La duríssima entrevista a què la SER va sotmetre el conseller de l’Interior de Catalunya el matí del 29 d’agost només és un indici d’una agressivitat permanent. Tots –tots!– els mitjans amb seu a Madrid justifiquen les mesures de legítima autodefensa que un percentatge considerable de catalans intenten establir. No fugen d’Espanya: és Espanya qui els expulsa! L’extrema violència dialèctica dels polítics nacionalistes –catòlics!, encara que no vagen a missa– fereix les consciències i radicalitza sensibilitats. (Al capdavall, el cas dels valencians representaria la submissió en consentir l’absorció de la pròpia identitat.) Ah, però resulta que un sector important de catalans detecten el furor castellanitzador i ofereixen resistència. No ha sigut una anècdota que Joaquim Forn diguera al director del programa “Hoy por hoy” que la Generalitat no fa altra cosa que esforçar-se per subsistir. Verb que ha causat estranyesa al senyor Aimar.
En efecte, se subsisteix de moltes maneres: acotant el cap com els xais a l’escorxador o alçant-lo en senyal de rebel·lia justa. Que cadascú, si és capaç, faça una introspecció i esbrine com té el coll: enjovat o lliure.
Val més, doncs, que no ens enganyen quan satanitzen els nacionalistes perquè ho són en legítima defensa. Un nacionalisme és altament viral quan es considera a si mateix com a superior. Eixa és la fase que li serveix de coartada per a triturar els qui creu inferiors. I em referisc, sens dubte, al nacionalisme castellà. Han assumit, perquè així els ho han ensenyat des de “sempre”, la sagrada missió de convertir els infidels. Ací en tenen un, que sóc jo. En fi, les supremacies s’han d’acabar, i les trampes, i els jocs bruts i el got i navaixa i les amenaces. Algú ho havia de dir.
