Tinc por, tinc por i em sent fotut i malament i trist i emprenyat, i fastiguejat i rabiós…
Tinc por perquè som bons, perquè tenim raó –sí, tota la raó del món; què passa?–, perquè estimem la vida, els animals i les persones; perquè ens agrada el Sol, els estels i la Terra i, també, és clar, la nostra terra, la nostra petita i grandiosa terra, amb la seua llengua, la nostra llengua; que potser no és la millor ni la més parlada ni la més prestigiosa, però és la nostra, la nostrada llengua catalana, parlada per valencians, balears, catalans, ponentins, rossellonesos, andorrans o algueresos, i no en volem cap altra, i no n’odiem, però, cap altra, i estimem també les altres llengües, més parlades o no, més prestigioses o no; i tanmateix però, volem, necessitem, i ens n’orgullim, sobretot, de la nostra… Sí, perquè és la nostra…
Però tinc por –sí, molta por–, dels veïns de Ponent –o d’alguns veïns de Ponent!–, perquè potser ara vindran amb el seu odi i menyspreu farcits d’ignorància a imposar-nos la seua mediocritat, el seu esperit sempre gris, sempre lleig, sempre pudent, com una boira farcida de silenci i de mort…
Ells no són bons, no, ni tenen raó ni estimen la vida ni els animals ni les persones (ni tan sols a ells mateixos); ni tampoc els agraden el Sol ni els estels ni la Terra; i per això ens odien i ens volen anorrear, eliminar, suprimir, conquerir i fotre; i així poder oblidar la seua ignorància d’éssers vulgars, petits –ben petits–, incultes, grollers i bròfecs. Però no, ja està bé, ja n’hi ha prou. Ja no vull tindre més por. Perquè no vull sentir-me fotut ni malament ni trist ni emprenyat ni fastiguejat ni rabiós. No vull que em contamineu amb el vostre odi ni la vostra mesquinesa o vilesa.
Vull estimar la meua terra i la meua llengua i la meua gent; i no consentiré pas que ens embruteu amb el vostre fem, amb la vostra merda. Són massa anys ja, massa segles; i vull dir-vos que no podreu mai amb nosaltres. No ens uniformareu, no ens englotireu, ni ens engolireu. Us esguardarem a la cara, als ulls, al més pregon dels ulls, per tal que pugueu veure-hi reflectida la vostra imatge petita i mesquina d’éssers vils i bròfecs; i així, tal vegada o tal volta –si és que encara resta justícia al món– esclafireu en mil bocins atapeïts d’horror i vergonya. Quina vergonya, cavallers!
Així doncs, ja no us tindrem por mai més. Cal ser valents, més valents que mai. I ara ja no em sent fotut, em sent content, i ara ja no em sent malament, em sent bé, i ara ja no em sent trist, em sent joiós i feliç.
Visca la terra! Visca la nostra llengua!
