El Consell Valencià de Cultura fou creat el 1985 en compliment de la corresponent previsió estatutària. La seua funció es concretà en vetllar per la cultura i la llengua dels valencians. Des d’aleshores, ha funcionat segons unes normes que no han variat; és, per tant, una institució consultiva de les institucions i, molt especialment, de la Conselleria de Cultura. Amb el nou vent de canvi que vivim al País Valencià, tal vegada caldria incloure a l’agenda alguns canvis en allò que respecta al CVC.
Fa uns mesos, un grup parlamentari ens va invitar, a vàries persones, a un encontre per comentar la situació d’aquesta institució. Algunes persones platejaren si es tractava d’una institució prescindible, ja que tenim altres entitats consultives, com l’Acadèmia Valenciana de la Llengua o el Consell Jurídic Consultiu. La meua opinió es va inclinar per la reforma de la llei de creació i sobretot per la conveniència que les administracions tingueren en compte els seus informes i recomanacions.
Al meu parer, les instàncies del Govern Valencià, salvant alguns casos concrets, no han tret el profit que caldria de la tasca desenvolupada pel CVC. Aquest ha fet propostes i recomanacions raonades i degudament articulades al voltant de molts temes i qüestions en l’àmbit cultural, en un sentit prou ample, sense que aquest treball –sí, he dit treball, amb tots els matisos possibles– s’haja traduït en iniciatives que es puguen aplicar. Com he assenyalat, hi ha casos excepcionals, com fou, el 1978, la petició d’un dictamen sobre la llengua. Tanmateix, en matèria de declaració de bens d’interès cultural, les propostes del CVC han estat tingudes en compte en no poques ocasions. No insistiré més en la tasca feta, tot i que es deuria de fer un balanç, una valoració pública. Deixem, per tant, oberta eixa opció. Allò que voldria remarcar, des de la meua opinió, a favor de canvis, seria precisament la línea de reformes. Concretem doncs: el rimer aspecte afectaria als membres de la institució. Les normes vigents estableixen que els membres del CVC són anomenats per una majoria qualificada a les Corts a proposta dels grups parlamentaris. La pràctica ha estat consensuar els noms entre els grups polítics. Aquest seria un punt que caldria revisar, ja que s’haurien de tindre en comte qüestions com la paritat entre homes i dones i, a més a més, s’hauria de procurar que les propostes no vinguen sols des de l’àmbit de la política, sinó també d’altres com el de la cultura i la societat civil. Què dir de la figura del president o presidenta? Que s’anomenés a dit pel president de la Generalitat, com marca la llei, em sembla anacrònic.
Passant a altres aspectes: en més d’una ocasió s’ha comentat el tema de les assignacions econòmiques dels membres del CVC. El sistema es més que millorable i caldria fer-ho tenint un criteri d’austeritat similar al que s’aplica en la funció pública. Tanmateix, les nostres institucions, autonòmiques i territorials, deurien sotmetre a informe o consulta, de forma perceptiva, moltes matèries de la CVC relacionades amb el patrimoni, la cultura, la investigació, l’educació…
La diversitat d’idees i de procedència fa que un òrgan com aquest, els membres del qual no responen a un programa electoral, puguen opinar amb prou llibertat i amplitud de mires, element aquest darrer que durant la meua estada al CVC vaig apreciar malgrat alguns “a apriorismes”.
De moment deixem el tema així, com una proposta per a afegir a l’agenda de reformes.
