Feminari València 2017, Àrea d’Igualtat, Diputació de València. Alicia Miyares i els ventres de lloguer (minut 36)
No tenia la menor intenció d’escriure un article sobre els ventres/úters de lloguer ni de debatre sobre la raó que fa que persones adultes puguen ser promotores –progenitores, no són– d’un ésser humà alhora que converteixen la maternitat en una mercaderia: compra, venda, contracte, banalització del cos de la dona, joc perillós amb drets fonamentals… Però Facebook és Facebook i allí s’hi generà la polèmica o la inspiració. En realitat m’havia proposat parlar de la dona, les dones, que van véncer el drac, el mal, la bèstia, la Tarasca, com santa Marta, la reina Radegunda o santa Margalida, una màrtir descatalogada per l’església. M’interessa la figura perquè normalment les dones són raptades pels dracs, i el rapte es converteix en una de les imatges més expressives del domini absolut sobre la dona. Recordeu que segons Heròdot la causa per la qual els hòmens fan guerres és per raptar dones. Per tant una dona, màrtir o santa, que mata dracs i els sotmet mereix atenció, sobretot si és popular i acaba convertida en la protectora de les dones parteres i de les criatures acabades de parir. Ves per on, la vencedora del drac s’afegeix al debat. Cert és que se’m creuà per davant de la santa un cardenal, l’habitual Cañizares, que en l’homilia –un espai habitual per subministrar ideologia– de la cerimònia de renovació de l’Ordo Virginum, el propòsit de ser verge de 70 dones en la Catedral de València, desbarrava en declamar que la virginitat de les dones és “carisma precioso que encierra en sí la belleza de la persona que entrega todas las dimensiones de su ‘ser y hacer’ para que la frescura del Evangelio brille en medio del mundo y en lo cotidiano del cada día”. I alhora que em preguntava per què els hòmens catòlics no poden proposar-se ser verges, “para que la frescura del Evangelio brille”, també em preguntava si ser verge per a una dona volia dir, també, no tocar-se el clítoris.
I recordava les explicacions de Marcela Lagarde sobre com el patriarcat, en desplaçar l’erotisme del clítoris a la vagina, associa l’erotisme femení amb la maternitat. I després el patriarcat construeix per a la dona que no té fills la imatge de dona castrada. “En nuestra cultura resulta de tal manera impensable que una mujer no tenga hijos, que no existe un concepto para designar el hecho y es necesario describirlo. En general se condena a hombres y mujeres adultos sin hijos, pero en el caso de las mujeres no tener hijos es un atentado imperdonable”, diu Lagarde.
Aviades estem! Dones mutilades, dones castrades, dones verges i, ara, mares de lloguer. No tenim una sexualitat clara si no som mares, però sempre podrem brillar si li dediquem la sexualitat mutilada a Déu. Però quina classe de dona serem si, a través d’un contracte, ens quedem amb el fill d’una altra dona? Madastres legals? Ai, les guerres i els raptes en els cossos de les dones!
En el debat del Facebook, algú m’explicava amablement que vol regular-se la cessió voluntària del ventre de manera altruista –mira que bé!, ací també “brillará la entrega”– i també m’argumentaven que el fet de la, mal anomenada per confusa, “subrogació de la maternitat” s’assembla a la donació d’un ronyó i, afegia, “quin problema hi ha en el fet que qui així ho decidisca puga cedir temporalment el seu cos per gestar una vida?” –mira, com Cañizares– i “la persona que entrega todas las dimensiones de su ‘ser y hacer'”–.
Transcric l’inici de la intervenció d’Alicia Miyares, filosofa i escriptora en el Feminari de València, per a respondre a quin és el problema amb l’esperança que vos quede tan clar a vosaltres com a mi: “La práctica de los vientres de alquiler es algo sencillo y terrible que se materializa a través de un contrato en que se suscribe que una madre va a renunciar de manera irrevocable al derecho de filiación y custodia para siempre de su hijo. ¿Por qué a algunas personas les parece perfecto? Porqué ponen por encima de cualquier derecho el deseo de tener un hijo. ¿Qué és primero? ¿Qué vale mas en el orden social, satisfacer los deseos o consolidar los derechos?”.
Sobre els ventres/úters de lloguer puc discutir tant com vulgueu, però un desig no és un dret. El dret es regula, el desig es compleix o no! Jo desitge no morir, pesar 50 quilos, poder llegir tres llibres al dia, no treballar, no pagar impostos i caminar sobre les pedres, fer patir els meus enemics, que tot el món llija els meus contes i que la meua gata es deixe vacunar. Que no es complisquen els meus desigs em provoca frustració, m’angoixa i, segons com, m’amarga. Ara bé, quan tinc un desig, i “tindre fills” és un desig o una imposició ideològica, no intente convertir-lo en un dret i regular-lo i, si m’ho puc pagar, convéncer-vos que m’heu de fer costat. Les dones podem parir o no fer-ho, que és el meu cas, però que ens embarassem per “complir el desig” de qui s’ho pot pagar és immoral, és esclavitud i atempta contra el dret a la dignitat humana. Qui tinga desig de procrear i no puga, que es busque altres desitjos per a viure i deixar viure!
