Gramsci, Fuster... matisar la vigència dels dos pensaments

He trobat de gran interès el conjunt d’aportacions que conformen el llibret El pensament i l’acció. De Marx a Gramsci en Joan Fuster. En conjunt, els textos que podem llegir aporten hipòtesis i interpretacions al voltant de les possibles influències dels dos primers esmentats en el valencianisme fusterià. Algú es podrà preguntar sobre el sentit que aquest tipus de reflexions pot tindre hui en dia. Doncs, en aquest cas, el tema interessa, al meu parer, per aproximar-nos al bagatge ideològic del valencianisme i, tanmateix, a com poden seguir abordant-se els reptes de la construcció del país.

Al prefaci, Antoni Rico ja suscita com la vigència dels pensaments de Gramcsi i Fuster es podria matisar. Jo, a més a més, diria que caldria matisar. I això mateix és allò que en aquest paper voldria fer, en la mesura que en alguns moment sóc citat, en el context de les diferents posicions polítiques que hem assumit a les propostes vinculades a l’herència de Fuster. Com el professor Ferran Argilés sosté, Fuster no fou un marxista, ni segurament havia llegit Gramcsi abans d’escriure Nosaltres els valencians. Des dels anys seixanta, però, molts dels elements i anàlisis considerats marxistes, a les seues visions diferents, van anar calant al si del pensament i l’acció de totes les colles fusterianes, d’aquesta forma, en la mesura que aquestes colles féiem política, més o menys encertada, òbviament, l’acció i les propostes estaven marcades per idees que partien de Marx, siga en la seua versió més ortodoxa, o les més innovadores que eren les de Gramcsi.

Qüestions com la dels Països Catalans, les aliances polítiques, el desenvolupament econòmic, el paper de la burgesia valenciana envers la identitat valenciana i l’espanyola, el tipus d’autonomia a bastir, etcètera, es van anar interpretant i construint en funció del tipus de marxisme que es tenia. La transició i el consens en torn a l'estatut que tenim, per exemple, serien el resultat en gran part de com una part de l’esquerra va aplicar la praxis marxista, entesa més en un sentit tradicional, dins del qual el valencianisme hi era present, però en un segon pla i, per tant, subordinat als interessos estatals.

Per altra banda, la relació entre aquells objectius, propostes o reivindicacions socials i les més relacionades amb la identitat del poble valencià, entre les quals tenim el concepte Països Catalans, tant al procés dels seixanta com al moment present, es podia fer des de premisses més properes a Gramsci, que es basen més en una democràcia de base participativa, o des d’altres més tradicionals.

Per acabar, en quant a la meua trajectòria, afegiria que tant Fuster com Gramsci són parcialment actuals i vigents, si ho fem sense ortodòxia, com a propostes de mètodes i de praxis. Al llibre d’Amadeu Fabregat Converses extraparlamentàries, a la part que em pertocà, vaig intentar expressar una mena de visió gramsciana de la via valenciana cap a una autonomia basada en una concepció consellista. Avui, però, la matisaria sense renunciar a la filosofia de fons: l’autonomia com a poble implica necessàriament l’autonomia dels ens socials col·lectius.

 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat