La centralitat és eixe espai pel qual malden per apoderar-se totes les persones expertes en màrqueting electoral. Qui domina el centre polític guanya les eleccions, és la màxima per la qual cal sacrificar tota la resta: projecte, promeses, compromisos, ideari polític, ètica… Tot per la centralitat. La centralitat com a axioma es converteix en l’eix vertebrador del discurs polític i del sentit comú. La centralitat, però, es mostra tan difusa i abstracta que necessita el seu antagonisme per a poder confirmar-se ella mateixa. Aquest paper antagònic el juga la radicalitat entesa no com a eina per a arribar a les arrels dels diversos problemes, sinó com a sinònim d’extremisme.
La centralitat no és un corpus fix, ans al contrari, es mou en funció de paràmetres molt variables que tenen relació directa amb les idees hegemòniques que hi ha en cada moment històric. Així, per exemple, en tot el període que va des de l’any 1945 al 1980, a la major part d’Europa, la centralitat va estar ocupada pel pacte social que garantia l’estat del benestar. A partir de la contrarevolució encapçalada per Margaret Thatcher i Ronald Reagan, la centralitat va pivotar al voltant de l’agenda del capital financer, revestida de neoliberalisme. Aquest neoliberalisme, expressió que transmet la idea de novetat i de llibertat però que amaga el més cruel i dur capitalisme amb la desaparició de tot tipus de drets socials i polítics, va ser assumit fins i tot pels partits d’esquerra que tot i qüestionant part de l’ideari van acceptar el seu marc conceptual.
Altres exemples de centralitat diferent els podem trobar als països wahhabites on la centralitat resta ocupada ara mateix per la lectura més arcaica de l’Alcorà a l’hora que possibilita les dictadures més reaccionaries de les monarquies com la de l’Aràbia Saudita. A la República Popular Xina la centralitat la marquen els plans quinquennals i el socialisme amb característiques xineses, i a la República Bolivariana de Veneçuela en aquest moment la centralitat rau en el procés constituent. A l’estat espanyol la centralitat es mou entre la retòrica de la unitat territorial, la permanent i estructural corrupció sistèmica i l’aplicació de l’agenda del neoliberalisme que, com ja hem dit, és l’equivalent al més salvatge capitalisme depredador. A Catalunya no hi ha cap dubte que la centralitat la marca el procés independentista i al País Valencià la centralitat continua en una pugna entre la gestió democràtica de la nova majoria política i el discurs encara parcialment hegemònic de la dreta més carca, antivalenciana i corrupta que encapçala el PP. És evident que fets dramàtics com els recents atemptats a Barcelona i Cambrils, amb el seu corol·lari d’assassinats i dolor, que ocupen per uns dies l’espai mediàtic, poden en determinades circumstàncies ajudar a canviar l’eix de la centralitat.
Com podem comprovar, la centralitat es mostra com un element líquid que va canviant en el temps històric i en l’espai polític. Així, una persona que aparega amb un tarannà moderat (perquè les seues idees són temporalment hegemòniques), que visca al País Valencià i combregue amb les tesis reaccionàries del PP, no tindria gaire dificultats per adaptar-se a les idees hegemòniques de l’islamisme més radical en els països del golf Pèrsic. Tanmateix una altra persona, també del País Valencià però amb un tarannà esquerrà, defensor dels drets socials i polítics de la majoria, no hauria de tindre gaires dificultats per adaptar-se al procés constituent bolivarià. Al contrari, aquestes mateixes persones serien qualificades d’extremistes radicals només intercanviant els seus hipotètics destins (el dretà a Veneçuela i l’esquerranista al país islàmic).
D’aquesta constatació en podem traure algunes lliçons ben interessants. La primera que l’adjectiu de centralitat o radicalitat resta carregat d’interessos polítics dels contraris, com a eina de control social i mecanisme de desqualificació de l’adversari. També que amb l’excusa d’estar dins la centralitat s’assumeixen programes absolutament contraris als idearis teòrics de partits i institucions. I, per a mi, la més important de totes, la possibilitat certa de poder canviar el paradigma de la centralitat en una societat determinada. La centralitat ni respon a designes de caràcter superior a l’activitat de les persones ni està predeterminada ahistòricament.
S’obre així la possibilitat d’intervenir en la construcció del pensament hegemònic. Segurament serà bo saber i tindre en compte a l’hora de treballar aquest aspecte que, al si de la societat actuen infinitat d’elements que participen d’aquesta construcció. Per una banda, està la realitat de la materialitat de la vida social: les condicions de vida i treball de la majoria de la ciutadania. De l’altra, la ideologia com a forma de pensament dominant que ens fa pensar, a tothom, no en funció del que som i de les nostres condicions de vida i treball, sinó en funció de com ens agradaria que fos la nostra vida en un imaginari construït artificialment pels nostres antagònics socials, per a potenciar l’escissió entre el que som i el que ens agradaria ser.
La conclusió de tot plegat no pot ser altra, almenys per a mi, que treballar per acostar el màxim possible les idees de la més ampla radicalitat democràtica i l’extensió de tota mena de drets civils i socials per a les persones i del dret a decidir del nostre poble i poder convertir-les en la nova centralitat política. O dit d’altra manera, la defensa dels més amples drets per a les persones i del dret a decidir del País Valencià respon als interessos socials i polítics de la immensa majoria de valencians i valencianes i per tant respon a la més ampla centralitat política. Hem d’aconseguir que la negació total o parcial de tals drets siga vist com a veritables postures marginals. Anem-hi?
