D’entrada diré que, si jo tingués vint anys i la sort de nàixer al Magrib o al sud del gran desert, estaria dispost a jugar-me la vida per tal de vindre a Europa. Fugir de la misèria, més que una opció, és un imperatiu. Per tant, no és difícil augurar que les migracions del segle XXI canviaran els colors del món. Tot i així, afegisc que els països occidentals tenen l’obligació moral ineludible de resoldre els problemes econòmics dels pobles immergits en la penúria.
Dit açò i en vista de les accions dutes a terme per l’anomenat terrorisme d’ISIS, crec que seria oportú introduir en el discurs càndid un parell de preguntes:
- 1. Per què escullen com a destinació les democràcies que, segons la interpretació que fan de l’Alcorà, són abominables dimonis de l’infern?
- 2. Per què no intenten millorar la condició vital legítima en els països rics de la seua mateixa cultura i religió?
Els interrogants s’acumulen acuitats per les violències brutals patides a la Rambla de Barcelona, a Ripoll i Alcanar. Però aquest text no té cap vocació xenòfoba ni format de qüestionari: ambiciona formular una proposta justa. Ideal? Utòpica? És probable, però la plantejaré tot i saber que la real política hodierna tendeix a una contemporització de nul·la efectivitat cohesionadora: la integració de qui no la vol esdevé una quimera impossible… i altament perillosa per a l’Occident estupefacte. La història, que va plena d’expulsions massives, diu que, amb certes excepcions no menyspreables, la coexistència feliç és un mite. Bé, la mateixa realitat actual és d’una eloqüència esgarrifosa. Una realitat que engrillona el dogal de la por i l’alfange de l’amenaça imprevisible sobre el total de la ciutadania receptora. En conseqüència, si les dades són objectives, ¿no hi ha prou motius per a prendre decisions que vagen més enllà del lloable intent integrador? ¿Per què, demostrada i patida la integració superficial, amb excepcions admirables, hem d’atribuir l’estrepitós fracàs a la població autòctona? Els interessos que conciten les regions posseïdores de carburants fòssils han de ser arguments superiors al valor de les vides humanes que han construït la civilització occidental?
És veritat que la ciència i la filosofia islàmiques aportaren destacats fulgors al pensament de la Cristiandat en l’edat mitjana. No obstant això, del Renaixement ençà, si algun semita de la branca d’Agar obtingué celebritat i honors fou perquè s’alimentà en els refectoris infidels. Per tant, és important remarcar que no conegueren la influència restauradora del Renaixement ni els efectes alliberadors de la Il·lustració: trànsits necessaris per tal d’entendre l’humanisme i les llibertats.
Ara toca fer anàlisis profundes i equànimes damunt d’una societat en suspens permanent. D’altra banda, la lògica promulga una llei consuetudinària que diu implícitament que el foraster, acollit en pau, ha de respectar els costums de la casa on ha de viure. Un altre comportament desembocaria en la imposició. I la permanència de pràctiques discriminatòries sobre el sexe femení, imperdonable en una societat avançada èticament, no és l’única transgressió dels principis desenvolupats per una població amb voluntat equitativa. És clar que alguna culpa tindrem els territoris d’acollença quan una superpermissivitat ingènua ha obert vies d’aigua en la línia de flotació de les naus democràtiques. També sabem que les societats obertes són, per definició, espais de llibertat. Espais aprofitats per aquells que creuen en la degollació de l’infidel entre altres ferocitats no menys estremidores. Els mateixos que no dubten a immolar-se si, a canvi de matar pèrfids enemics, són recompensats amb paradisos carnals.
Així mateix, sabem que només un percentatge mínim de nouvinguts posa en risc la seguretat de vides innocents als països on s’instal·len. És lamentable constatar que vivim en una conjuntura dolorosa i singular a causa del caràcter imprevisible i furtiu de les accions mortals. I una hostilitat invisible i subterrània requereix regles inèdites, sense precedents. Vejam.
Tal vegada les irritacions extremes poden instar a l’expulsió com a única solució al conflicte. L’experiència no seria nova ja que ha estat aplicada sobre territoris riberencs del Mediterrani, entre els quals destaca el País Valencià. No entraré a valorar tan dràstic remei sense exposar les conclusions següents que haurien de ser acordades pels estats involucrats.
Si el 99% no és culpable, per què no es legisla en el sentit de responsabilitzar el conjunt de la conducta dels seus membres? És a dir, la comunitat d’una determinada cultura i religió assentada en un territori hauria de vetlar perquè cap dels seus membres incorregués en tremends delictes. Infraccions que, en última instància, perjudiquen la majoria innocent. ¿Qui millor que els components del grup està en condicions òptimes de saber i seguir la trajectòria dels individus afins? ¿Qui més capacitat que els mateixos interessats a controlar i evitar catàstrofes que redunden en el benestar general? Potser fóra un obstacle la creença que la mesura podria retallar la sobirania plena dels països afectats. No. Perquè investir en aliats de les democràcies els imams de les mesquites més importants seria una delegació de poders temporal: algun compromís hauran d’assumir els qui han escollit viure en un país de cultura diferent. No només la Sunna, sinó les de cada indret on cerquen un confort que no han trobat en origen.
En fi, també pot ser que els meus propòsits estiguen impregnats de credulitat pueril i tant els polítics com els cossos de seguretat massa que deuen haver pensat a buscar complicitats on es cova l’ou de la serp.
Fugir de la xenofòbia és un deure, però afrontar les contingències amb les màximes garanties que atorga l’estat de dret, també.
