La senadora del PP Susana Camarero i les Diputades Elena Bastida i Blanca Garrigues han demanat en roda de premsa al Consell Valencià “altura de mires” per a sumar-se al Pacte d’Estat sobre la violència de gènere, que en un futur pot veure la llum. Desconec si elles sabran elevar-se suficientment com per a qüestionar el model socioeconòmic que potencia i s’aprofita de la violència de gènere i la resta de violències que pateix la humanitat.
Però sense entrar en el debat que proposen sobre “a quina altura tenen les mires” el Consell Valencià o el PP, sí que vull recordar que al País Valencià el PP ha governat la Generalitat Valenciana durant 20 anys i, per tant, han estat també els i les responsables de les polítiques contra la violència de gènere, concebudes des del seu paradigma ideològic, potenciador dels interessos privats de les minories privilegiades. Des d’eixe paradigma només es poden concebre, en el millor dels casos, polítiques pal·liatives sobre la violència de gènere, però en cap cas preventives. El pacte d’estat anunciat anirà en la mateixa direcció?
Durant eixos vint anys hem pogut veure la posada en funcionament de recursos d’atenció a dones que pateixen violència de gènere com el Centre Dona 24 hores de València (obert en 1996) amb les professionals treballant en qualitat de becàries i, evidentment, amb les condicions laborals de becàries. Dos o tres anys més tard vam viure el procés de privatització dels Centres Dona 24 Hores de València, Castelló i Alacant que van passar de públics a ser gestionats per empreses de telemàrqueting com Iberphone, empreses de serveis com Eulen, o la UTE Lonerson –Tissat feta a mida per Rafael Blasco (conseller de Benestar Social aleshores) i el seu soci Cesar Tauroni, els dos actualment empresonats. Totes elles empreses amb “ampla experiència” en violència de gènere com poden imaginar les persones lectores. La mercantilització del món capitalista va ser imposada també en els recursos de violència de gènere, i els van convertir en negocis.
En eixos vint anys el Centre de Protecció de València passà a mans d’una empresa pertanyent a Dragados i Construcciones, segurament molt especialitzada en intervenció en violència de gènere (enteneu la ironia). Algunes ens preguntarem sobre quin benefici econòmic es podia obtenir de la gestió d’aquests recursos perquè les empreses privades estigueren tan interessades. Mentrestant, el Centre de Protecció de Castelló va ser investigat per unes denúncies de les dones residents, per les condicions materials en les quals es trobaven elles i les professionals. La Comissió de Seguiment que realitzà la investigació va elaborar en 2003 un informe on demanava millores materials i laborals per a les professionals que treballaven i va concloure que l’empresa que el gestionava en aquell moment havia demostrat insuficiències en la gestió per mantenir un centre de qualitat.
Durant eixos vint anys cada vegada que una professional opinava que les coses no funcionaven com calia, o demanava millores en les condicions laborals, se la sancionava i despatxava del treball per ordre directa de les altes instàncies, a les quals l’empresa adjudicatària li devia vassallatge.
Vint anys en els quals s’han succeït plans, programes, protocols…per lluitar contra la violència de gènere sense eines des de les quals qüestionar el rerefons de la violència, sense tenir en compte l’opinió de les dones, del moviment feminista o de les mateixes professionals que són les que treballen directament amb les dones i saben de primera mà on es troben els problemes realment. Ningú no escoltava, no fóra el cas que tinguérem raó.
I com a premi, el PP, amb les seues polítiques generadores de transvasament de rendes a favor del capital, va aprovar la Llei sobre Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració local que eliminava les competències en aquesta matèria als Ajuntaments, deixant els Serveis Socials Municipals completament impossibilitats, encara que resulta que són la garantia bàsica i fonamental de l’atenció primària per arribar a tota la població, i quan resulta que les treballadores socials estan intervenint en la violència de gènere des d’abans que s’anomenara així, i quan encara no estava tipificada com a delicte. Una Llei que no racionalitza res, al contrari, l’eliminació de competències públiques suposen violència contra la població.
Es podrien relatar moltes més coses d’aquests vint anys pel que fa a la violència de gènere, però no és l’objectiu del meu article. El que realment volia és felicitar-les per haver-se pres aquest tema seriosament, estar col·laborant en l’elaboració del Pacte d’Estat, i sobretot, per estar treballant per la recuperació de les competències dels ajuntaments en matèria d’igualtat i violència de gènere.
Les 500 mesures que s’estan consensuant entre el Senat i el Congrés dels Diputats no poden ser objectius generals sense més que no qüestionen l’status quo. Han de tenir un desenvolupament específic clar, uns indicadors d’avaluació reals, i han d’anar acompanyades de pressupostos blindats per a contractar més professionals especialitzades per als recursos saturats del País Valencià. Possiblement no cal un nombre tan gran de mesures, i segurament no cal fer més protocols per a regular-ho absolutament tot, sinó aconseguir que els que ja hi ha s’implementen adequadament i amb els recursos suficients.
Una petició sí que us faria a vosaltres com a PP i a la resta de forces polítiques. És fonamental que els esforços que es fan vagen en la direcció de canviar el sistema social, econòmic i polític que patim si volem acabar amb aquest model violent, on el capitalisme i el patriarcat s’han fusionat en un model de dominació global. Amb això faríem bona cosa de prevenció. Però quan ja s’ha produït la violència i sols ens queda pal·liar els seus efectes en les dones i els seus fills i filles, cal fer millores en la intervenció i per això és imprescindible que compteu amb les organitzacions feministes i amb les professionals que són les que saben per l’experiència de molts anys. A més, comenteu a la roda de premsa que dels 1.000 milions (repartits durant 5 anys), 500 aniran destinats a les comunitats autònomes i 100 es repartiran entre els ajuntaments. Doncs bé, vigileu tots i totes que no se li aplique al País Valencià l’infrafinançament al qual ens tenen acostumades, perquè serà difícil que pugem donar suport a un pacte estatal que no tinga en compte les necessitats de la nostra terra.
