El valencià és estratègicament sotmès al castellà per una persecució implacable i sistemàtica, des de fa anys i panys, i no el deixen surar mitjançant diverses tàctiques, algunes d’elles militars. Abans per les braves, prohibint totalment el seu ús a l’administració, a l’ensenyament i a l’església; ara mateix amb la tècnica reduccionista bonsai, perquè per les braves a Europa faria lleig i no els deixarien, i li entrebancarien el seu desenvolupament amb recursos “legals”, tot i que és reconegut, paradoxalment, per la Constitució Espanyola i per l’Estatut Autonomia com a llengua cooficial i desenvolupat, en part, per la superada Llei d’Ús del valencià. Mentrestant, es conjuminen els seus coneguts enemics, promotors de cops d’estat, per capolar-lo. “Vosotros haced las leyes, que yo haré los reglamentos”, deia el comte de Romanones, el més cínic d’entre els cínics.
Amb la tècnica del bonsai esmentada, reduint-li al mínim la mida a l’arbre que hauria de ser normal, esporgant-li arrels, rames i ramulla, deixaran el que va restant de l’idioma en un plat damunt la tauleta de la saleta d’estar de la casa, i el convertiran aviat en un vegetal esmorteït per traure’l cada 9 d’octubre, entrar-lo a la seu del Cap i Casal per la porta de ferro, perquè cantara amb la senyera el Te dèum del migdia mentre es commemorava l’efemèride.
Em permet recordar, tot seguit, en un reguitzell ben infamant, algunes accions passades i recents de repressió que, el valencià i els valencians, hem rebut al llarg de la història, les quals, desgraciadament, potser encara no s’hagen acabat. De segur també vosaltres en sabreu un bon feix més.
–1715: Es prohibeix el valencià en les escoles i en el catecisme. –1716: Es prohibeix el valencià en els jutjats (Se podrá el mayor cuydado en introduir la llengua castellà, a cuyo fin darà las providències más templadas i disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuydado). –1755 Es prohibeix el valencià a les ordres religioses. –1768: Es ratifica la imposició del castellà en l’administració de justícia, en les escoles i les jurisdiccions eclesiàstiques. –1772: Es prohibeix el valencià en els llibres de comptabilitat. –1780: Es prohibeix “representar, cantar i bailar piezas que no fuesen en idioma castellano”. I segueix…
–1812: “Instrucciones” de Manuel Godoy sobre els teatres: es prohibeix qualsevol idioma que no siga el castellà. 1828: S’obliga al fet que els llibres parroquials s’editen només en castellà. 1837: Un edicte reial imposa castics als xiquets que parlen valencià en l’escola. 1838: Es prohibeix que els epitafis dels cementeris siguen en valencià. 1857: Es ratifica la prohibició del valencià en l’educació pública. 1862: Es prohibeix el valencià en les escriptures notarials. 1867: Prohibició que les peces teatrals s’escriguen “en los dialectos de las provincias de España”. 1870: Es prohibeix l’ús del valencià en el Registre de la propietat. 1896: “Dirección general de Correos i Telégrafos”. Es prohibeix parlar en valencià per telèfon. 1902: Real Decreto de Romanones (lliberal-llibertí) que prohibeix el catecisme en valencià. (Separació església-estat?)
–1917-1923: –Real Orden que sanciona els mestres que ensenyen en valencià. Real Decreto, pel qual se sanciona els mestres que utilitzen el valencià amb el trasllat. Reglamento de la Ley del Notariado, que prohibeix l’ús del valencià. Circular que obliga a l’ensenyament en castellà. 1939: Prohibició de parlar o escriure en valencià. El nostre idioma queda prohibit: en la ràdio, els llibres, el teatre, en tot tipus d’impresos, participacions de boda, estampes de comunió, així com en cartells i anuncis, en els noms de pila, en el cine -fins al 1964-, fàbriques, escoles públiques i privades. En les làpides dels cementeris, esqueles mortuòries. Nomenclatura d’hotels, restaurants, bars, noms comercials, marques, embarcacions. Conferències i actes culturals, correspondència privada fins al 1940. Inscripcions en els registres civils. Als funcionaris ni entre ells ni en el públic. Noms de carrers. Per llei es deroga l’Estatut de Catalunya i prohibeix el valencià: “El caràcter de cada región será respetado, pero sin perjuicio para la unidad nacional, que la queremos absoluta, con una sola llengua, el castellano”.
-1945: Reglamento de prisiones: Els presos a les càrcers només hauran de parlar castellà. 1961: Al nou reglament de Telégrafos: es prohibeix el valencià. 1968: Prohibició a Joan Manuel Serrat de cantar en català a Eurovisión. 1986: Real Decreto, que aprova el Reglamento del Registro Mercantil pel qual s’obliga que les inscripcions es facen exclusivament en castellà. 1995: Llei d’ordenació i supervisió de les assegurances privades, per la qual s’obliga que les pòlisses estiguen escrites en castellà. A més es publiquen, al voltant de 149 Reales Decretos i altres normatives, per garantir l’obligatorietat de l’etiquetatge de productes alimentaris i altres, en castellà.
–2001: Intervenció del rei Juan Carlos I en el lliurament del Premio Cervantes: “Nunca fue nuestra lengua de imposición, sino de encuentro… a nadie se le obligó nunca a hablar castellano… fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntat libérrima, el idioma de Cervantes”.
–1995-2015: Fre de la llei d’Ús i Ensenyament del Valencià per part dels governs majoritaris del PP a la Generalitat. Tancament de línies en valencià. 2011 Tancament dels repetidors de TV3 al País Valencià. 2013, Tancament de Radio Televisió Valenciana. 2017: suspensió cautelar del Decret de Plurilingüisme. Recurs contenciós administratiu interposat pel govern central contra el Decret 61/2017 de la Generalitat pel qual es regulen els usos institucionals i administratius de les llengües oficials (prohibint l’ús del valencià en les comunicacions amb els governs de Catalunya i Balears, en què argumenten que l’única llengua comuna entre els tres territoris és el castellà).
De com se les gasten ara, afegisc ací aquesta declaració de principis exposada per la desagradable Bonig –desagradable políticament, clar-, en una conferència al “Forum Nueva Economia”, junt amb el xenòfob Albiol, respecte del Govern Valencià, en febrer d’enguany: “La hoja separatista está marcada desde los años 80 y empieza por la educación y por la administración” “…el independentismo catalán necessita a la Comunidad Valenciana y a las Islas Baleares para su expansión…”
Tot i que ens semblen a hores d’ara arguments peregrins superats, no és cap broma allò que diu: l’estratègia és la mateixa que l’engegada en aquell any 1715, els dóna els vots “democràtics” suficients per copar la sobirania nacional, i en el seu nom, seguir fent les accions de quan la sobirania l’ostentava el rei, els cacics del segle XIX i XX, o els colpistes de sempre.
Què fer-hi amigues i amics davant tanta ignomínia?, particularment, davant els recursos presentats per paralitzar el decret d’ús del valencià a l’administració, i contra el decret del plurilingüisme? Encara que ens semble estar agafats a l’únic clau existent en la paret llisa, pel descontent i desconcert sembrat pels suprematistes, haurem d’estar darrere del Consell i del govern de la Generalitat, de la Conselleria d’Educació, donant suport a la societat civil que a la seua vegada recalça alumnes i pares, per defendre les línies en la nostra llengua, perquè són, sense dubte, les que garanteixen per dret i pedagògicament el coneixement, per igual, de les dues llengües oficials, a més de facilitar-ne el d’altres. No ens resta una altra millor, no defallim. Estan esperant-ho.
Vet ací l’Estellés una altra vegada. Què hi faré? A Joan Fuster. Mural del País Valencià.
“I secundant el teu ardent propòsit, hem pujat junts, un dematí al Mondúver… hem vist pujar, lluminós, el país… que torna a ser castell i lluminària, allargassant, com braços, els seus llums damunt la mar obscura i tortuosa” .
