Radioactivitat, amistat i Mise en Abyme

‹‹LA PERFECTA AMISTAD

de què parle és indivisible:

cadascú s’entrega al seu

amic fins a tal punt

que no li queda res

per a repartir

als altres.››

1580, De la amistad, Michel Montaigne.

 

En aquest moment del segle XXI, demanar amistats a les xarxes socials no és sinònim de tenir un criteri ètic respecte al que significa el concepte de l’amistat, tot i que en xarxes socials com ara Facebook, tenim la possibilitat d’etiquetar les persones nouvingudes com a “amistats” al nostre mur amb un pseudònim o marca personal, caracteritzada pel nostre nom i cognoms, que podem encasellar i identificar amb fotografia o sense, i que, potser, si és conegut ens informe també del tarannà aproximat de la seua realitat, de l’allure, fesomia d’idiosincràcia i nissaga d’humanitat, malgrat que com a conegudes, persones, i també podríem dir individus, i fins i tot això que avui dia alguna gent amb criteri més aproximat al que considerava al 1580 Michel Montaigne, en designaria “millors amics”. Aleshores, per defecte una estrella s’encén, s’omplena, que tothom la puga veure o no, depèn de l’ús restringit a qui li toca, ara i ací, però en quin ara i ací, ser, estar, semblar, parèixer, aparentar, habitar, conviure-hi i viure-hi, si hi posem filtres, o que tant ens faça, o “coneguts”, que venen a ser coneixença, és a dir, saludats virtuals, o menys amics o amigues, reals, perquè l’AMISTAT en majúscula, a què feia referència l’autor que hom cita, s’hi ha dissipat per a determinades persones, mentre el concepte soledat s’hi atenua donant pas a un deambular buit, vague, i per a algunes persones valuós, cosa que es matisa en el grau d’exigència de qui concep l’AMISTAT a l’estil de Montaigne. Però aquesta gent, alguna, minuciosament i acurada, fa un ús ben higiènic de les xarxes socials, de vegades, o en tenen o no, d’amistats, de presència fefaent, però qui en té de presència i s’hi identifica es planteja que és l’amistat, hi ha qui en suma i en suma d’amistats, i comparteix part vital i gustos polítics i socials com capsules fàcils i visuals de supervivència de la cultura de l’autoajuda, notícies de qualitat i banalitats i minúcies, ximpleries, en general, de tota mena, i tant li fa ser-ne conscient del corrent inabastable de voyerisme modern. Hom està contínuament exposat a través del nostre mur, i gràcies a aquest, o malauradament, a mostrar qui és. Hi ha gent que és bastant fidel a la realitat, i mostra despreocupadament sense aprofundir en essències i identitats, i, tant consegüentment com a priori, tant li fa, tant se val, atès que no se n’ha d’avergonyir de res, ja que no té res a amagar, però es tracta de destapar-se, de saber quin ús en volem fer. Resulta ser com quan anem a comprar a la botiga d’ultramarins de barri oberta les 24h del dia, a l’hora que siga per tal de satisfer luxosament o precària la necessitat intermitent d’allò bàsic, i de manifestar que són necessàries per aquestes plataformes per desvirtualitzar, envitricollar o cohesionar, idolatrar i estimar-nos, com si es tractara de treballar de grat i debades per a una manifesta i potencial ONG, i fer-ne d’ hores, plenes o buides, o hem de seleccionar, com quan comprem, marques blanques, o additius, o lloc d’origen i denominació, per empassar-s’ho tot saludablement, o sense rostres, i esmorteir el concepte de frontera, i atrinxerar-nos, de què es tracta doncs?

 

L’amistat, és un veïnat no escollit a la distància present i que defuig més etiquetes encara com si de la ‹‹mise en abyme››, o “posada en abisme” es tractara, concepte de la literatura francesa, heretat per la resta de literatures i arts, per a designar en literatura i narratologia, l’estructura i l’abisme, i la capacitat d’imbricar una història dins l’altra, a mena de “nines russes”, abyme o abisme, buit, ple, camp d’abast il·limitat i alhora perillós, ara per ara, en territoris fronterers i geomètricament parlant, desarrelats de l’amistat, esgrimes en un kubik que, per tal de conèixer-se s’hi posen constantment a prova, i si ballen bé l’espasa hi ha flasback i empatia, ja no són coneguts sinó amistats, però es tracta que hom pose medalles i estels, o més bé, saber que tothom qui ens vinga de gust pot entrar a jugar esportivament a la boxa, a fer piragüisme, i seure a la barra al de matí del nostre bon dia i cafè, o copa, o sopar en família, i quina FAMÍLIA, en majúscules.

 

Garbellar, doncs. Teatre, cinema, fotografia, entre d’altres arts espai-temps delimitades aèries, orgàniques, dinàmiques, de la quarta paret i del seté art, poden tocar el mise en abyme, com les amistats, com les famílies, com els captaires del sentit i el bon periodista i la bona periodista, arqueòlegs patrimonials, de l’estructura en el buit, ciutadans a la recerca de la contracultura, i quin robot suplantarà l’art, o quin animal, quan practiquem la taxidèrmia?. Els goril·les també pinten, als museus, i mira que en són d’autèntics, qui se’n burlava de Miró, i de la possible problemàtica, ara que en dirien psicòlegs ben professionals i pedagogs com sociòlegs de la cultura, i de la qualitat flonja del gruyère suís o francès, quin paradís i quin nom, quin autoretrat quin ego i quin camp de convivència, connivència o batalla? Dalí, no pintava només matèria fondant, sinó que s’acoblava al subconscient del significat i del significant com Miró, els Germans Van Eyck, pintors del flamenc gòtic tardà, o hi ha dolor en el temps i sacrifici, i gairebé tot arreu i pertot en la convivència passa factura. Per tant, vivim entre Fryda Kahlo o anem a Cartier Bresson en fotografia o Francis Bacon, que ens mostra la decepció respecte a l’art o la realitat invisible i autèntica la destrucció i la reflexió i resiliència de l’humà. Què és art i què no ho és? pintaria com els goril·les Bacon? hom pensa que no, que per a gustos colors, com per a les amistats, i hom s’hi queda aquí i hi roman, entre el gran abisme i l’aflorar del mise en abyme, i el joc d’escacs, tot recordant Vinyoli, passen passen i vegen, diria Lynch, en L’home Elefant i en volem un així i una ‘allina’ o “aixana”, fem mans i mànigues, i, amb la diversitat, hom vol blancs i negres, i color ric en gammes cromàtiques diverses i heterogènies, i poder desdejunar-me amb un goril·la al zoo de la meua tina o al cadafal, i esmorzar amb un cantant i compartir gustos i emocions intermitents, i estimar a la nostra manera, llarg procés de coneixença, connectar, ai! que no ens passa ni sovint ni amb tothom, vet aquí, llavors la mar del futur i la vida mateixa.

 

Ahir Colossal, de Nacho Vigalondo, 2016, EUA| VOSE| 109’. Fantàstic. Comèdia, ens va fer gaudir des de la ficció del setè art en reestrena als cinemes Aragó, tot atenent als esdeveniments d’aquella sinopsi, al moment que arrenca en un telenotícies que informa que un monstre gegant està destruint la ciutat de Seul, mentre la Glòria s’adona que, mitjançant la seua ment, està connectada de forma estranya amb altres esdeveniments... i el monstre de llums i el robot captaven l’atenció de tothom i poques i pocs reien a la sala, seria sala per a part del públic i caverna per a d’altre, emocions positives o esglais, humor, crítica que s’hi expandia in situ, i qui va captar-ne el sentit de tot plegat o, si més no en part, d’allò que representava cada robot i cada personatge, dels rols i les caricatures de l’ara, i dels gestos del desenllaç, i de la desfeta de la manualitat de la noia aixafagada pel company-enemic, tot evocant el nus i lligam dels vincles de les seues vides a la infantesa per actualitzar tal analepsi també a la llarga, d’on venia la lluita, i qui és qui, i que és què... i el riure era a la fosca, coneixença o amistat, no ho sabem, posem-nos els nostres criteris, i en la cultura i la contra relativa de cascú, avant a cercar la riquesa i els valor qui vulga. En la nova À punt, la nova RTVV, hauria d’haver-hi criteri, pluringüisme, presència rica del valencià net i defensa de la nostra identitat però també, espai per a debats, cultura de la bona i contracultura... COLOSSAL, AMISTAT en el mise en abyme, voltors, hienes de les cavernes, meduses d’aquari, cavalls de Troia, peixos japonesos, i conills meravellosos...una mirada ecològica i deconstructiva, poder expatriar, fer fora d’una feina sense justificar-ne de motius, també ho fa el món de la cultura a casa nostra, CAVALLERS VA DE BO!

 

 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat