A nau espatllada, la mar plana li és temporal. Sense economia o salut tot ens costa més esforç i mentre esperem… alguns i algunes perden bocins de vida, alens de calma, sospirs de bonança, placidesa i quietud.
Vaig arribar a l’hospital La Fe de la mà de Maria Josep, de Mireia i de Carlos, en pau descanse, que em feren pensar en la idea de fer aquesta visita. Em vaig trobar amb dos professionals que viuen amb vocació i dedicació el seu treball, Lola i Javier, bibliotecaris de la Biblioteca d’Usuaris i usuàries de La Fe. Un treball que consisteix en una tasca tan difícil com és intentar fer la vida una mica més feliç als infants que malauradament han de lluitar contra una malaltia i, en moltes ocasions, contra la mort. Uns xiquets i xiquetes que són autèntics herois i heroïnes anònims que cada matí s’han d’armar amb el coratge, la força i la fermesa, ultraherois que cada vesprada es visten amb la perseverància, la resistència i l’esperança, superheroïnes que cada nit s’alimenten de la recepta dels titans mitològics, il·lusió, màgia, fantasia, imaginació, fe, somnis, la convicció que tot és possible, la creença certa que tot anirà millor, la recerca de la felicitat en cada instant, la destresa de saber viure el present, la capacitat de no preocupar els éssers estimats…
Jo tenia els meus dubtes, però Maria Josep, Almudena i Vicen ja m’havien dit que tot aniria bé. Amb el cor en un puny vaig conduir des del poble fins a la ciutat amb el cap en mil i un llocs i l’esperit una mica inquiet, sentint un desassossec típic de no saber on vas ni si allò que has pensat tindrà el resultat que esperes.
M’havia lligat bé les botes, havia agafat els amulets i havia pronunciats els averanys necessaris però no havia jugat mai en aquell terreny. Malgrat que les meues mans comencen a estar endurides, la meua esquena ja ha suportat més d’un excés de pes i els solcs que recorren la meua pell són el reflex d’anys d’experiència, sabia que no les tenia totes.
Quan els bibliotecaris, Javier i Lola, em van rebre parlant-me en valencià i oferint-me amb hospitalitat, cordialitat i amabilitat el que poguera necessitar vaig saber que allò era començar amb el peu dret. Sí, ja ho sé! Deuria ser normal que a l’àmbit de la sanitat pública es parlara en valencià, però malauradament encara hi ha molts passos per donar en aquest sentit, sobretot a les ciutats. A més, com que l’herència pesa i el recorregut viscut m’ha fet donar-me alguns cops de cap en aquest sentit, doncs per a mi va resultar molt grat que la recepció fóra en la nostra llengua.
Els xiquets i xiquetes vingueren acudint a poc a poc, de mica en mica. Goteta a goteta la saleta es va omplir també amb la companyia dels seus pares, mares, amics, personal de l’hospital. Salma, Elena, Valentina, Sara, Sofia, Leila, Juan David, Ivan, Marcos i Miquel ocuparen els seus llocs i vaig començar. Ens presentàrem cantant. Quin bé fa cantar! Quin pes alliberem al nostre interior, quanta música necessiten els nostres hospitals, centres de dia, residències, …. quina tasca més ben duta a terme fan els músicoterapeutes!
Vaig intentar que els contes, contalles, rondalles… que la paraula en si, fera el seu encanteri i es convertira en melodia, teràpia, evasió, viatge, record, identificació, riallada, somriure tímid, sorpresa, il·lusió i sobretot esperança. Fou difícil aconseguir la complicitat, captar-la en els seus gestos, veure eixa espurna que surt de la mirada, la que trobem els mestres a les aules quan ensenyem un infant a llegir, quan els veiem resoldre un problema o recordar allò que volen compartir. Era complicat, cadascun tenia una edat, cadascú portava els seus dolors al cos i les seues pors al cor. Per acabar-ho d’adobar, hi havia xiquets i xiquetes de tot l’estat, fins i tot es convertí en la primera classe de valencià per a Marcos de Ponferrada o per a Salma de Múrcia.
Quan ja arribàvem a la fi del trajecte, Sofia em va fer el major regal que podia esperar i em vaig sentir pagat i alhora agraït i en deute amb ells i elles. Ella, que em mirava atenta des de la seua cadira de rodes, potser avergonyida per anar en pijama, potser preocupada per no poder-se pentinar, ella pronuncià dues paraules que valien més que tot l’or del món. En eixe moment vaig saber que la màgia de la paraula havia obrat l’encís.
Esteu cansats o vos en conte un altre? -Vaig preguntar mentre observava la seua reacció.
Aleshores Sofia féu un lleu extrem en la seua mirada. La mascareta no em permetia veure la seua expressió al complet. Em vaig acostar instintivament i li preguntí a ella i a sa mare.
– Has dit alguna cosa, bonica?
– Un altre. – Em contestà Sofia amb un filet de veu des de la seua cadira de rodes que la mantenia a prop de la seua parella de ball des de feia uns mesos, un aparell electromecànic que li subministrava tot allò que ella necessitava constantment per a continuar respirant.
Vaig contar l’últim conte amb la passió que et confereix la certesa que la poció ha resultat efectiva de nou, amb la seguretat de l’alquimista que no dubta per a res de les seues fórmules, amb la convicció del compositor després de trobar les harmonies que transmeten les seues emocions. Les històries havien fet el seu efecte, jo tan sols havia estat el mitjancer, el paper sobre el qual el poeta escriu els seus delers, la fusta amb què l’ebenista talla i decora els seus mobles, l’argila que el ceramista torneja amb amabilitat i gràcia. Els contes havien passat pel meu cos i la meua veu i havien interpretat una melodia que trencava la monotonia de les parets tancades, l’asfíxia de la debilitat, el tedi de les hores planes i buides.
Tots sabem que en creuar les portes d’un hospital els rellotges es converteixen en observadors surrealistes de les nostres vides i, com en un quadre de Salvador Dalí, les agulles es deformen per a marcar el pas del temps amb extremada lentitud. Les activitats organitzades per part de la Biblioteca d’Usuaris i usuàries de La Fe permet als pacients i familiars allunyar-se de la rutina i dels rígids horaris per a endinsar-se en aventures fantàstiques, en altres realitats, en altres vides. Per una estona, i gràcies a la imaginació lligada a la il·lusió, els pacients s’obliden del lloc on estan. I més si cap quan l’hospital La Fe és un centre de referència a nivell estatal en determinades especialitats pediàtriques, i això fa que molts pacients i familiars estiguen a molts quilòmetres de les seues llars, fet que encara fa més necessària la tasca de distracció, esplai i entreteniment que possibiliten les activitats organitzades des de la biblioteca.
Tant de bo la nostra societat no patira la xacra de la corrupció, eixa que s’ha convertit en hàbit i costum, eixa que ha balafiat el país, la que va provocar les retallades en els serveis públics, la que impedeix que aquests infants malalts no puguen disposar de més mitjans per a la seua atenció, la que impedeix que no puguem tindre a casa els nostres investigadors i investigadores, la que no deixa que ens refem, la que no possibilita que la cultura, la música i la poesia arribe a mans plenes als nostres hospitals. Ara bé, cal dir que als valencians i valencianes aquesta pèrfida història ens ha permès traure de nou el millor que duguem a dins nostre, tota la solidaritat, capacitat de cooperació i força reivindicativa que caracteritza el nostre poble i que tan ben expressada i relatada es fa palesa en les nostres cançons d’”asguilando” com relatava el mestre Sanchis Guarner.
Confiem que en el futur els governants no es deixen seduir pel do de l’oportunitat i eixa serp amb cabellera que és el poder, i no obliden els més necessitats, a qui els falta la salut, aquells i aquelles per a qui cada instant és el més important perquè no saben si n’hi haurà cap altre, perquè mai hem d’oblidar que amb la salut no es juga.
Desitjant-vos salut i somriures, Miquel Puig Cuadau
Estiu de 2017
