla rere ratlla, tot allò que l’autor palesa, però l’olor que hom podria esperar de pólvora impol·luta, eixa que és al disc dur del cervell de cadascú de nosaltres per naixement, s’ha tornat d’un fètid infernal com, sense dubte, el de les clavegueres més immunes. Em tape el nas, el fet em fa desistir. Li done a l’Eduard l’enhorabona per la manera amb què ens ho recorda, i deixant-li ací la meua gratitud, perquè a banda que m’ho he passat bé, me n’adone que el collage és un mitjà fabulós de divulgació de l’opinió. M’acomiade amb un poema del nostre Estellés, de l’obra “Mural del País Valencià”, amb relació amb el valencianisme crític, de denúncia, de Guillot: "He pensat molt el País, que es farà a cops de puny o no es farà en la vida: he pensat molt aquest País, el nostre, que s’ha de fer alegre i clar...”

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next