La Festa Estellés i 'El glorioso alzamiento nacional'

28 juliol 2017 01:00h

Sabem que l’escriptor d’Alginet, Josep Lozano, cansat que el nostre poble només recordara les derrotes de la nostra cultura a la manera del Burns Supper (festa escocesa en què es commemora el naixement del poeta Robert Burns) es proposà d’adoptar actituds que ens reforçaren, triant la data del quatre de setembre, dia del naixement a Burjassot del nostre símbol cultural actual, Vicent Andrés Estellés, per tal de posar en vàlua, enaltint-la, l’estima per la nostra cultura, la nostra llengua, el nostre país, i fer palès el propòsit en una carta adreçada a tothom i publicada per la revista Infomigorn el 14 de juliol de 2010.

El setembre d’aquell any, al voltant del dia quatre, es celebraren les primeres Festa Estellés als pobles d’Alginet, Benimodo i Manuel. Al 2016 en van ser setanta-dos, “oficialment” recollidts al web festaestelles.blogspot.com de Lozano, els que l’havien celebrat. Lozano, des de llavors i any rere any, ens convoca mitjançant la seua “Carta de Convit” per aquestes dates. Com que a la xifra “oficial” se n'afegeixen un bon grapat més, que actualment i per diversos motius saturen el voltant de la data del naixement del poeta, es celebra la festa gairebé al llarg de tot l’any. Cal dir que, per tal de donar major difusió, aquells organitzadors que no li ho hagen notificat al Lozano ho facen, perquè l’escriptor ho escampa per tots els mitjans de comunicació que pot.

En eixe marc, modestament, per pròpia coherència i perquè m’agrada, hi he participat com a comensal i com a recitador, durant aquest mes de juliol, en les avançades Festa Estellés dels pobles de Catarroja i de Torrent, el sis i el quinze, totes dues a la meua comarca, l’Horta-Sud, i he gaudit de debò tant per la participació nombrosa com per l’harmonia.

Al mes de juliol, a més a més, hi ha dues dates importants, a banda de la carta de convit del Lozano, que m’evoquen records: una de goig, el catorze, festa nacional de França en què es commemora la presa de “La Bastelle”, origen de la proclamació de la república francesa al 1789. Tant de bo poguérem en aquest “beneït” País celebrar-ne una com aquella ben aviat. L’altra, desagradable, però ineludible comentar-la: el díhuit de juliol, a l’esperit del qual era habitual referir-se per part dels valedors i entusiastes partidaris del “Glorioso Alzamiento Nacional”, fins a ben entrada la gloriosa i sacrosanta “Transición Española”, exportable a tots els racons i confins del món mundial. Convé dir que, oportunament i estratègicament col·locada, hi gaudíem crematísticament els assalariats d’una paga extraordinària, personalment quan em vaig posar a treballar.

Recorde d’aquells anys els escolars, quan foren gravats al meu disc dur, com envaint la meua matèria grisa cançons com aquesta: “Montañas nevadas, banderas al viento, el alma tranquila, jo sabré vencer”. O aquesta altra reconstituent enaltidora del valor: “Prietas las filas, recias, marciales, nuestras escuadras van, cara el mañana que nos promete, patria, justicia y pan”. Les files formades al pati eren recorregudes pels mestres d’escola d’aleshores, rematades per l'“Himno nacional”: “Gloria España, alzad los brazos hijos del pueblo español, que vuelva a resurgir”, cantat a l’aixecada o plegada de la bandera nacional, segons l’hora del jorn. Què vos ha paregut, caragols menuts?

Davant tota aquesta parafernal grandiloqüència del 18 de juliol, particularment el de 1936, se m'ocorre com a antídot ben profitós algun vers de denúncia de malifetes d’aleshores que hi fa l’Estellés als seus poemes, prou compilats a Pobles del Mural, Antologia del País Valencià editat per l’AVL, els quals fan menció d’ignomínies perpetrades en aquelles dates, que alguns, prou, s’encaboten a negar i ignorar, entrebancant una desitjable justícia.

Peset ha mort: silenci. L’han matat a Paterna... No féu res, no féu res. Ell en va salvar a molts. Era just, era bo”. “El teu matí, la difunta dolcesa, entre fusells de tenebrós metall, abandonat, abandonat pels déus, abandonat camines segur. Els criminals dels ossos criminals, més criminals que mares han parit, els criminals de plom i de tenebra, t’obriren pas, i segur caminaves vers una mort, vers el mur popular que se’t donà un matí qualsevol... Et deixaré un ram d’amargues síl·labes, i vetlaràs perquè seguisca sempre fidel, fidel al nostre extens país”.

Vora el barranc del Carraixet hi ha un taronger d’amargues branques: penja una collita de màrtirs d’una mort amarada i pobra. Vora el barranc del Carraixet s’aixeca una barricada coronada de falçs invictes, segellada amb la sang d’un poble”.

Els defraudats, els vençuts, els enganyats, els foradats per la tristesa, els clivellats per tant de dol i per tanta injustícia, amb rosegons, a genollons, hissem la nostra fam i la nostra esperança, la nostra fam de llibertat! Combatrem i farem el nostre país, malmès per tants combats i per tantes conductes malmès, el malgastat patrimoni, el dispers bé, tot”.

Mentrimentres, què fer-hi?, no ho sé. No sóc cap sociòleg ni cap estratega, tan sols sé ben bé, què no hauríem de fer: contemplar atònits, estupefactes, amb els braços creuats, des dels sofàs de les saletes, votades rere votades, com els hereus confessos d’aquell esperit se n’aprofiten mentre maniobren des de posicions de privilegi, i ens somouen la moral, ens arraconen cultura i idioma, al temps que ens escuren la butxaca.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next