Les portes tancades

“S’albira l’home nou,
la nova era.
La resta és
això que tots sabeu:
Davos i Seattle.
La impura carn canalla que protesta”.
ANTONI FERRER, de “Cant Temporal”

Són les hores del migdia, a dintre de casa. A recer d’un estiu que ens crema les expectatives d’oci i ens fa reus dels espais d’ombra i l’aire condicionat. Parem taula davant del televisor. Cerquem una distracció que ens permeta la mastegada autònoma i la posterior plaent digestió al sofà. I llavors, a la primera cullerada, apareixen els anuncis de les ONG’s que fan aquelles crides a la solidaritat amb locucions i imatges dramàtiques que ens aturen el mos a la gola i ens fan baixar la mirada fins al plat.

Aquells segons de metratge que se’ns fan eterns. I per molt que hi posem voluntat sabem que no hi ha ficció. Que el rostre de la mare que ocupa tota la pantalla amb aquells ulls immensos i la mirada perduda, mentre sosté una criatura als braços que li xucla el mugró pansit d’una mamella eixuta, és real. I també és real aquell altre que estira els braços per agafar aquell bol de farinetes que s’engolirà de seguida a glopades sorolloses. I aquell a qui el metge mesura l’avantbraç amb una cinta de coloraines que indica, amb un insòlit disseny cromàtic, la distància que resta entre el seu cos i la mort.

Tot és real i ens ho han posat a taula en aquell moment precís. Està estudiat, planificat, executat amb la conveniència del seu interès publicitari. Ens han escudellat el plat per al convidat incòmode. Aquell que mai ningú no demana. Que s’hi presenta sense avisar. Amb aquella urgència que, a poc a poc, va resultant-nos desconeguda. Potser perquè aquests anuncis, insistents en les seues proclames d’ajuda, aconsegueixen un efecte contrari, ens immunitzen. Tenen aquella estranya condició pedagògica afegida per mantenir-nos en el costum del nostre àpat i, alhora, resseguir la misèria que s’hi passeja fins agafar la profilàctica condició de la indiferència. Vol ser commoció i acaba sent vacuna.

La pobresa ja no ens resulta una tragèdia. La desgraciada condició dels altres en llunyania, menys encara. És un costum, un posat d’habitud que seu, amb pertorbadora normalitat, a les nostres taules parades. No la veiem amb la seua condició de comanda de refugi. Ens han esporgat la compassió del brancatge dels afectes. Sempre és “allò que passa als altres”, com si no haguérem superat eixe posat de la infantesa i que ara té molt poc d’ingenuïtat. La mort aliena no ens pertany. Ni les seues conseqüències.

Abans els veïns trobaven les portes obertes i les creuaven per portar-nos el condol. Recorde el dia de la mort del meu avi. La notícia de l’accident impactant sobre nosaltres i estellant-nos el dia. Aquella paràlisi de tristor que agafaren ma mare i la meua àvia. Les fogasses pastades, en la post, apunt per dur-les al forn. El silenci sobtat que va capgirar aquella jornada de festa. Aquella incapacitat per avançar en les coses petites. Recorde els veïns, tot el dia, entrant i eixint de casa. Amb l’autoritat que donava la compassió. Posant el dinar al foc, anant al forn, escurant la vaixella. Apedaçant el migdia amb aquella estranyesa de normalitat. Recorde la mare i l’àvia envoltades de gent, constantment. La casa habitada de xiuxiuejos i paraules dolces. Recorde els veïns posant les seues mans i els seus ulls, plorant-nos aquella pena amb els seus propis cossos. 

Llavors teníem les portes obertes. Res no ens resultava estrany. Aquell temps, quan el patiment ens feia trobadissos. Aquell temps, quan érem éssers humans amb el complement inexcusable de la compassió. I ara que hem tancat totes les portes, tot és infinitament lluny. Ja no tenim ulls, ni mans, ni cor, per plorar per ningú. Tot és infinitament distant. Tot és rere les portes tancades.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat