En un moment com aquest en què tothom parla de la configuració de l’Estat com si d’açò depenguera el funcionament del sistema solar, crec que és oportú recordar que les grans transformacions polítiques sempre s’han fet de baix cap amunt i rara vegada al revés.
Quan durant la transició es parlava de «fer País», alhora es parlava, com d’una cosa lligada indestriablement a l’altra, de «fer comarca» perquè s’entenia que comarcalitzar el País Valencià equivalia a estructurar-lo de forma més coherent i dinàmica en benefici, sobretot, del nou municipalisme emergent per a donar als ciutadans aquelles millores de tot tipus que el franquisme mai no havia encetat. Havia, doncs, que donar resposta a la nova societat democràtica per a garantir les exigències de la ciutadania.
El professor Rafael Juan i Fenollar escrivia el 1981 que, per als valencians, un tret intrínsec de llur condició de «provincialisme» és el sucursalisme o mentalitat de sucursal. La condició perifèrica de la província respecte a un centre comporta això perquè la província mai no serà centre. Per altra banda, el sucursalisme genera un complex d’inferioritat que situa els pobles (i la gent) a la defensiva i provoca que es desenvolupen ressentiments i desconfiances vers altres pobles (i gent) i provoca una exacerbació de l’amor propi local. Els parèntesis són meus.
Dit açò, com una mena de cant a la descentralització provinciana, com deia Fuster, cal pensar que una comarcalització viable seria aquella que tècnicament reunira les condicions òptimes per a la prestació de serveis mancomunats dels municipis que la integren i que políticament i territorialment s’apropara el més possible a la divisió comarcal més reconeguda històrica i culturalment.
S’han fet molt estudis al respecte des de la Crònica de Martí de Viciana al segle XVI o Gaspar Escolano al XVIII fins ací, així com aportacions dels millors historiadors, sociòlegs, economistes, escriptors i geògrafs del País sense oblidar les publicacions de, per exemple, la fundació Alfons el Magnànim i la primera Diputació de València democràtica realment ressenyables. Però malgrat tot, el tema s’ha deturat com un carro estacat fins a l’eix. I, per què? Cal preguntar-se.
Al meu parer, l’única explicació possible és que els partits polítics (tots) miren més de conquerir el centre que no la perifèria, la qual passa a un segon pla més indefinit i sempre a llarg termini quan crec que hauria de ser al revés! Però bé, ací cadascú va al que va ja que, després de cada elecció més o menys general, ja ningú no parla, per exemple, del futur de les diputacions provincials ni de res que li se parega ni tampoc, clar, de la reconversió d’aquestes en altra cosa diferent a l’actual malgrat que ho permeta la Constitució espanyola. En definitiva, el partits polítics (tots) pensen més en el que es pot fer des de Madrid que no des d’ací, i es diga el que es diga: els hi dona paüra la descentralització i ni se la creuen. I per què? Torne a preguntar, doncs perquè un territori descentralitzat és més difícil de dirigir i augmenten les possibilitats de tensió centre-perifèria en haver-hi més llocs de decisió. Així de simple. Per tant, tots defugen el tema. És evident, una vegada més, que preval la desconfiança mútua d’uns respecte els altres. Dialècticament podem discutir sobre el sexe dels àngels, però em sembla més difícil arribar a un acord que descentralitze la política que a un acord sobre el sexe d’aquells. Mai no podrem fer País amb uns elements així: encara hi han molts comtes-duc d’Olivares en miniatura per ací es visten com es visten.
Si fer comarca és fer País, podríem dir el mateix al revés? És clar que no, almenys en les circumstàncies polítiques actuals on els moviments polítics són centrípets, que no centrífugs. De tant en tant n’apareix alguna bengala, però res que li se parega a un veritable castell de focs que òmpliga el cel nocturn de colors, i amb un pum! s’esvaeix tot. Als pactes polítics que es fan per a governar el País mai no apareix la voluntat de comarcalitzar el territori: ni s’ho plantegen, malgrat que comarcalitzar significa potenciar els territoris més desafavorits per a frenar la creixent despoblació interior, racionalitzar els nuclis de desenvolupament productiu lluny de l’actual sistema que a mena de pols de desenvolupament franquista tanta emigració causen, frenar el procés metropolità que s’engoleix l’horta, les zones litorals i les ecològicament més valuoses, crear una xarxa vial que aprope les persones als nuclis on es presten els serveis públics més bàsics o mantindre i potenciar una cultura que per aquells moviments demogràfics està perdent-se a passos de gegant pel fet que, com està demostrat, la integració ha fracassat i, com a mínim, cal delimitar les zones d’influència, també cultural, per a donar una resposta com cal abans d’extingir-se tot en una barreja despersonalitzadora.
